Les peculiars construccions de José de José María y Lillo durant els anys seixanta i setanta.
En aquells temps en què la gent fumava qualsevol herba seca que trobés arran del camí, es començà a veure el món de coloraines i formes estranyes. Era la psicodèlia dels anys seixanta del segle XX. Passà aquella dècada prodigiosa i s’encetà una si cal més estranya encara. Hi ha qui parla del postmodernisme dels anys setanta, però la veritat és que en aquell decenni tingué lloc un compendi de disbarats creatius.
Parant atenció a l’arquitectura d’aquella indescriptible època, pots trobar de tot i força. Blocs de formes estranyes, finestres petites, decoracions incomprensibles i ciment. Molt de ciment. Un dels corrents del moment és el que coneixem com a brutalisme.
Però a més de ciment, les persones dedicades a projectar edificis es delien per barrejar tota mena de materials i ornaments. Tant era que lliguessin! Una mica com en el modernisme, que vinga a posar rajoles, vidres de colors, esgrafiats, mobles impossibles i ferro entortolligat, arribant a veritables incongruències que assumim que són boniques, però que, ben mirat són un poti-poti abarrocat i difícil de pair.
Rajola, maó i ciment
En fi, tornem als anàrquics setanta. He comentat que agradava barrejar textures i materials. Ciment, maó, ceràmica, ferro i vidre eren els protagonistes d’aquells edificis que quan es van fer tothom trobava lletjos fins a morir i ara continuem pensant el mateix. La febre constructora no tenia límits. S’edificava a tort i a dret. Més a tort que a dret.
Arribats a aquest punt, et poso l’exemple de José de José María y Lillo. Penso jo que pocs arquitectes són tan desconeguts i tenen una obra tan desconcertant com ell. Façanes anguloses amb balcons que sobresurten agressivament, així com l’ús decoratiu de la rajola i del maó vist són algunes de les característiques dels seus projectes.
Malgrat haver fet mil cerques i consultes, pràcticament no he trobat cap dada biogràfica sobre aquest arquitecte. A les xarxes hi ha fotografies dels edificis que projectà entre el 1967 i el 1979 comentades pel mateix arquitecte. No em consta cap altre obra ni abans ni després d’aquesta data. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), última opció consultada, va decidir, després de passar-me per camins burocràtics d’altres temps, respondre’m amb el silenci administratiu.
Així doncs, sense informació sobre l’arquitecte, em limitaré a fer un recorregut cronològic per aquests dotze anys documentats. D’aquesta manera podràs anar veient la insòlita evolució que, des d’oblidables construccions, arribà a punts d’absoluta desbarrada creativa. No em consta que l’home s’atrevís a deixar la seva petjada més enllà de Barcelona i rodalia.
1967. Els inicis
Martí i Blasi, 27. L’Hospitalet de Llobregat.
En primer lloc, ens n’anem a l’Hospitalet de Llobregat. De fet, en aquest cas no és imprescindible que hi vagis. Es tracta d’un discret edifici amb tribuna de maó vist i uns petits balcons triangulars en un lateral. Aquí en Lillo ja apuntava maneres de com serien alguns dels seus punxeguts projectes.
La idea dels balcons trilaterals tampoc és que hagi estat una idea rabiosament original. De fet, el 1891 l’arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó projectava a Barcelona al xamfrà de rambla de Catalunya amb el carrer València, un bloc que presenta ja aquesta idea. Més tard, el 1931, Ramon Puig i Gairalt aixecà al carrer Concòrdia un bloc on posava el bo i millor del seu estil art-déco, girant 45° les tribunes, finestres i balcons.
1969. Mostrari psicodèlic
Plaça de Santa Magdalena, 10. Esplugues de Llobregat.
En aquesta ocasió em fa l’efecte que Lillo va voler emular Gaudí i Jujol, tots dos alhora. Els resultats foren imprevisibles en la seva primera obra aixecada a Esplugues de Llobregat i coneguda com a Edifici Plaça, de la qual ja en vaig parlar fa temps. Al bell mig d’un carrer empedrat -bé, és una plaça- amb casetes baixes, s’alça un despropòsit que no saps si et fa mal als ulls per la desproporcionada altura o per la barreja de volums, formes, color i materials. O per tot plegat.
Segons ens diu l’arquitecte, “se trataba de una plaza que no daba mucha perspectiva… un lugar destacado. El nuevo edificio tenía también que destacarse en ella”. A fe de déu que ho aconseguí! Com que la façana era estreta, optà “por la línea quebrada que, además, ayudaba a lograr volúmenes más estudiados”. Pel que fa a les finestres, comenta que cal “proyectarlas al exterior con los mejores atuendos que podamos”. A més, diu que “una cerrajería estudiada para cada balcón dan a las terrazas una individualidad diferente.” (Cuadernos de Arquitectura, 73, p. 105)
El resultat és un violent joc d’encaixos i volums recoberts d’un mostrari de maons, ceràmica i ferro que et deixen amb la boca oberta. En el cas de trobar-se en un lloc menys distorsionat, la construcció tindria la seva gràcia. Aquest, però, el podríem considerar un dels edificis paradigmàtics de la irregular trajectòria de Lillo. Altres obres seves serien com remakes o noves variants d’aquesta controvertida creació.
1970. Dels horts als blocs
Carrer de Lope de Vega 243, cantonada amb Andrade, 22. Barcelona.
El Clot és un dels barris més antics de Sant Martí de Provençals. Antigament, era conegut com el Clot de la Mel, a causa de l’elaboració d’aquest producte. Al segle XIX deixà de ser una zona rural per acollir tota mena d’indústries. L’especulació i el pas de vies ràpides per automòbils va canviar completament el seu aspecte. Precisament, a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes s’aixeca una altra construcció de José de José María y Lillo del 1970.
La peculiaritat d’aquest edifici rau en les gelosies amb plafons d’acolorits mosaics que dissimulen les zones de safareig i per estendre la roba. Ens explica l’autor que, per requisits urbanístics, l’edifici havia de ser un bloc rectangular. Tanmateix, diu que “tuve que refugiarme en el color. Y abusé de él.” (Cuadernos de Arquitectura, 78/2, p. 107).
Quan l’edificaren, el conjunt presentava altres elements igualment acolorits que han desaparegut amb reformes posteriors. Els balcons estaven formats per rectangles assimètrics de vidres de colors, continuant el joc de les gelosies. Així mateix, tota la part inferior era recoberta de rajoles de ceràmica que sempre han estat el toc distintiu de Lillo. Si mires pel vidre de les portes, veuràs que encara queda un rastre de ceràmica en algun vestíbul.
Gent de carrer
Ja he comentat que l’edifici se situa a la cantonada del carrer de Lope de Vega amb el d’Andrade. En un principi estava dedicat a Juan Gil de Andrade, comandant qui prengué part a la batalla de Lepant. Probablement, per tal de ser políticament correctes, el 1980 s’optà per assignar-lo a Domingo Antonio de Andrade. Aquest arquitecte gallec del segle XVIII a més de nombroses obres especialment per la catedral de Santiago de Compostel·la, és autor de retaules barrocs de fusta.
1971. Brutalisme al barri
Carrer Font i Escolà, 62-58. Badalona.
El 1930 es fundava Ollearis, S. A., una empresa de soldadura industrial. Més endavant, diversificava l’activitat i s’especialitzava en la producció de tancs d’emmagatzematge, estructures de polièster i tubs de plàstic. Actualment, és present arreu del món amb un bon grapat de seus. A Badalona encarregaren un estrany edifici a José María Lillo on ubicarien l’empresa. Una discretíssima placa encara ho indica.
Sense poder-se sostreure a l’anarquia constructora d’aquells anys, l’arquitecte projectà un gran bloc de ciment en una cantonada del barri de Pep Ventura. La façana està dividida en línies horitzontals que marquen cada una de les plantes i en franges verticals asimètriques amb tot de volums buits i plens (Cuadernos de Arquitectura, 84, p. 87).
Com una mena de merlets defensius, els balcons presentaven uns encaixos que el veïnat ha fet desaparèixer, entre altres elements, perdent part del seu encant. La part més interessant, però, és a la planta baixa on els forats de ventilació que originalment eren per il·luminar la planta baixa, adopten la forma de piràmides truncades amb diferents perspectives.
Aprofito per dir que el bloc es troba al carrer dedicat a Jaume Font i Escolà. Nascut a Badalona el 1834, fou enginyer de camins, canals i ports a la província de Sevilla, on deixà importants obres de la seva feina.
1971. Canvi radical
Carrer de l’Alegria, 26. Esplugues de Llobregat.
A continuació, ens n’anem a Esplugues de Llobregat on s’alça un d’aquells edificis que trobo que el defineixen d’allò més bé i que remet als seus inicis. Resulta curiós que quan l’autor presenta aquesta obra, comenta que a ell li agrada fer arquitectura oberta a l’exterior. (Cuadernos de Arquitectura, 91/92, p. 68).
Això no obstant, si compares els seus projectes, veuràs que, exceptuant aquest edifici, sembla precisament que als anteriors projectes pretenia més aviat evitar que la llum entri. Finestres petites, balcons opacs, molt de ciment… Fa tot l’efecte que el que més l’interessava anteriorment era mostrar un volum sòlid solcat d’altres volums més petits que entren i surten.
En canvi, en aquest cas els balcons són ben oberts, amb grans finestrals i unes gelosies mòbils que li atorguen modernitat. Això sí, l’home encara mostrà la seva vena creativa amb una decoració de maó i ceràmica —tot i que discreta—, uns balcons amb arestes i uns elements de forja a la part superior que només a ell li devien semblar adients. Dos anys més tard, Lillo projectaria a pocs metres i a la mateixa vorera un conjunt de blocs que descric a continuació.
1972. Rectes i corbes
Carrer de l’Alegria, 10-20. Esplugues de Llobregat.
Seguidament, ocupant un ampli solar, Lillo projectà els Edificis Gay —ignoro la raó del nom. Aquí l’home tornà cap a una psicodèlia d’obertures arrodonides i baranes que semblen cistelles de vímet. Les façanes, completament recobertes de maó vist, queden fragmentades pels balcons blancs. Cada balcó està il·luminat per un fanal amb un globus blanc com els que et pots trobar a les places d’aquells anys.
Les cantonades arrodonides poden tenir la seva gràcia, però és evident que no són pràctiques. Ho pots comprovar veient com molts pisos han substituït els marcs dels vidres per altres escairats. D’altra banda, sembla que l’arquitecte no va preveure la col·locació de persianes i hi ha qui n’ha col·locat d’enrotllables. Però ell devia estar orgullós de les seves obres, ja que tant en aquest edifici com a l’altre del mateix carrer, hi plantà una placa amb el seu nom i el de la constructora: GA-MO, S.A., de la qual, per cert, no he trobat ni així d’informació.
1973. Balcons en un carrer estret
Carrer Besalú, 76. Barcelona.
Annexionat a Barcelona el 1897, el barri del Camp de l’Arpa ja apareix citat al segle XI. El nom és una errònia derivació d’una pedra o fita —archa— que es pensa que havia estat un dolmen que marcava una confluència de camins. Com que es va començar a edificar abans de ser part de Barcelona, aquí el pla Cerdà no es tingué en compte i els carrers són estrets i van com volen. Per exemple, el carrer Besalú, que és on trobem un altre edifici projectat per José de José María y Lillo.
Els asimètrics i compactes volums dels balcons que entren i surten es veuen alleugerits per la minimalista barana de ferro. Ens explica l’autor que “se da en él una invasión hacia fuera: balcones, tribunas, antenas que lanza el bloque macizo al exterior” (Cuadernos de Arquitectura, 97, p. 31). Mai més ben descrit. A més afegeix que el bloc està inspirat en la nostàlgia d’un temps passat. Ets lliure d’interpretar-ho com creguis més oportú.
En alguna reforma posterior, la comunitat ha eliminat un característic enrajolat que recobria els balcons, de manera que s’ha perdut una part important de l’empremta personal de l’arquitecte. Així mateix, ha desaparegut un peculiar fanal amb tres globus que rematava la part superior.
1973. Rapsòdia en blau
Sant Eudald, 63. Barcelona.
Aquell mateix any, Lillo projectava una altra de les seves icòniques creacions. Segons explica l’autor, diu que era un racó tranquil, on l’aire “perfumado de flores y saturado de verde” entrava “por los huecos de esta casa abierta sobre el Parque Güell” (Cuadernos de Arquitectura, 104, p. 23). També diu que decidí pintar-lo de blau. I, a fe de déu, que aquí tot és blau: la façana, l’enrajolat dels balcons i les baranes. El bloc es batejà amb l’originalíssim i glamurós nom de Park House, potser perquè els pisos més alts deuen veure els arbres del Park Güell.
El mas del baró
Al porxo d’entrada, a més del nom de l’arquitecte i de l’any, hi ha una inscripció indicant que l’edifici fou construït al lloc nomenat “Lo Barralo de Manso Falcó”. El mot manso el pots traduir per masia o finca. El Mas Falcó era propietari de tots aquests terrenys que actualment ocupen bona part de la zona que hi ha a la dreta del passeig de la Vall d’Hebron fins al parc de la Creueta del Coll. Uns tres-cents cinquanta mil metres quadrats de res.
El 1830 l’adquirí Juan Antonio la Barre i més tard passà al seu fill Josep la Barre Taberner, més conegut com el baró de la Barre, Dedueixo que una mala transcripció el deixà com a “Lo Barralo” o bé era la forma popular amb què es coneixia aquest indret. En Josep la Barre fou un important diplomàtic qui passà per greus dificultats econòmiques i hagué de subhastar diverses propietats. A final segle XIX es començà a configurar el barri com a zona d’estiueig de la burgesia de Barcelona. Quan el 1913 es construí el pont de Vallcarca, es revaloraren les propietats i prengué una gran embranzida la urbanització d’aquesta zona.
1976. Adaptació al pressupost
Guillem Tell 29. Barcelona.
Segons comenta Lillo pel que fa a aquesta obra, “el promotor ofreció un presupuesto escaso”. També diu, però, que “me dejó hacer lo que queríamos”, afegint a continuació “con materiales pobres, claro. Es el racionalismo, pero vestido de luto”. Diu que per dissimular aquest dol constructiu, pintà l’edifici de rosa, ja que “el negro ahora es de ricos” (Cuadernos de Arquitectura, 119, p. 12).
La façana, siguem sincers, no desperta un gran interès. Volums de diverses dimensions que entren i surten, amb algun breu tram de barana als balcons fet amb vidre i metall, trencant una mica la monotonia del conjunt. És un carrer on han desaparegut pràcticament tots els edificis que el configuraren, essent substituïts per façanes oblidables que és millor obviar.
El carrer Guillem Tell, on se situa aquesta construcció, pertany al barri del Farró. Es començà a urbanitzar a partir del 1856. Vint anys més tard hi passaria un tramvia. El barri deu el nom a Silvestre Farró, qui al segle XIX era propietari d’una finca als peus del turó del Putxet. Allà va fer construir una torre per a ell, una de les primeres en aquells verals, així com tot un seguit de cases que formaren un carrer batejat amb el seu cognom.
1977. L’altra plaça del Sol
Carrer del Forn, 1. Barcelona.
Antigament, el barri barceloní d’Hostafrancs era entapissat d’horts. Costa de creure, oi? Era un lloc de pas on fer nit quan tancaven les muralles de la ciutat. Cap al segle XIX hi havia les barraquetes on la gent de Barcelona anava a comprar a bon preu qualsevol beguda que tingués alcohol. L’origen de la plaça del Sol —actualment d’Herenni— penso que es pot situar a mitjan segle XIX, quan es feu necessari un espai on la pagesia pogués vendre els seus productes. Tanmateix, amb la construcció del mercat d’Hostafrancs el 1888, els darrers anys del segle XIX s’instal·laren al voltant de la plaça moltes persones d’ètnia gitana. És així que rebé el nom popular de plaça dels Gitanos.
Envoltada d’edificis discrets, hi ha un parell de blocs que desentonen de valent. Un d’ells és el que fa cantonada amb el carrer del Forn. El 1977 s’alçava un bloc vermellós projectat per Lillo, amb acabats metàl·lics i gelosies blanques. Jo no sé si amb to burleta o bé és que realment creia en les seves pròpies paraules, l’arquitecte afirmava que “se quitó agresividad a la arista de la esquina… En cuanto al resto de la fachada, fue como ir abriendo huecos …, sobre un lienzo rojizo de masia catalana antigua” (Cuadernos de Arquitectura, 125, p. 52)
Una plaça, molts romans
Aprofito per fer-te cinc cèntims pel que fa al personatge a qui se li va dedicar la plaça. En realitat, hi ha una vintena d’Herennis i poc clar queda qui té l’honor de perpetuar aquí la seva memòria. Segons el nomenclàtor de Barcelona, fou un filòsof del segle V qui escrigué un comentari a una obra d’Aristòtil. Això no obstant, l’únic que hi encaixa amb aquesta informació és el cònsol romà Herenni Filó, també conegut com a Filó de Biblos. Aquest estudiós de la gramàtica visqué al segle I i se li atribueixen diversos llibres.
Potser perquè ningú sabia qui coi era aquest senyor, el 1980 el rededicaren a Cai Ponci Herenni. Era el general d’una tribu de la península Itàlica que no volgué fer cas del consell del seu pare durant una guerra. L’episodi finalitzà amb l’execució d’ambdós.
1978. Producció industrial
Polígon Can Roca. Martorelles.
Més amunt he parlat de la història d’Ollearis, S.A. Doncs bé, vuit anys després d’aixecar l’edifici de Badalona, l’empresa encarregava al mateix arquitecte una nau industrial a Martorelles. En aquesta ocasió, José de José María y Lillo es va moderar prou. Jugant amb el maó vist, creà un edifici de planta baixa més un pis on ubicar les oficines i un altre volum allargassat destinat a la producció. Com sol passar, actualment el conjunt ha quedat desvirtuat amb l’afegit de noves instal·lacions i elements que impedeixen veure sencera l’obra original.
Aquí també, les paraules del creador tenen la seva gràcia: “Un par de cuerpos bajos destacan sobre el volumen del conjunto, el cual tapamos con laminado metálico, que rezuma sobre las paredes como un brillante helado galvanizado sobre su copa” (Cuadernos de arquitectura, 133, p. 13).
1979. Tornant als orígens
Sant Gervasi Cassoles 107. Barcelona.
Per acabar, vet aquí que la darrera obra que he pogut documentar de José de José María y Lillo remet als primers projectes. Aquells de balcons triangulars on no pots posar ni una cadira són els absoluts protagonistes d’aquesta obra. Certament, l’estreta finca tampoc donava per massa alegries. En canvi, sí que va aplicar uns grans finestrals que deixen entrar la llum a l’interior.
En aquesta ocasió, però, l’arquitecte decidí prescindir de qualsevol detall decoratiu a la façana. Només una senzilla i breu barana de ferro fa de contrapunt al ciment, únic protagonista de l’exterior, juntament amb el vidre i la fusta de les finestres.
Envejosos, els edificis a un costat i a l’altre copiaren la idea dels balcons triangulars, tot i que d’una manera menys agosarada, tot s’ha de dir. Com a apunt final, comentar que el carrer on es troba aquest bloc era l’antic camí que unia els municipis de Barcelona i Sant Gervasi de Cassoles. Finalment, a mitjan segle XIX rebia el nom de carrer Major d’aquell municipi i era on se situava l’escola, la Casa Consistorial i l’escorxador.
Epíleg
Malgrat els esforços per esbrinar alguna dada biogràfica sobre José de José María y Lillo, no m’ha estat possible anar més enllà. De cap de les portes on he preguntat he rebut ni una resposta (familiars, Col·legi d’Arquitectes, empreses…). Sembla com si s’hagués esborrat qualsevol memòria d’ell. Confio que amb aquest article potser despertaré l’interès d’alguna persona i es recuperarà el seu record. Té el mateix dret que altres arquitectes, no et sembla?
INFORMACIÓ PRÀCTICA
- La plaça del Sol d’Hostafrancs: memoriadesants.blogspot.com
- Herenni Filó: ca.wikipedia.org
- Mas Falcó: ca.wikipedia.org – historiadegracia.com
- El carrer Guillem Tell: diarieljardi.cat
Edificis que apareixen als Cuadernos de Arquitectura
- Carrer de l’Alegría, 26. Esplugues de Llobregat
- Plaça de Santa Magdalena, 10. Esplugues de Llobregat
- Carrer d’Andrade, 22 / Lope de Vega. Barcelona
- Sant Gervasi Cassoles, 107. Barcelona
- Fàbrica Ollearis. Martorelles
- Carrer del Forn, 1. Barcelona
- Carrer Guillem Tell, 29. Barcelona
- Carrer de Sant Eudald, 63. Barcelona
- Besalú ,76. Barcelona
- Carrer Font i Escolà, Badalona
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: