Heràldica al monestir de Pedralbes.
Mai havia sentit un especial interès per l’heràldica. Ningú s’ho prengui malament, però que si el camper, les càrregues, el flanc, l’abisme o el llombrígol, són mots tan estranys com els de física quàntica. Tot i això, el món dels escuts o blasons desperta passions i amb raó, ja que, a més d’obres d’art, són píndoles d’història comprimida.
Per posar un exemple, donarem una ullada només a uns quants dels que pots veure al monestir de Pedralbes de Barcelona. Situats a les parets, llindes, sostres, lloses sepulcrals, bancs o la vaixella, serveixen per fer propaganda política. Tal com ara.
I tu, qui ets?
En un principi, com que els combatents del segle XI cada vegada anaven més tapats per protegir-se, calia distingir qui pertanyia a un bàndol o altra. Els colors i els símbols ajudaven a tenir més clar qui era qui. Sovint passava que el cognom s’associava a un element descriptiu que ajudés a recordar-lo millor: Cardona tenia un card, Castellet, un castell, Luna … Ja t’ho pots imaginar. Són el que se’n diu armes parlants.
L’Elisenda
Per començar, res millor que fer-ho per l’omnipresent escut de la reina Elisenda de Montcada i Pinós (segle XIV), ja que fou ella qui fundà el monestir per tenir un lloc on refugiar-se quan enviudés. El seu pare era un alt funcionari de la cort comtal. A l’escut dels Montcada hi ha vuit cercles. Una llegenda explica que, durant el setge de Palma de Mallorca a les tropes cristianes no els quedava menjar. I vés tu per on que Hug de Montcada va demanar Déu que multipliqués uns pans i així tota la tropa va poder menjar. Com Jesús. Així que aquí tens els pans a l’escut.
Elisenda es casà amb Jaume II el Just, rei de la Corona d’Aragó, qui tenia quatre barres a l’escut. Als capitells del claustre pots veure els distintius d’Aragó i dels Montcada. En altres llocs hi ha l’escut partit amb la meitat dels dos cognoms.
Les Cervelló
Un cas similar d’escut partit és el de sor Isabel i sor Beatriu de Cervelló, enterrades una al costat de l’altra. Al segle XV, Guerau VIII de Cervelló era senyor de diversos municipis. És fàcil entendre perquè al seu escut trobem un cérvol, una imatge que identificava el seu cognom. Com que pel monestir van passar més personatges amb aquest cognom, la imatge del cèrvol és present en altres indrets.
Els Santa Pau
Guerau es casà amb Beatriu de Santa Pau, qui ingressà al convent amb una generosa donació. L’escut d’aquesta família es compon de diverses franges horitzontals -anomenades faixes-. En realitat, l’escut corresponia a la família Oms, els quals esdevingueres propietaris de la baronia de Santa Pau al segle XV.
Però també pots trobar sol l’escut de la família Santa Pau. Pel recinte passaren diverses persones d’aquest llinatge, com Elionor de Santa Pau, indirectament relacionada amb la reina Elisenda. Si t’adones, molts cognoms corresponen al lloc de procedència de la família: Santa Pau, Cervera, Cervelló…
Influència francesa
Observaràs que alguns escuts estan decorats amb el lliri o flor de lis, com el que hi ha més avall, que corresponent a la sepultura de Beatriu de Ribelles, morta el 1416.
El rei francès Lluís VII va ser el primer a utilitzar aquest símbol al segle XII, que ràpidament s’escampà arreu. Jaume II contragué matrimoni amb Blanca d’Anjou, qui també trià la flor de lis com a emblema reial i així va passar a la Corona d’Aragó. Per aquest motiu, poblacions com Montblanc o Lleida la incorporaren als seus blasons. Aquesta flor ha estat també molt vinculada a la Verge Maria, així que és difícil saber si el fet de trobar-la en aquests escuts és polític o religiós, com el de la vila de Folgueroles.
Pinyes i més pinyes
Una altra dona del cercle familiar de la reina fou Elisenda de Pinós, casada amb Pere de Montcada. Ja veus que tot quedava a casa. A la seva tomba, veuràs l’escut partit en quatre, amb les pinyes dels Pinós i els cercles dels Montcada. El llinatge dels Pinós era un dels més antics de l’aristocràcia militar catalana (segle XI).
Al costat hi ha una altra tomba molt similar on reposa l’abadessa Constança de Cardona i Pinós, cosina de la reina i filla d’un baró de Rupit. El primer cognom ve representat per dos cards -Cardona- i el segon per dues pinyes -Pinós-.
Aquesta senyora devia fer una bona aportació econòmica, ja que el mateix escut es pot veure ben visible a l’entrada de la sala capitular.
Encara resta per descobrir molta heràldica al monestir de Pedralbes. Així que no et perdis la segona part on podràs veure uns quants més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Baixada del Monestir, 9. Barcelona
Saber més
- Pedralbes a l’edat mitjana, per A. Castellano
- Elisenda de Montcada: blogs.sapiens.cat
- Montcada: montcadareixac.blogspot.com
- Heràldica al monestir: monestirpedralbes.barcelona
- Flor de lis: armoria.info
- Santa Pau: wikiwand.com
- Llinatges de Catalunya: racocatala.cat
- Santa Maria de Pedralbes, per Sor Eulària Anzizu
Els “cercles” dels Montcada s’anomenen besants o bezants, i fan referència a monedes (besant era el nom genèric que es donava a monedes d’or, sovint d’origen bizantí). La llegenda dels pans fa referència a un periode (la conquesta de Mallorca) en què els Montcada ja lluien els vuit besants d’or sobre gules que els caracteritzen. De fet, fins i tot es pot veure al mural de la Conquesta (al MNAC) que Guillem de Montcada ha afegit els bous pastant de Béarn com a
Quant a la flor de lis, és una càrrega heràldica prevalent que no té una relació específica amb França, més enllà que el seu ús pel rei de França la va popularitzar. A Lleida, per exemple, la ciutat va triar el lliri (o flor de lis) com a símbol, com a armes parlants, no perquè Blanca d’Anjou dugués a Aragó una febre per les flors de lis.
Per últim, al següent capítol hi ha una identificació entre dos llops i el cognom Llopis. Alerta, no totes les famílies nobiliàries triaven armes parlants, però a més, els llops eren càrregues força comunes a la Península, sobretot entre les famílies de la zona basconavarresa i càntabra. Els Osorio o els Haro, per exemple, son famosos pels seus llops, que de vegades, amb els segles, esdevenien gossos llebrers en el disseny.
Guillem,
En primer lloc, moltíssimes gràcies pel teu comentari. Ha estat tota una lliçó d’heràldica.
Has pogut comprovar que no soc, ni de lluny, entès en aquesta matèria. Tanmateix no deixa que em sento atret pel significat o la identificació dels escuts, com en el cas d’aquest monestir, que n’és ple.
Però, tot i la meva curiositat, sovint no sé ni per on començar i ben segur que faig errades. Per això t’agraeixo tant les teves explicacions.
Alfons Martín
En ocasió de la Nit dels Museus, vaig visitarà el Monestir de Pedralbes, i tal com t’ha passat a tu, vaig descobrir un munt de coses. Ara, amb els teus comentaris, ho estic arrodonint
Jo havia estat en altres ocasions, però la darrera deuria estar més lúcid, perquè és com si l’hagués vist per primer cop i només feia que fixar-me en mil detalls