Quan l’aigua no era corrent

Una font de Sant Vicenç de Torelló (Osona).

Canalitzar l’aigua per assegurar-ne el subministrament, ha estat una constant preocupació humana. Els àrabs ens van deixar els assuts, mot que no vol dir altra cosa que obstacle o presa. Amb els aqüeductes, els romans van aprendre a més a dur l’aigua de ben lluny, per abastir les ciutats.

Basses, pous, safareigs, canals, séquies o molins, són només alguns dels esforços per aprofitar aquest bé tan preuat. I no ens oblidem de les fonts!

Comoditats veïnals

La industrialització va facilitar la producció de canonades que permetien distribuir l’aigua. Però l’abastament domiciliari no arribà a tothom per igual. A final segle XIX entrà primerament a les cases de les famílies benestants de les grans ciutats, com Barcelona o Girona. Més tard arribaria a altres poblacions. Els petits nuclis encara trigarien a beneficiar-se d’aquest gran avenç.

Fins als anys trenta del segle XX, els habitants de Sant Vicenç de Torelló havien de rentar i proveir-se d’aigua potable principalment a la font del Bassalet, a uns quatre-cents metres del nucli fundacional de la sagrera, al voltant de l’església. 

En aquell moment s’instal·laren diverses fonts distribuïdes pels carrers de la població, de manera que la comoditat va ser molt gran. Una d’aquestes fonts la pots veure adossada a la paret d’una casa de la plaça de Cal Ferrer, a tocar de l’església. Et proposo aturar-t’hi per examinar-la amb atenció.

De sèrie

Es tracta d’una peça de ferro fos amb la cara d’un animal pelut i ferotge, potser un lleó. Inserida a la boca hi ha l’aixeta, en aquest cas, un polsador de llautó, col·locat posteriorment. En un catàleg industrial de l’època, es pot veure una font igual que aquesta, només que es tracta d’un model exempt, amb un peu i una reixa que recull l’aigua sobrant.

Observant la forma ben matussera en què la font ha estat encastada a la paret, em pregunto si en algun moment es va tallar i aprofitar només el frontal. He trobat una sencera a Santpedor (Bages), que adjunto perquè vegis com devia lluir.

Un segle fonent metall

Decorant l’espai buit hi ha uns lliris, també en relleu. Les tiges de les flors emmarquen un text, pràcticament il·legible, de l’empresa que ho va fer.

Donat el deteriorament del metall, cal posar una bona dosi d’imaginació per a llegir el text. Ens diu que va ser fabricat per Andrés Rosa S.A, una foneria que tenia la seu al passeig de Colom de Barcelona. En realitat la casa, que fabricava tubs i fonts de ferro fos, va ser fundada el 1859 i estava situada al carrer Tallers, 27 de Barcelona. Després va passar a mans de Teodoro Balaciart Tormo. La poca informació que he trobat indica que Balaciart era nascut a Vinaròs i era catedràtic i professor de física i química. 

L’home, que devia tenir certa vena artística, també escrivia petites novel·les, amb noms tan suggestius com Luciano de Valverde, El arca del desván o Mi retrato, cap de les quals no tinc el gust d’haver llegit. Però també exercí com a contractista, realitzant diverses i importants obres públiques, com la línia de ferrocarril de València que passa per Bunyol, el port de Benicarló o la destacada intervenció en el projecte de l’eixample d’Alcoi. Com va acabar a Barcelona? No tinc resposta.

Canvis i més canvis

Al cap de deu anys, l’empresa, que es dedicava a la fabricació de conduccions d’aigua i gas, va començar una nova etapa sota el nom de Balaciart Hermanos, que imagino incorporava els seus germans Eduard, un dibuixant i Daniel, catedràtic de matemàtiques.

Com que sembla que aquesta empresa anava passant de propietari cada deu anys, ens trobem que encara va canviar dues vegades més de raó social, fins que finalment va passar a mans d’Andrés Rosa, gendre d’Eduard Balaciart. Se sap que va estar en actiu fins al 1960.

Un possible descendent?

Tot i que no he trobat l’arbre genealògic, sembla prou raonable que en Joan Balaciart i Albiol fos un descendent d’aquesta antiga nissaga de forjadors. En Joan va començar com a aprenent de manyà i aviat es convertí en tot un mestre de la forja, establint-se a Gràcia el 1946. Pel seu virtuosisme amb el ferro se’l disputaven els principals arquitectes, com Puig i Cadafalch.

Una altra vegada que beguis aigua d’una font, pensa que al darrere hi ha molta història per saber.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de Cal Ferrer, 6. Sant Vicenç de Torelló

Saber més

• Diari Industria e Invenciones: hemerotecadigital.bne.es
• La producció d’Andrés Rosa: todocoleccion.net
• La font del Bassalet: fontsaigua.wordpress.com
• Joan Balaciart: rondaller.cat

Què veure a prop

• Santuari de Bellmunt
• Casa Bardolet de Torelló
• Carrer Sant Miquel de Torelló