Plaça Tetuan, Barcelona, Font de la Sardana, noucentisme

La dansa que es fa

La font de la Sardana a Barcelona.

La sardana, que hi ha qui li atribueix un origen remot a l’antiga Grècia i d’altres a Turquia, no fa tant que es balla com ho fem ara.

Sembla que al segle XIV, el rei Joan I, molt aficionat a la música, ja tenia una ‘cobla’ a la cort, com qui té una banda municipal. Però el mot sardana no apareix fins dos segles més tard, en un escrit de Joan Amades. Sembla que el nom prové de Cerdanya, més que de Sardenya.

Escut de Barcelona a la Font de la Sardana a la plaça Tetuan

A mitjans del segle XIX encara existia un ball anomenat contrapàs a determinades comarques pirinenques i es ballava agafats de la mà en semi cercle. Però a partir de mitjans del XIX es tanca el cercle i es comença a ‘repartir’, tot i que sempre de la mateixa manera. És el que s’anomena la ‘sardana curta’ que era una mica monòtona i l’allargaren fins que passà a ser la ‘sardana llarga’ i es posà de moda.

En aquest moment apareix el músic Pep Ventura, qui reformà l’estructura musical d’aquest ball i de la cobla, incorporant nous instruments. La sardana es convertí així en el ball de la nova societat contemporània.

Detall decoratiu.

Record d’una batalla

La transitada i sorollosa plaça de Tetuan recorda una batalla del 1860, en què l’exèrcit espanyol conquerí aquesta ciutat marroquina. Justament aquell any s’aprovava el Pla Cerdà amb la reforma de l’eixample. El disseny de la plaça, més o menys com és ara, data del 1958. Al centre hi havia una pista de patinatge que, trenta anys més tard ocuparia el rescatat monument al doctor Robert.

Un dels elements de la plaça és la font de la Sardana, col·locada el 1921. En un intent d’embellir els nous carrers i apropar l’aigua als ciutadans, s’encarregaren fonts a diversos artistes qui realitzaren creacions com aquesta, dins el corrent noucentista.

Escut de Catalunya a La Font de la Sardana a la plaça Tetuan de Barcelona

La sardana de pedra

La Font de la Sardana a Barcelona va ser projectada per Frederic Marès, qui deixà un extens llegat de la seva obra, com l’escultura ‘Barcelona’ a la plaça de Catalunya.

Està dedicada a la sardana, en un moment en què se cercaven signes d’identitat catalana. Sota un discret i gairebé imperceptible relleu amb els ballarins, trobem les primeres paraules del vers, escrit a finals del segle XIX per Joan Maragall: “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.

En aquest poema, l’observador escriptor descriu minuciosament la dansa i apunta al seu possible origen grec. El 1939, per causes òbvies, s’esborraria la inscripció, que es tornaria a gravar quan Maragall va passar a ser un dels poetes tolerats pel règim.

La Font de la Sardana a la plaça Tetuan de Barcelona. Inscripció amb el poema de Joan Maragall.

Simbolisme mitològic

A banda i banda figuren els escuts de la ciutat i de Catalunya i també dues grans paneres plenes de fruita, símbol de la prosperitat, no sé si la real o la desitjada. Aquest element com la majoria d’imatges del noucentisme, prové, convenientment adaptat, d’antigues fonts on li encantava inspirar-se.

Segons la mitologia grega, la cabra Amaltea va criar Zeus amb la seva llet. El nano, que era un sapastre, li va trencar una banya a la cabra, mentre jugava amb els seus llamps. Per compensar la pobra bèstia, li va atorgar un do a la banya trencada (que no a la cabra), de manera que, qui la tingués, se li concedís tot el que volgués.

Relleu d'un cistell amb fruites.

Fruits saborosos

Com passa amb les notícies a la premsa, hi ha una altra versió on diu que el forçut Hèracles va lluitar contra Aqueloo, el déu-riu a qui li tallà una banya quan aquest es transformà en toro. Hèracles li retornà la banya i Aqueloo li donà una de la cabra Amaltea de la qual brollaven flors i fruits.

Tanmateix, alguns artistes van preferir canviar la banya de l’abundància -cornucòpia- per un cistell, que feia més ‘de la terra’.

Anys abans, Gaudí va col·locar grapats d’acolorits fruits als pinacles del temple de la Sagrada Família. Aquí li hem de donar un sentit religiós, probablement inspirat en l’arbre de la vida descrit a l’Apocalipsi, que cada mes produeix un fruit diferent.

I no oblidem ‘Les fruites saboroses’, un poema plenament noucentista, on Josep Carner compara les edats de la vida amb diferents fruits.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de Tetuan, Barcelona

Saber més

Què veure a prop