L’arquitectura dels cinquanta al Turó Park de Barcelona.
Turó Park és la versió curta -i una mica esnob- dels jardins del Poeta Eduard Marquina. Nascut el 1879 a Barcelona, Marquina tant escrivia per a la revista artística Pèl i Ploma com, des de Madrid, creava obres de teatre històric, tot imitant l’estil romàntic de Zorrilla.
Passejant pels carrers que voregen el parc, em fa l’efecte d’un barri amb una gran unitat arquitectònica. Podeu traduir unitat per avorriment.
Aquí l’especulació va anar de pressa a menjar-se una bona part dels jardins, de manera que, entre els anys 50 i 60 es van aixecar la majoria d’habitatges. La nova aristocràcia, afí al nou règim, s’instal·là en aquesta nova zona residencial. Els arquitectes s’afanyaren a acontentar els rics clients, poc amics de modernitats, amb estils regis inspirats en antics classicismes, que semblen copiats els uns dels altres.
Adéu a l’actualitat
L’avantguarda aportada pels grans arquitectes vint anys abans, sembla haver-se esfumat aquí. Només cal comparar amb l’innovador Pavelló de la República, projectat el 1937 per Josep Lluís Sert.
Alguns arquitectes que havien estat capdavanters, van haver d’abaixar el cap i projectar habitatges que imagino que no els hi venia molt de gust. Joaquim Lloret, autor de la llavors futurista clínica Barraquer, va fer uns quants edificis en aquest barri amb un estil caspós. I el mateix va passar amb els racionalistes Santiago Balcells o Francesc Mitjans.
Aquest barri és un clar retorn al classicisme més oblidable, molt acord amb la situació política del moment. Però no per això l’hem de passar per alt. Forma part de la història, agradi o no.
Decoració, la justa
Per començar, ens fixarem en un habitatge del 1945, de qui ningú en parla i penso que és una llàstima, doncs té el seu interès. Es troba a l’avinguda de Pau Casals, fent cantonada amb Mestre Nicolau.
L’única concessió decorativa la trobem als balcons de pis principal i una mica a les baranes de forja de la zona central. El bloc adjacent, construït el 1939, segueix exactament el mateix esquema, pel que dedueixo que és del mateix arquitecte.
A continuació, podeu comparar aquests habitatges amb l’edifici bancari que hi ha a la cantonada del passeig de Gràcia amb la plaça de Catalunya. En aquest cas va ser projectat per Eusebi Bona, durant la mateixa època.
A l’alçada del quart pis descobrim una fornícula amb una escultura d’una dona amb un nen. Un lleuger drapejat tapa poca cosa de l’anatomia de tots dos.
Segons m’indica la Dra. Teresa Camps, es tracta d’una de les moltes escultures que reben el nom genèric de ‘Maternitat’. D’aquesta temàtica ja trobem exemples dins el modernisme, però va proliferar amb el noucentisme i va tenir gran acollida també durant la postguerra.
Només cal que la compareu amb les dues que es van col·locar el 1928 a la plaça de Catalunya, una de Vicenç Navarro i l’altra de Josep Viladomat. Encara més similitud té la versió que va fer Carles Ridaura el mateix any, per al recinte firal, actualment a l’avinguda del Paral·lel, aïllada i fora de context.
Maternitat divina
Tanmateix, ens hauríem de remuntar a les escultures clàssiques gregues i romanes per trobar l’origen d’aquesta tradició. L’església catòlica, experta en utilitzar vells símbols per a nous propòsits, la va convertir en la Mare de Déu.
Als anys vint del segle passat, la preocupació per integrar la dona en una societat moderna, aviat es va topar amb la tradició catòlica. Les dones s’havien de casar -o ser monges-, tenir fills i ser l’ànima de la casa. No estaven ben vistos el treball i els estudis, fóra dels estrictament adients per a la seva tasca familiar.
I amb aquestes estàvem, que ens va caure al damunt una segona dictadura, a la qual ja li estava bé aquesta concepció virtuosa de la dona, no fos cas que, com diu la Dra. Camps, “caiguessin en els paranys de l’anarquisme, del feminisme i de la llibertat sexual”.
Com va passar amb els arquitectes, els escultors de la postguerra, molts d’ells nascuts a finals del segle XIX, es trobaven en plena maduresa creativa quan va esclatar el conflicte. La temàtica de la maternitat, que ja era un tema recurrent abans del conflicte, va continuar essent vàlid per la fàcil aproximació iconogràfica amb la devoció de la Mare de Déu.
I és així com aquest model de dona amb nen o de mare i fill va trobar el camp adobat i es va difondre fins a l’exasperació, per adoctrinament del respectable. La curiositat ve donada pel fet que aquestes escultures, sovint mostren una generosa anatomia.
Agraïment
Vull donar les gràcies a la Dra. Teresa Camps Miró, qui tan amablement va respondre la consulta que li vaig fer sobre les Maternitats. Investigadora especialitzada en l’art català contemporani, la professora Camps és autora de nombrosos articles sobre artistes catalans, des del modernisme fins a la postguerra.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Avinguda de Pau Casals 16, Barcelona
Saber més
- Sant Gervasi – Galvany: ajuntament.barcelona.cat
- Pavelló de la República: crai.ub.edu
- Francesc Mitjans: wikiwand.com
- Joaquim Lloret: docomomoiberico.com
- Turó Park al 1925: orgullosademiciudad.blogspot.com
- Turó Park al 1950: barcelofilia.blogspot.coml
- Dona amb nen: w10bcn.es
- L’escultura catalana durant la guerra civil, per I. Domènech
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: