Els lleons de la plana
Diuen que a l’església de Santa Maria de Vilalleons (Osona) es troben els millors retaules barrocs de la Plana de Vic -que no és tan plana-.
Com que no he pogut entrar al temple, agraeixo a l’historiador Santi Mercader haver-me cedit algunes imatges que testimonien aquesta afirmació. Aquest és només un petit detall de la grandesa de l’interior.
El 1654, després del saqueig per part de les tropes franceses, l’edifici va quedar més buit que un compte bancari a fi de mes. Es va restaurar l’interior, encarregant aquests magnífics retaules a mestres fusters, escultors i dauradors de la rodalia.
Fill d’un pagès de Taradell, Bartomeu Ballester qui treballava en aquell temps per a un fuster de Vic, va ser l’encarregat del retaule Major i el de Sant Salvador.
De felins, cap ni un
El curiós topònim pot fer pensar que en temps passats, els felins es passejaven per Osona com si fos casa seva. Però ja us dic que per aquests barris, mai han existit lleons. Com a molt, alguns gats i para de comptar.
En llatí, el mot vila designava la casa i els terrenys rurals d’un propietari de la zona. En canvi ‘lleons’ pot provenir precisament de l’antropònim ‘leonis’ que seria el nom del senyor.
Reformant l’esglèsia
Després dels romans, va ploure molt. Ara anem al segle XI, quan s’edificà la interessant església de Santa Maria de Vilalleons. Les diverses modificacions li han atorgat finalment una peculiar fesomia, amb un campanar a ponent i un comunidor a llevant. Per a comunir o foragitar el mal temps, és a dir, per preservar la collita, no servia el campanar, doncs més d’un rector havia quedat fregit pels llamps, atrets per les campanes.
Una d’aquestes reformes va implicar al segle XIX la destrucció de la primitiva façana, de la qual només ens queda la sanefa de la rosassa, formada per bocins reaprofitats de les arquivoltes del segle XIII.
La creu de la missió
Davant la porta observem una creu de ferro damunt una base de pedra. Commemora la Santa Missió del 1962. Com he comentat en altres articles, aquests esdeveniments tenen un origen molt antic, però el règim del moment els va aprofitar per a fer proselitisme polític.
A les quatre cares del peu de la creu hi ha esculpits uns relleus, representant personatges amb els braços oberts. La creu de ferro que corona el peu va ser dissenyada el 1962 per Pere Hernàndez Espina, un delineant de Barcelona que vivia a Sant Julià i que va morir el 2001. Agraeixo el comentari aclaridor fet pel fill de l’artista.
El nucli va ser independent fins al 1946 quan, en perdre bona part de la població, s’annexionà al municipi de Sant Julià de Vilatorta. Probablement poc abans de la fusió es degué construir el cementiri, que sembla dormir aïllat enmig dels camps.
És de tot punt imprescindible fer alguna de les excursions que us duran a conèixer el magnífic entorn natural que envolta Vilalleons. I aneu sense por, que no hi ha lleons.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Vilalleons: turismesantjulia.com – patrimonicultural.diba.cat
- Aproximació a la toponímia de Vilalleons, per I. Mercader
- L’església: cataloniasacra.cat – artmedieval.net
- Excursió per Vilalleons: es.wikiloc.com
- Bartomeu Ballester: Tres contractes inèdits sobre els retaules…, per E. Asturiol
- El cementiri: invarquit.cultura.gencat.cat
Què veure a prop
- Parc de les Set Fonts de Sant Julià de Vilatorta
- Casa Pallàs de Sant Julià de Vilatorta
- Folgueroles
- Santa Eugènia de Berga
- Sant Esteve de Tavérnoles
- Calldetenes
Gràcies per la cita!
Gràcies a tu per la teva col·laboració! 😉
Si vols imatges de l’interior de l’església té les puc passar. Els retaules són fantàstics!! Quina sort que no es van cremar!!
Els retaules barrocs de l’interior són preciosos. Si vols fotos et puc passar alguna. 😉
Moltes gràcies pel teu oferiment. Sí que estaria bé posar alguna imatge de l’interior i del retaule, especialment si tens algun detall. M’encanten els detalls, perquè sovint és el que passem per alt en una visita. Si vols les pots enviar a alfons@alfonsmartin.com
La referència a Pere Hernández Espina és nomès pel que fa a la creu de ferro. No pas al peu de pedra, del que desconec origen.
El tal Pere Hernández era el meu pare i jo mateix vaig posar la entrada a ka wikypèdia. Va morir a l’hospital de Vic al 2001 i vivia a Sant Julià.
Gràcies pel seu article.
Moltes gràcies pel comentari. Segons el seu comentari, he corregit el text de l’article per ajustar-lo a la realitat.