Aquarel·la de l'escultura d'un moai al Bosc Màgic d'Òrrius, dins el terme de La Roca del Vallès.

Van arribar els indígenes rapanui fins al Maresme?

El Bosc màgic d’Òrrius (Maresme).

Per començar, aquí hi ha un misteri. Caminant pels boscos d’Òrrius hem trobat un moai igual que els que es poden veure a l’illa de Pasqua. Bé, potser una mica més petit.

És que algun indígena va travessar el Pacífic i l’Atlàntic i va venir a parar a casa nostra?

Aquarel·la de l'escultura d'un moai al Bosc Màgic d'Òrrius, dins el terme de La Roca del Vallès.

Fins fa no res, ningú sabia pràcticament res d’aquesta ni de les altres peculiars escultures que hi ha a la vora. Només llegendes urbanes i poca cosa més. Però, gràcies a la valuosa informació de la néta d’un dels autors, hem pogut aclarir el misteri.

Però comencem pel principi. Tot i que es troba dins el terme de La Roca del Vallès, l’indret es coneix com el bosc màgic d’Òrrius.

En segon lloc, a l’altre costat del moai, a la mateixa roca, es pot veure el perfil d’un indígena que mira en direcció contrària (devien estar enfadats).

Explicacions esotèriques asseguren que es tracta una representació de Janus, el déu romà de dues cares, considerat el guardià de les entrades de les cases.

Bosc màgic d'Òrrius
L’anomenat ‘maia’ té cara de pocs amics.

Els autors

Seguidament, uns metres més avall, una descomunal roca arrodonida va ser esculpida amb la forma de cap d’elefant (molt reeixit, per cert). L’obra té dues signatures: I. Fossas i A. Gómez. Corresponen als dos picapedrers que van donar forma a aquestes monumentals escultures.

El primer nom correspon a Isidre Fossas, un escultor de Granollers de qui només he trobat el compte buit a Facebook. Curiosament, com a imatge del seu perfil hi ha l’escultura d’un moai.

L’altre autor és Agustí Gómez. Tal com comenta la seva néta Isabel, l’Agustí i l’Isidre van rebre l’encàrrec directament del Dr. Bastos, que després veurem. En acabar la feina, Bastos els va reglar el llibre sobre l’illa de Pasqua que els havia servit d’inspiració. A més d’una dedicatòria agraint la feina, apareix la data 23 de maig de 1959, que ens situa en el moment en què segurament va finalitzar la feina.

A continuació, tornem a l’aparcament prenem el camí en direcció contrària. Si mirem a la dreta, observarem com l’elefant treu el cap entre la frondositat.

Disseminades per la zona es poden veure altres roques sense esculpir, però que amb imaginació es poden associar amb diferents formes.

Signatura d'Isidre Fosses i Agustí Gómez, picapedrers que van esculpir l'elefant.
La signatura dels artistes.

El metge castigat

El 1955 Manuel Bastos Ansart era el propietari de la finca de Ca l’Argent. Posteriorment, gràcies a una lectora que ha trobat un interessant i ben documentat article, he pogut constatar aquesta dada.

Nascut a Saragossa el 1887 i fill de militar, Bastos es va especialitzar en cirurgia i traumatologia, exercint en diversos destacaments militars i hospitals civils, arribant a metge de la Casa Reial.

Com em comenta un lector, el 1965 va escriure “Una vida de mujer“, un llibre que Bastos va dedicar a la seva difunta esposa de la qual havia estat molt enamorat. L’apassionat relat va motivar que fos prohibida la seva venda a les llibreries.

Segons relata al llibre, el doctor Bastos suposadament va anar a aquest mas per recuperar-se de la pèrdua.

D’altra banda també he llegit que el fet d’haver estat de part dels perdedors durant la Guerra Civil, li va valdre ser ‘desterrat’ a Barcelona, on es va quedar fins que va morir.

Roc esculpit amb la figura d'un elefant al Bosc Màgic de la Roca del Vallès.
L’elefant petrificat.

Una mica més enllà

Seguim endavant i al cap d’uns metres veurem un immens xiprer i un caminet que comença entre dues columnetes de granit. Tot seguit veurem una gran bassa rodona que, pels bancs de pedra que té, sembla haver estat utilitzada com a piscina d’algun mas.

Es coneix com a bassa de Ca l’Argent, nom del mas propietat d’aquests verals, situada a l’altre costat de la carretera. Probablement va ser construida al mateix temps que les escultures que hem vist, amb una finalitat lúdica més que no pas per regar.

Ca l’Argent és un important edifici documentat al segle XV, quan un tal Pere Argent el va vendre, juntament amb la propera capella de Sant Bartomeu de Cabanyes. En la documentació consultada només he trobat que “un distingit doctor de Barcelona” va establir aquí una “granja model“.

Bassa de Ca l'Argent a la Roca del Vallès.
Bassa de Ca l’Argent.

El lloc té aquell bucòlic encant dels indrets abandonats, envoltat de bosc i amb un petit rierol on creixen violetes. L’entorn, considerat sagrat ja des de la prehistòria, és freqüentat per persones interessades en temes iniciàtics.

Com que el passeig ha sigut molt curt suggereixo continuar una estona pel camí principal. És molt tranquil i només s’escolten els ocells i se sent l’olor de les plantes. I si vols conéixer una mica millor l’entorn, llavors pots fer una breu excursió per aquests boscos.

El record d’un antic jardí.

Agraïments

Vull donar les gràcies a totes les persones que, d’una manera o altra heu fet aportacions que han ajudat a completar aquest article. Sense vosaltres mai ho haguérem resolt!

Fita de granit amb el nom del mas de Ca l'Argent a La Roca del Vallès.
Entrada a Ca l’Argent.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el plànol

Saber més

Què veure a prop