Regnar, tant sí com no (2)

Simbolisme del Sagrat Cor.

Ves per on, ves per on

El 1981 La Trinca editava l’irreverent disc “Nou de Trinca”. En aquell àlbum inclogueren la cançó “In secula seculorum”, que resumeix la història de barbaritats i contradiccions del cristianisme —millor encara, del catolicisme. He pensat que la lletra escau la mar de bé amb el que ara comentaré. No estaria de més que la cerquis a internet i l’escoltis.

En un article anterior ja he parlat sobre les profundes arrels i el simbolisme del Sagrat Cor en aquest país, catòlic fins a dir prou i més. Tot i que posaré més exemples que he anat trobant per aquests mons de déu –mai més ben dit–, en aquesta ocasió passaré revista també a una variant que, tot i que menys estesa, és igualment sucosa.

Pare nostre

Per començar, m’hi jugo un peix que, si tens una edat, alguna vegada has dit el parenostre a l’església, a l’escola o potser a casa teva. I si no l’has dit, segur que l’hauràs escoltat o llegit. Oi que sí? Aquesta coneguda pregària apareix a l’evangeli de Mateu i és una part del text conegut com a sermó de la muntanya. No voldria entrar en polèmica, però hi ha qui assegura que Jesús no va ser l’autor del discurs, ja documentat un parell de segles abans als anomenats Manuscrits de la mar Morta.

Tornant al parenostre, el text comença precisament dient: “Pare nostre que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom” (Mt. 6, 9-13). I seguidament afegeix: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Dit en llatí fa de més senyor: “Adveniat regnum tuum”. Doncs bé, aquestes són les paraules que pots llegir en algunes representacions artístiques del Sagrat Cor.

Un text, molts autors

Pel que fa al text del parenostre, és important tenir en compte que la versió actual ha anat variant amb el temps. En primer lloc, hi ha la teoria que l’evangeli de Mateu fou escrit primerament en arameu o en hebreu, que és la llengua que es parlava al segle I per aquells verals. Sí que queda clar que uns vint anys més tard, era traduït al grec, tot i que ja pots imaginar que en aquell temps les traduccions eren una mica d’estar per casa. Ben segur que hi hagué algun canvi. A més, es creu que Mateu va fer un copiar-i-enganxar del que havia escrit Marc. Així doncs, ja comencem bé.

Les successives traduccions a diversos idiomes han motivat afegitons interpretatius que fins i tot el papa ha hagut de replantejar-se si potser calia tornar a les fonts originals. Pel que fa a la frase que ens ocupa, en cap moment diu que “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Sembla que devia quedar més proper això de personalitzar-ho.

Fonts pretèrites

En cas que Jesús realment hagués dit aquestes paraules –el parenostre–, tampoc és que hagués inventat la sopa d’all. Com a bon jueu que era, probablement s’inspirà en el kadish, un dels principals precs rituals de la religió jueva, escrit en arameu. Allà també s’expressa la voluntat que el seu regne arribi aviat. Al seu torn, el kadish s’originà arran de l’Hagadà, un extens conjunt de narracions de la tradició oral hebrea recollides des de cinc-cents anys abans de Jesús.

Un regne que no és d’aquest món

El concepte de Regne de Déu és comú tant pel judaisme com pel cristianisme. Fins i tot és emprat per l’islam. Es refereix al futur regnat diví sobre totes les nacions de la terra. Que els presidents, reis i dictadors es vagin preparant! Això sí, cadascú interpreta aquesta sobirania a la seva manera. Per exemple, el judaisme pensa en la restauració d’Israel i la destrucció de la resta de nacions —fet que sembla que ja estan duent a la pràctica. La interpretació cristiana, en canvi, pensa més aviat en el retorn del Messies i el triomf de l’Església.

Mentrestant, jo em pregunto per què Déu voldria senyorejar en un petit planeta perdut en la immensitat del seu suposat reialme?

Creativitat sotmesa

Artistes d’arreu hagueren d’incloure el Sagrat Cor en el seu repertori d’imatges. Per exemple, al Museu de la Garrotxa d’Olot es conserva una talla executada per Ignasi Buxó i Gou, olotí que es dedicà a la fabricació de figuretes populars de terracota. En aquest cas, l’home respectà la tradicional fesomia d’un Crist cabellut, tot i que maquillat com un transvestit i tocant el cor daurat com qui prem el botó de la teleassistència.

A cor obert

Com vaig comentar, normalment el cor el pots veure flotant al pit de Jesús i envoltat d’espines o flames, rajant sang o tot alhora. A vegades, però, el cor va per lliure. És com la marca Nike que només posant la línia corba ja saps de què es tracta. Aquest cor, a més de les espines o les flames, per tal de donar-li més èmfasi és possible trobar-lo acompanyat de la frase en llatí que he esmentat.

Per què el cor? Doncs perquè reunia totes les característiques que es volien transmetre: l’amor infinit de Déu —no correspost per les persones—, la naturalesa humana de Jesús, així com el seu patiment i la mort.

Per damunt de tot

El terme catòlic l’utilitzà Ignasi d’Antioquia —deixeble dels apòstols Pau i Joan i el segon successor de Pere— allà pel segle II. La paraula deriva del grec, idioma on té el significat de tot o de conjunt, però que se l’han fet venir bé per tal que vingui a designar la idea genèrica d’universal. En un inici, la idea que Ignasi volia transmetre era la del conjunt de totes les congregacions cristianes. Tanmateix, gràcies al bisbe Ciril de Jerusalem, a partir del segle IV ha pres més aviat el concepte de presència arreu del món així com que ensenya íntegrament i sense defecte totes les doctrines que cal difondre a tothom.

Catalunya al cor

Malgrat que aquesta devoció ve de molt lluny, el seu pas per aquestes terres que trepitgem no ha estat exempta de dificultats. El 1738 se celebrava a Tarragona el II Concili on, en contra del parer de Benet XIV, s’oficialitzà el culte al Sagrat Cor. Dos anys abans, els jesuïtes ja havien fundat a la Seu d’Urgell la primera congregació del Sagrat Cor a Catalunya. Poc després, s’obria una altra a Madrid quan, curiosament, ja feia prop de deu anys que existia aquest culte a Elorrio, un poblet a uns quaranta quilòmetres de Bilbao. 

Com que això devia semblar poca cosa, l’orde jesuïta demanà directament a Carles III —saltant-se l’autoritat papal— que a Espanya se celebrés la festa del Sagrat Cor. Però el 1767, acusada de diversos motins populars, el monarca aconseguí que el papa suprimís l’orde dels jesuïtes. Això d’introduir un nou culte no era ben vist i prohibí qualsevol literatura relacionada. No fou fins a principi segle XIX quan Pius VII concedí pels territoris sota la Corona espanyola el culte al Sagrat Cor i es va readmetre la Companyia de Jesús.

Regència egarenca

Potser, una de les troballes més eloqüents és la que hi ha al carrer de la Rasa de Terrassa. Una rasa és una canalització d’aigua creada, entre altres funcions, per evitar l’erosió del terreny o bé per aprofitar l’aigua de la pluja per regar els camps. En aquesta via oberta a final segle XIX encara hi ha els edificis que formaven el Vapor Marcet Poal una important empresa tèxtil. Un dels edificis, de trets modernistes, estava destinat a oficines i magatzem. Fou edificat el 1914 per Josep Maria Coll i Bacardí, qui fou arquitecte municipal de Terrassa i també de Torelló. 

Doncs bé, al bell mig de la façana hi plantà una gran fornícula amb un plafó ceràmic amb la imatge del Sagrat Cor. L’obra, de dimensions més que respectables, mostra Jesús amb cara de pansa, assegut en un tron —un fet poc habitual— i amb una postura molt relaxada. No he estat capaç de trobar cap signatura, però és evident que, donada l’acurada execució, l’obra es deu a un artista amb molta professionalitat.

Simbolisme religiós i polític

El mosaic és ple de detalls que cal observar de prop. En primer lloc, als seus peus hi ha una corona i un ceptre, juntament amb el text “Reino en España”. Para atenció al fet que ja no aplica la frase en passat —reinaré—, tal com es feia habitualment, sinó en present. Recorda que en aquells anys governava Alfons XIII, així que és una clara al·lusió a la submissió de la monarquia al regne celestial.

Una mica més amunt, hi ha uns lliris, símbol de puresa, tot i que també pot fer esment de la Verge Maria. També hi ha un cremador amb encens, una ofrena amb propietats purificadores i un homenatge a la divinitat de Jesús.

Alt i clar

Quatre anys abans, Josep Maria Coll havia projectat als afores de Terrassa l’ermita del Sagrat Cor, així que l’home ja sabia què es feia. És ben sorprenent que una peça com aquesta hagi sobreviscut a la Guerra Civil. Tot s’ha de dir que en Josep Marcet Poal, propietari de la fàbrica i molt, però que molt catòlic, fou president de la Joventut Catòlica. 

Així doncs, el plafó ceràmic a la façana de la seva empresa era tota una declaració d’intencions. A més, no podem deixar de banda que Antoni Maria Marcet i Poal, qui dedueixo era el seu germà gran, fou un actiu abat de Montserrat. Finalitzada la Guerra Civil, l’abat rebé el dictador al monestir tot agraint-li la reconquesta d’Espanya i haver retornat els nostres temples. Aquí ho deixo.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• Versiones del Pater Noster al castellano en el Siglo de Oro, per Gil Fernández
• En quina llengua s’escriví l’evangeli de Mateu?: es.catholic.com
• Los retoques de la versión de Padrenuestro: germinansgerminabit.blogspot.com
• Kadish: wikiwand.com
• Hagadà: wikiwand.com
• Origen sindónico del símbolo del Sagrado Corazón de Jesús, per José Gálvez Krüger
• Catalunya i la devoció al Sagrat Cor, per V. Serra de Manresa
• Abat Marcet: recordsdeterrassa.wordpress.com – ca.wikipedia.org
• Vapor Marce Poal: jplananieto.blogspot.com
• La branca industrial dels Marcet, una nissaga singular, per Rafel Comes
• La devoción en España del Sagrado Corazón de Jesús: espanaenlahistoria.org
• Catòlic: es.wikipedia.org
• In secula seculorum (La Trinca): blog.benjami.cat
• Origen sindónico del Sagrado Corazón de Jesús, per J. Gálvez Krüger