Les Santes Juliana i Semproniana, venerades a Mataró.
Avui dia ens sembla impensable que algú no tingui registrades les dades més bàsiques com la data de naixement o el nom de la mare i del pare. Però hi havia un temps en què aquesta informació s’inventava. Així, sense més.
Un bon dia del segle XVII, mossèn Joan va decidir que la Juliana i Semproniana havien nascut a Mataró. A partir d’aquí, es va engegar una poderosa maquinària que no va parar fins a fer venir des de Sant Cugat del Vallès, les restes de les -suposades- màrtirs fins al seu -suposat- lloc de naixement.
Comencem pel principi
Fills de casa bona, en Fèlix -o Feliu- i en Cugat van venir des de l’actual Tunísia a terres catalanes a donar un cop de mà als perseguits cristians dels nostres verals. Després d’un grapat de turments, Feliu va morir de mala manera i va ser enterrat a Girona on és el patró.
Cugat -o Cucufat- també va ser martiritzat i li van tallar el coll al lloc que ara diem Sant Cugat del Vallès. Fins aquí ens ho podem arribar a creure.
Una llegenda posterior afegeix que dues germanes nascudes a Mataró, deixebles de Cugat, van ser apressades mentre anaven a enterrar el cos del seu mestre. També les van decapitar.
Vés tu per on que, tretze segles després del suposat martiri de Juliana i Semproniana, mossèn Joan decideix que les noies eren germanes i nascudes a Mataró. I el van creure!
Al segle XVII Mataró era una ciutat important. Potser més important que Barcelona. Només li faltava tenir unes relíquies d’algú que fes país per acabar d’arrodonir el panorama. Sense verificar els suposats estudis del mossèn, Mataró en ple es va bolcar a reclamar les relíquies que descansaven al monestir de Sant Cugat del Vallès alienes a tot aquest aldarull.
Entrada triomfal
I el 1772 les relíquies de les dues màrtirs -bé, el que quedava d’elles- van arribar a Mataró amb tanta expectació com quan el Barça és rebut a Canaletes. L’Ajuntament, l’església i els vilatans van llençar la casa per la finestra.
Deu anys més tard, les dues noies es convertirien en les patrones de la ciutat, desbancant el pobre sant Desideri, que ja s’havia fet la idea de quedar-se amb el títol i de qui ara ja ningú es recorda.
Per tal de demostrar al Vaticà que tothom volia les Santes, un comitè format per l’alcalde, el mossèn, tres regidors, cinc capellans i unes quantes persones de calés, van anar casa per casa -això ens diuen- preguntant l’opinió dels vilatans -dels homes-. Exceptuant dos vots en contra, ningú s’atreví a dir que no a qui tenia pel mànec la paella del poder.
A partir d’aquell moment, cada any es recorda la històrica data, amb una festa major que s’ha guanyat una merescuda fama.
On són ara les relíquies?
Doncs, una mica aquí i una mica allà. Al segle XVI s’edificà una nova capella que estava consagrada al Sagrament i que el 1685 va ser la residència de les nouvingudes. Però la guerra civil va marcar un punt d’inflexió i, després de les destrosses, la capella va haver de ser refeta de nou i ampliada, aprofitant un recinte que es feia servir de magatzem.
Algunes lloses sepulcrals que hi havia al terra de la nau central es col·locaren aquí, com la d’un tal Arnau a la qual veiem el nom en una mena de jeroglífic: A R i el dibuix (molt gastat) d’una una nau.
Tot i que no he trobat quin arquitecte la va projectar, penso que s’assembla sospitosament a la capella neoclàssica del Santíssim a Santa Maria del Mar (Barcelona), realitzada el 1832 per Francesc Vila, el dels porxos d’en Xifré.
L’artista
Amb una inusual planta de creu llatina, la capella està decorada amb diverses teles pintades per Miquel Massot, que escenifiquen el martiri de sant Cugat i de les dues germanes. També hi són representats moments importants posteriors, com el trasllat de les relíquies fins aquí o la petició de convertir-les en patrones de la ciutat.
Nascut a Barcelona el 1883, Miquel Massot es formà en pintura i decoració a l’Escola Llotja. Amb vint-i-set anys, va pintar el mural que hi ha al vestíbul del Palau de la Música, en un estil entre clàssic i noucentista. Amb la guerra civil marxà a París, d’on només tornaria per a realitzar algun encàrrec.
En realitat, les pintures de la capella de les Santes de Mataró les va realitzar i enviar des de París i van ser instal·lades el 1948.
Miquel Massot no només va ser deixeble de Josep Maria Sert. A la mort del mestre, Massot va continuar i acabar la decoració de la catedral de Vic, de manera que, pels no entesos, no saps qui va pintar que.
Però la capella no s’acaba aquí
Una porta lateral que normalment no s’obre al públic, mena a un espai on es conserven elements relacionats amb el culte i la història de les relíquies, com l’urna que cada any surt de processó amb les venerades restes.
Entre els elements que cal destacar, tenim uns cartons realitzats el segle XVIII i que es van escapar de la ‘crema civil’ perquè ningú sabia de la seva existència. Es tracta de diversos plafons formats per cinc peces cada un, que mesuren uns tres metres d’alçada en total. Tots presenten, entre mil floritures d’estil barroc, un detall de la vida de les santes i un rodolí moralitzant -en castellà-.
Aquests cartons es col·locaven a les columnes de la basílica i es retiraven en acabar la celebració en honor a les patrones. les pintures són atribuïdes a Joan-Carles Panyó, un artista mataroní que sembla que tenia la mà trencada en obres efímeres com aquesta. Va ser professor a l’escola de dibuix de Girona i també a la d’Olot i va escriure un dels primers tractats per a l’ensenyament del dibuix lineal.
La festa major
Des d’aquest recinte, unes estretes escales ens porten fins a una altra habitació. Aquí trobem una impagable col·lecció de cartells de la festivitat de Les Santes, des del 1906, on queden reflectides les diverses influències, tant polítiques com artístiques.
Ja veieu, tot un munt de creativitat que no hagués estat possible sense la vinguda -una mica forçada- de les relíquies d’aquelles suposades germanes que van ser martiritzades ara fa disset segles.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça de Santa Maria. Mataró
Saber més
- Cugat màrtir: llaurador.info – monestirs.cat
- El problema de l’origen de les Santes Juliana i Semproniana, per J. Llovet
- Les arrels de Les Santes: capgros.com
- El pare Roig i Jalpí, les Santes Juliana i Semproniana …. per J. Llovet
- La història de Santa Juliana i Santa Semproniana: totmataro.cat
- La basílica de Santa Maria de Mataró en el record, per R. Soler
- Cronologia dels testimonis de les Santes: setmanasantamataro.blogspot.com
- Miquel Massot: pintors-catalans.blogspot.com
- Joan-Carles Panyó: dbe.rah.es – enciclopedia.cat
- Una obra de Joan-Carles Panyó a Mataró, per R. Soler
- Santa Maria és cultura, per S. Buscà i N. Piqué
- Cartells de Les Santes: lessantes.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: