Cementiri del Poblenou. Barcelona

Geni i figura fins a la sepultura

La nostra cultura acostuma a evitar paraules i representacions al·lusives a la mort. Per exemple, en comptes de mort, diem traspàs, que queda més fi.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Només entrar ja ens avisen.

Ens les empesquem per donar la volta i parlar del tema sense nomenar-lo directament, utilitzant una extensa simbologia, que varia segons els temps, les creences i la personalitat del difunt.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Queda clar quin és el final.

Cal tenir en compte, que a finals del segle XIX apareix el simbolisme, un moviment que retorna a la idea del mite, ple d’al·legories.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Record de la passió.

El cementiri de Poblenou és un bon lloc per comprovar-ho. No esmentaré la iconografia més obvia de les creus, sants, àngels, dalles i calaveres, que imagino tenim més per la mà. Tampoc parlaré de símbols que identifiquen l’activitat del difunt: llibres, vaixells, escuts, etc.

L’he dividit en dues parts: la relacionada amb el món vegetal i la resta. Comencem per aquesta darrera.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
El premi del guanyador.

Ulls en la foscor.

El mussol era l’animal sagrat d’Atenea, la deessa grega de la saviesa, de qui pren el seu nom científic ‘Athene noctua’.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Compte, que et vigilo.

L’imaginari popular li ha atorgat significats contraposats, tant de malastruga com de bona sort, però a partir del Romanticisme, és comú trobar-lo esculpit als recintes funeraris. La seva capacitat de veure en la foscor és molt indicada per a qui ja és en una altra dimensió on pot ‘veure més enllà’ de la vida i per fi ha arribat al ple coneixement.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Visió del més enllà.

Llum i alegria.

Celestino Barallat va ser un advocat del segle XIX que va estar especialment interessat en la simbologia funerària i va escriure un llibre on especificava quins colors eren més adients. Segons ell, les tombes han de ser de color blanc, símbol de pau i puresa, però també per fugir d’idees tètriques.

El sepulcre més clàssic.

Les piràmides d’Egipte eren tombes per a grans personatges. Aquesta construcció, també present en altres cultures, representa els raigs del sol de ponent (el final del dia, la mort). Al segle XIX es va convertir en un element de moda. La forma triangular li va venir molt bé al cristianisme, ja que representa la Trinitat.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
La piràmide del nínxol 751.

Cal tenir en compte que els militants maçons, tenien el triangle com a símbol distintiu: passat, present i futur, emblema del Gran Arquitecte de l’Univers. Pot ser, o no, que la seva presència sigui indicador que el difunt pertanyia a aquesta lògia.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Com un faraó.

La flama de la vida.

Una altra imatge cristiana que es repeteix és la de la flama. De vegades és una llàntia d’oli, símbol de la prudència, segons la paràbola de les deu verges. Però també simbolitza l’Esperit Sant que ens il·lumina i dissipa les tenebres.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
La llum que tot ho il·lumina.

En canvi, la torxa cap per avall, ens parla de la vida que s’apaga. Aquest símbol és una herència de la mitologia grega. Tànat -o Tànatos- era la personificació de la mort no violenta. D’aquí prové el mot tanatori. Se’l solia representar amb una torxa cap per avall.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Vida que s’estingeix.

La fugacitat de la vida.

Com que només pot mesurar un període de temps determinat i finit, el rellotge de sorra és una bona metàfora del pas de la vida, essent la mort l’únic fi possible.

Cementiri del Poblenou. Barcelona
Temps que passa volant.

Si t’interessen aquests temes, no et perdis l’article on parlo de la simbologia botànica als cementiris.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situacióveure el mapa

Saber més:

Articles relacionats: