La Casa Vicens de Gaudí, una creativa obra de joventut.

La Casa Vicens de Gaudí.

Abans de ser conegut pel seu estil inconfusible, Gaudí va passar per diversos períodes on anava consolidant allò que havia après estudiant arquitectura. Primerament, es va guanyar la vida com a delineant d’importants arquitectes del moment. De tant en tant, aquests el deixaven aportar alguna cosa: aquí em fas un fanal i aquí una reixa. Poc més que això.

Els primers encàrrecs

El 1878, un cop obtingut el títol, va rebre la comanda per a dissenyar els fanals de la plaça Reial de Barcelona, així com el projecte de la Cooperativa Obrera de Mataró, on per primera vegada utilitzà el tipus d’arc que el faria famós: el parabòlic.

El mateix any, l’empresari Eusebi Güell el descobrí gràcies a una vitrina dissenyada per a l’Exposició Universal de París. De la fructífera relació sorgirien algunes de les seves creacions més famoses.

La Casa Vicens de Gaudí. Minaret enrajolat a la teulada.

D’orient i d’occident

Al segle XIX, arran de diversos fets, com la campanya napoleònica a Egipte i de l’impacte de la guerra espanyola a l’Àfrica, s’estén el gust per les cultures exòtiques. Amb l’Alhambra al punt de mira, artistes i arquitectes s’inspiraren en una idealització de la cultura hispanomusulmana.

Gràcies també al comerç amb l’antiga colònia espanyola a les Filipines, ens va arribar la influència de l’Orient Llunyà. Tot plegat motivà un estil ostentós que li venia molt bé a la nova burgesia, la qual volia fer-se notar.

Fantasia constructiva

Gaudí també sucumbeix a aquesta influència i deixa anar la imaginació en les seves creacions. Deu anys després d’haver obtingut el títol, l’arquitecte encara continuava fent experiments que, siguem sincers, no sempre tenien el resultat esperat.

El 1883, el corredor de borsa Manuel Vicens li encarregà el seu habitatge. De vegades em pregunto si Gaudí no va prendre aquest projecte com un taller de proves, com si volgués demostrar del que era capaç, utilitzant tots els materials possibles.

Temps de canvis

Aquest habitatge, projectat a partir de tot un seguit de condicions higièniques poc habituals fins a aquell moment, és una obra innovadora. És de les primeres manifestacions que clarament trenquen amb l’arquitectura de final segle XIX i anticipa uns aires de renovació.

Aquarel·la amb una vista del jardí i de les gelosies fetes per Antoni Gaudí.

De tot i força

L’abarrocada i sufocant decoració no deixa lloc per a la imaginació. Ferro, fusta, maó, ceràmica, pintura… El que sigui. La primera impressió és la d’una barreja difícil de pair on utilitza, de manera molt lliure i personal, diversos estils.

Angelets barrocs agafats a les finestres d’estil oriental. Pintures enganyifa de coloms volant pel sostre, rajoles de tota mena i color, gelosies, vidrieres, relleus, cúpules, escales, clavells pintats, fulles, pinyes… Tot el que et puguis imaginar, junt i sense la mínima possibilitat que els elements combinin entre si.

La Casa Vicens de Gaudí. Un drac de forja a la paret enrajolada.

Moda efímera

En aquest moment Gaudí encara tenia un llarg camí al davant. Per a mi, la casa Vicens va ser com un laboratori on experimentà tot el que després aplicaria amb molt més seny. Finalment, la moda orientalista durà menys que un caramel a la porta d’una escola i el modernisme la va fer oblidar ràpidament, quedant només uns pocs edificis bastits en un estil que tenia els ulls posats lluny d’aquí.

La Casa Vicens de Gaudí. Detall de la reixa modernista exterior.

Exotisme al carrer

La Casa Vicens de Gaudí es troba al carrer de les Carolines. És un d’aquells topònims que ha passat desapercebut, ja que fa referència a una antiga colònia espanyola d’ultramar. Tot i que al segle XVI, les naus espanyoles van descobrir aquest arxipèlag paradisíac a l’oceà Pacífic, van trigar més d’un segle a formar part de l’imperi de Carles II. Van rebre el nom de Carolines en honor al monarca. Aquí ho deixo.