La llum de l'aigua

La llum de l’aigua

El monument a la Llum de Manresa.

No són pocs els fets aparentment sobrenaturals, on un raig de llum ha tingut un paper protagonista. Un fil de sol il·lumina un determinat capitell d’una església de Castella o bé forma un vuit a la catedral de Palma o s’alinea d’una manera peculiar a la catedral de Cuenca.

I ja no entro amb les construccions megalítiques, com la de Stonehenge o el dolmen de Soto, als quals els científics i els esotèrics els hi atorguen les explicacions més diverses.

Amb tot això al cap, ens n’anem a Manresa -Bages- per veure de prop el monument a La Llum, així, amb majúscules.

Monument a la Llum de Manresa. Escut de la ciutat.

Història o llegenda?

En aquest cas, llegenda i història estan tan ben teixits, que mai queda clar o comença l’un i acaba l’altre. Ens trobem a mitjans del segle XIV. Una sequera extrema que va afectar bona part del territori, es va allargar fins a la desesperació. Els fidels pregaven per la pluja i els enginyers manresans pensaven com acabar amb el problema. I llavors sorgí la idea de, aprofitant un rierol, construir una séquia per dur aigua des del riu Llobregat fins a la població.

Presentada la idea al rei Pere III, aquest l’aprovà, però el projecte va patir mil entrebancs que el van allargar més del que es pot dir. Un dels principals problemes estava relacionat amb la jurisdicció eclesial.

El bisbe de Vic s’oposà al canal, ja que baixaria el cabal del riu i molins sota la seva jurisdicció produirien menys. Això volia dir, que entrarien menys rendes al bisbat. L’home amenaçà amb l’excomunió a tot aquell qui col·laborés amb l’obra. Fins i tot va fer suspendre tota activitat eclesial dins la ciutat de Manresa. Però, com diríem ara, el poble va passar un quilo de les amenaces i continuà amb la construcció del rec.

Monument a la Llum de Manresa. Relleu esquemàtic de les muntanyes de Montserrat.

La llum que tot ho canvià

Aquí entra el fet llegendari. Un matí de l’any 1345, diuen que un raig de llum va sortir de la muntanya de Montserrat i va anar a entrar per la rosassa de l’església del Carme. Una ampliació de la llegenda afegeix més fets meravellosos, però no cal entrar al detall. Obro un parèntesi per explicar que aquesta església es va enderrocar fins als fonaments durant la guerra civil. El que ara hi ha és un temple posterior que llueix una denigrant façana inacabada.

Seguint amb la llegenda, s’explica que veient aquell fet sobrenatural, el bisbe va recular i va donar permís per a continuar les obres, entenent que la voluntat divina estava de part de la població manresana.

Però això no està clar del tot, ja que el bisbe va morir dos mesos després sense que realment hagués aprovat el projecte. Va ser el seu successor qui, molt dialogant i a canvi d’unes ‘desinteressades’ compensacions, va donar via verda a la séquia.

Diversos historiadors han intentat esbrinar què hi va haver de cert amb aquest suposat miracle, però, uns a favor i els altres en contra, ningú resol l’entrellat. Un tema tan important, hauria quedat per escrit en alguna memòria històrica i en canvi no hi ha cap registre.

Sigui com sigui, la séquia es va acabar el 1383 i des de llavors -i fins al dia d’avui-, Manresa disposa d’aigua corrent.

Monument a la Llum de Manresa. Relleu amb el mapa per on discorre la sèquia.

El monument

Potser per commemorar la sequera que va donar peu a tan gran obra d’enginyeria, el 1982 s’erigí un monument de pedra i ciment a Manresa, a pocs metres del convent del Carme. Bé, també devia estar dedicada a l’aigua, però jo l’he vist tan sec i buit que sembla com si aquells mals temps haguessin tornat.

Per què el 1982? Va ser l’any en què la històrica Junta d’Aigües Potables de Manresa es constituí en Aigües de Manresa, societat que gestiona el subministrament d’aigua de la ciutat. L’escut, realitzat amb metall, reprodueix l’escut de la societat, que no és altre que el de la ciutat i un parell de caps treien aigua per la boca, imagino que en representació dels dos rius que voregen el turó on es troba la ciutat. D’altra banda, els tridents fan esment a Posidó, déu mitològic de les aigües.

Per una banda, veiem un mapa esquemàtic amb el traçat de la séquia i les poblacions per on passa, així com el riu Llobregat i el Cardener.

Unes punxegudes línies representen Montserrat i el raig de llum que va espetegar a l’església. Amb un notable joc de relleus, llegim la data del miracle -21 de febrer de 1345- i la de la inauguració del monument.

Monument a la Llum de Manresa. Relleu amb la data 21 de febrer 1345 - 1982.

L’autor

Finalment, molt dissimuladament, trobem el nom de l’autor. Nascut a Manresa el 1941, Jaume Soldevila i Ribera, ha plantat diversos monuments a Manresa. Les formes geomètriques, els volums positius i negatius i els materials emprats, són una constant en la seva obra, resultant innegable que ha begut de les fonts de Subirachs.

Més llum!

Realitzat el 1977, al Parc de l’Agulla de Manresa trobem un altre monument dedicat a commemorar el mateix fet. Com l’altre que hem vist, aquest tampoc és que sigui un exemple d’ostentació creativa: el raig, l’aigua, el perfil de Montserrat i un arbre que vol fer esment als conreus regats amb l’aigua de la séquia.

Detall del monument al Parc de l'Agulla.
Parc de l’Agulla, Manresa.

Utilitzant ciment i ferro, Jordi García, de qui no he trobat cap informació, va compondre aquest tòtem. A causa de l’ampliació de la vorera, actualment es troba d’esquena a la carretera, tapat pels arbres i per la tanca del parc. Més anònim no pot ser.

Monument a la Llum de Manresa, al Parc de l'Agulla.
Parc de l’Agulla, Manresa.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça dels Infants. Manresa

Saber més

Què veure a prop