Proeses d’estar per casa

Vides de sants la mar de curioses.

En primer lloc, un heroi o heroïna és una persona que ha fet algun acte que considerem valent. En canvi, un superheroi o una superheroïna disposa, a més, d’alguna capacitat que no és humana, com volar, viure sense menjar, parlar amb els animals, disparar raigs o fins i tot, rejovenir. Si a més, té una capa, millor que millor, encara que no tingui cap utilitat. Reals o inventats, el santoral catòlic n’és farcit tant de superheroïnes com de superherois que han protagonitzat fets que les persones humanes mai podríem assolir.

Són éssers que, com a les pel·lícules americanes, ja els poden atonyinar, cremar o llençar-hi rocs al damunt… Sempre acaben sobrevivint. És fantàstic! No entenc com Stan Lee no va produir films de cap d’aquests personatges. Encapçalarien les llistes de popularitat i farien enrogir Superman, Wonder Woman i Batman. Que s’apartin aquelles figues fleumes de cel·luloide! Perquè no hi ha rival per una Eulàlia qui, essent una nena suportà tretze turments d’agafat que vinc. Ni punt de comparació amb un Feliu amb la colla d’àngels que el salvaven de tot perill.

Dins de la inesgotable llista de sants i màrtirs produïts per l’església catòlica, i en un mal dissimulat politeisme, n’hi ha de ben llegendaris. Com en Jordi, Valentí o Cristòfol, de vides tan improbables, que fins i tot el Vaticà els hagué de retirar de circulació, tot permetent —això sí— el seu culte local.

Doncs bé, triades a l’atzar, esmentaré algunes vides de sants que, aquí i allà, he trobat que són curioses per alguna raó.

Font de joventut

Per començar, ens plantem a Vic, capital d’Osona. El treball de la pell en aquesta ciutat està documentat des del segle XII, tot i que probablement els romans ja s’hi dedicaven tot aprofitant l’aigua del riu Mèder. A partir del segle XV es formà el barri de les Adoberies, concentrant l’organització dels diversos artesans vinculats als oficis de la pell: sabaters, cuireters, blanquers i assaonadors.

A l’edifici d’una de les entrades d’aquest barri hi ha un gran plafó ceràmic. L’obra mostra un personatge vestit de soldat romà damunt d’un cavall i alçant un braç que sosté una creu i la palma del martiri.

Segons he llegit, el patró del gremi dels adobers havia estat Julià d’Alvèrnia. En altres llocs s’indica que era Julià l’Hospitalari. Però ja et dic que cap dels dos té absolutament res a veure amb la pell. Julià l’Hospitalari fou un personatge inexistent qui, sense voler, matà els seus pares. Mira tu quin bon xicot!

En canvi, Julià d’Alvèrnia —o de Brioude— fou un soldat romà del segle III qui es convertí al cristianisme. Fugí quan es decretà la persecució contra els cristians, però l’enxamparen a prop de Brioude, població pertanyent a la regió d’Alvèrnia. Allà li tallaren el cap i problema resolt. Però resulta que unes persones cristianes sebolliren el cos i en aquell moment, totes elles rejoveniren i es feren més fortes! No cal dir que fins a la seva tomba hi anaren un munt de persones malaltes que foren guarides pel difunt màrtir.

Insisteixo que no veig d’on ve la seva vinculació amb els oficis de la pell. A més, la imatge d’aquest plafó tampoc encaixa del tot amb les representacions que tradicionalment s’han fet del màrtir. Per mi, tant podria ser Hipòlit de Roma, Expedit o Papies de Hieràpolis, que no et sonaran de res, però tots tres han estat retratats amb similars atributs.

El bisbe justicier

D’entre les vides de sants curioses, no podia faltar la d’Agustí d’Hipona —el gran, l’únic sant Agustí. Nascut al segle IV en un poble de l’actual Algèria, el noi rebé una bona educació. S’interessà per la filosofia i la retòrica així com per altres creences que estaven de moda en aquell moment. Després d’una profunda crisi es convertí al cristianisme i va repartir tot el seu patrimoni. Més endavant fou ordenat sacerdot i esdevingué un brillant predicador. Arribà a bisbe d’Hipona, una ciutat al nord d’Àfrica on morí durant la invasió dels vàndals.

Al plafó ceràmic el pots veure vestit amb capa assenyalant el cel amb la mà dreta. La seva mirada es dirigeix cap a la gran amenaça que combatí, és a dir, el paganisme, representat per un musulmà. A més del nom, a la part inferior s’indiquen —molt abreviades— tres característiques de sant Agustí: bisbe —Ob.—, perquè fou bisbe d’Hipona; doctor—Dr.— perquè arran de les seves doctrines sobre el pecat original, la gràcia divina i altres és considerat Doctor de la Gràcia; i fundador —Fund.— perquè al segle IV fundà la primera comunitat agustiniana.

L’obra ceràmica és una lliure interpretació de la pintura “El triomf de sant Agustí”, executada per Claudio Coello el 1664 i conservada al Museu del Prado. Aquí l’autor decidí intensificar la fúria divina amb uns raigs dirigits cap a l’infidel que sembla ensorrar-se a terra, mentre li ensenya les escriptures. A la pintura de Coello el paganisme està representat per l’estàtua d’una divinitat enmig d’unes ruïnes i un drac de l’infern.

Amb pèl al pit

Al Museu de la Ciutat de Castelló —la Plana Alta— es conserva una curiosa imatge de sant Patrici. Generalment, és representat com a bisbe. En canvi, aquí el tens tot de negre, amb una daga a la cintura i ensenyant un pit recobert d’una bona pelussera. És una iconografia desconcertant que no he aconseguit relacionar amb cap esdeveniment d’aquest personatge.

Fill d’un noble romà, Patrici nasqué al segle IV al nord d’Anglaterra. Quan tenia setze anys fou capturat per pirates i venut com a esclau a Irlanda. Allà aprengué l’idioma i fou pastor. S’escapà i anà a casa de la seva família, però decidí tornar a Irlanda com a missioner on esdevindria bisbe i fundaria la primera església.

Ara bé, hi ha un altre Patrici —o potser és el mateix d’Irlanda?— qui fou monjo i morí al segle VI al centre de França i de qui es parla ben poc, ja que el culte sembla molt local.

Després de veure com vestien els camperols irlandesos antigament, em pregunto si el plafó ceràmic de Castelló no representarà el sant quan cuidava ovelles a Irlanda. Ara bé, això d’ensenyar la pelussera toràcica va més enllà de qualsevol hipòtesi. Fins i tot he consultat els diversos fets llegendaris d’aquest sant i cap s’acosta a aquesta imatge. Ves a saber si l’artista s’equivocà de nom. No seria la primera vegada.

Viure sense menjar

Segons diuen, una persona pot viure fins a tres dies sense beure. Però aquí tens, entre les vides de sants curioses, la d’una superheroïna que visqué ni més ni menys que tres mesos sense prendre aigua ni menjar! A veure si ho pots igualar!

Expliquen les cròniques que l’Elena Enselmini, era una noia de Pàdua qui a tretze anys ingressà en un convent franciscà. De fet, diuen que Francesc d’Assís en persona l’imposà el vel, cosa ben improbable tenint en compte que l’home havia mort feia anys. També s’explica que el mateix Antoni de Pàdua li donà lliçons de teologia, però si els càlculs són certs, també estava difunt. No sé jo qui escrivia aquestes cròniques.

Bé, el cas és que al principi tot eren flors i violes per la monja, fins que al cap de pocs anys una malaltia la deixà sense veu i més tard, cega i sorda. Però malgrat totes aquestes limitacions, la xicota tenia un munt de visions místiques que compartia comunicant-se amb signes. Finalment, després de tres mesos sense menjar ni beure la noia veié el cel a la seva cel·la amb el Francesc i l’Antoni per allà i finalment, expirà. Tenia vint-i-quatre anys.

Probablement, arran de la llarga malaltia, el cos experimentà un procés natural de momificació. Això motivà una manifestació popular de devoció i les despulles foren conservades dins d’una urna. L’Elena s’ha hagut de conformar amb el títol de beata, és a dir, una persona benaurada, però que encara no se li ha atribuït cap miracle per poder-la pujar al podi del santoral. Diuen que, quan està a punt de passar algun desastre a Pàdua —on es conserven les seves restes—, el cos de la mossa es belluga agitada.

El plafó ceràmic que hi ha a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, indica Elena Patavina, que és el gentilici de les persones nascudes a Pàdua.

Llarga vida

Dins de la inacabable nòmina de santes i sants de l’església catòlica, trobem alguns noms certament estranys. Per exemple, Caralampi qui, tot i que visqué molt menys que Matusalem —qui suposadament morí quan tenia prop de mil anys—, arribà fins als cent tretze anys, que no està gens malament. Fins i tot, potser hauria viscut més si abans no l’hagueren tallat el coll.

Nascut al segle I en una ciutat al sud-oest de l’actual Turquia —que actualment és una estesa de ruïnes—, poca cosa se sap de la seva vida. Les cròniques diuen que fou bisbe d’aquells verals on escampà l’evangeli. Fins que les autoritats digueren prou i l’home, qui ja era un avi, fou arrestat i obligat a oferir sacrificis pagans.

L’ancià s’hi negà i començà tot un seguit de turments que ni tu ni jo haguérem suportat més de mig minut. Però ell ho suportà tot perquè era de bona fusta. Veient la resistència de Caralampi, diverses persones es convertiren allà mateix. En un moment donat el seu cap girà en rodó —coses de superherois— per mirar per l’esquena. Veient que costava de morir, li tallaren el cap i assumpte resolt. Diuen que, poc abans de morir, el sant demanà Déu que el lloc on fos sebollit mai sofrís fam o malaltia. El seu crani reposa en un monestir als penyals Meteors de Grècia, però no et puc dir si aquesta petició s’ha fet realitat.

El veterinari

Seguidament, entre les vides de sants curioses tenim un altre senyor igualment longeu, ja que visqué cent cinc anys i tenia una sensibilitat especial amb el món animal. Es tracta d’Antoni Abat. N’estic segur que en alguna ocasió has anat a veure els Tres Tombs o has festejat els Tonis, oi que sí? Però, saps qui fou aquest senyor de llarga barba a qui sempre l’acompanya un porquet? Els poders d’aquest superheroi són ben diferents dels que hem vist fins ara.

L’Antoni nasqué al segle III en un poble d’Egipte. En quedar orfe, quan tenia uns vint anys va vendre tot el que tenia, ho repartí entre la gent necessitada i tocà el dos a fer vida contemplativa. Tenia seixanta anys quan abandonà aquesta vida i es dirigí a Alexandria per predicar contra una doctrina que dissentia de la religió cristiana oficial.

S’expliquen moltes històries sobre ell que tenen el seu punt càndid. Per exemple, hi havia un altre ermità a qui un corb alimentava cada dia duent-li un pa. Quan l’Antoni anà a visitar-lo el corb els portava dos pans. Però l’eremita morí i el nostre sant l’enterrà amb l’ajut d’un parell de lleons d’allò més sol·lícits.

També s’explica que un dia trobà un porquet ferit a qui guarí —en altres versions és una femella de senglar que demanà que guarís les seves cries cegues. Així ho feu el nostre heroi i des de llavors, la bestiola no se separà mai de l’Antoni. I és així que el pots veure arreu.

El foc que sovint apareix als seus peus fa esment de l’ergotisme, malaltia coneguda antigament com a foc de sant Antoni. És una intoxicació per ingerir pa de sègol que conté un fong que provoca convulsions o gangrena de manera que semblava que les extremitats es consumien per un foc intern.

El justicier

A les pel·lícules d’herois sempre hi ha algú molt i molt dolent que fa malifetes a quina pitjor. Però després ve el o la protagonista i el venç de mil maneres imaginables. Doncs bé, entre les vides de sants curioses, tens la de Bartomeu, un dels apòstols de Jesús qui, diuen, encadenà ni més ni menys que a satanàs en persona, tot i que no he trobat cap document que ho confirmi explícitament.

Per situar-te, et faig cinc cèntims del poc que se sap de la seva vida. Bartomeu nasqué en una ciutat d’Armènia. El relat bíblic explica que fou un dels dotze apòstols, que veié Crist ressuscitat i fou testimoni de la seva ascensió al cel. La resta d’informació es basa en supòsits i llegendes. Com que predicà a l’Índia i potser també a Armènia i que el seu martiri fou morir escorxat per negar-se a adorar uns ídols.

Se li atribueix un evangeli apòcrif —és a dir, que no és fiable ni per l’església catòlica— on narra la passió i resurrecció de Crist, la creació dels àngels i la caiguda de Llucifer. Pel que fa al dimoni, el text s’esplaia relatant l’interrogatori que li feu Bartomeu mentre li tenia un peu al coll del maligne, amb Jesús vigilant al costat. A part d’això, una tradició afirma que expulsà un dimoni que vivia dins d’una estàtua en un temple pagà. Un altre relat diu que alliberà una noia posseïda per un dimoni. En fi, que l’home era com el Keanu Reeves fent de Constantine en aquella pel·lícula del 2005.

Amunt!

Per acabar, com que estem parlant de vides de sants amb poders sobrenaturals, no podia faltar un que tingués la facultat de volar. Et presento el gens conegut beat Nicolau Factor.

En Pere Nicolau Factor i Estanya naixia a València el 1520. Ingressà en un convent franciscà i fou ordenat sacerdot. Des d’aquell moment voltà més que un guia turístic, anant de convent en convent, ocupat en diverses tasques i fundant alguna comunitat. De fet, en una ocasió es traslladà a Barcelona. Fins i tot la reina de Portugal Joana d’Habsburg el sol·licità per ser director d’un monestir a Madrid. A més, en Nicolau era una persona cultivada, ja que era pintor, músic i escriptor.

Això no obstant, la seva particularitat extraordinària eren els rampells místics que tenia, durant els quals levitava. El seu lema era “sursum corda”, que vol dir amunt els cors, una expressió que es diu durant l’ofici religiós. I a fe de Déu que l’home s’aixecava literalment del terra. Això diuen.

Més poders

Naturalment que hi ha moltes altres vides de sants amb atributs sobrenaturals. Com Antoni de Pàdua que parlava amb els peixos, Martí de Porres que tenia el do de la bilocació —ser en dos llocs alhora—, Joan Apòstol que era ignífug —no es cremà dins d’una olla bullent— o el profeta Elies qui tenia un automòbil de foc. Però els deixarem per una altra pel·lícula.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• El triomf de sant Agustí: museodelprado.es
• Agustí d’Hipona: alejandradeargos.com – ca.wikipedia.org
• Julià d’Alvèrnia (o de Brioude): es.wikipedia.org
• Barri de les Adoberies: cultura.gencat.cat
• Patrici d’Irlanda: vaticannews.va
• Llegendes de sant Patrici (en francès): raconte-moi-l-irlande.com
• Saint-Parize-le-Châtel (en francès): fr.wikipedia.org
• Elena Enselmini: es.catholic.net – hagiopedia.blogspot.com
• Sant Caralampi: ca.wikipedia.org
• Antoni Abat: catalunyareligio.cat – lenciclopedia.org
• Foc de sant Antoni: scielo.cl
• Sant Bartomeu: es.wikipedia.org
• Bartomeu i el dimoni: aciprensa.com
• Beat Nicolau Factor: paraula.org – ca.wikipedia.org