El panteó de la família Bosch de Badalona (Barcelonès).
Per començar, a l’Antic Egipte, un cop el faraó difunt havia estat embalsamat i embenat, es dipositava dins d’un sarcòfag. Tal com feia la bena que el recobria, aquesta urna de pedra simbolitzava tant la protecció del cos com la regeneració del difunt a l’interior —com la crisàlide d’una papallona, per entendre’ns. La decoració exterior sovint subratllava aquests aspectes. De fet, un dels diversos termes que tenien per referir-se al sarcòfag era precisament el d’embenatge. Curiós, no trobes?
En canvi, el nostre mot sarcòfag prové del grec i té un significat una mica més esgarrifós. Significa devorador de carn. En un principi s’utilitzava l’expressió líthos sarkophágos que significa lapedra que es menja la carn. Segons l’historiador Plini el Vell, hi havia una pedra amb la propietat de menjar-se els cadàvers que s’hi enterraven allà. Com la sosa càustica que usem per desembussar l’aigüera. Amb aquesta pedra fabricaren els primers recipients funeraris. Més tard es van fer de marbre, plom o pedra normal, que no es menja res, però el nom es va quedar.
Capsa sense contingut
A més de la cultura egípcia, altres civilitzacions feren servir els sarcòfags funeraris. Grecs, romans, etruscs i fins i tot a la nostra època medieval, les persones de la noblesa volien perdurar més temps i s’hi feien enterrar dins de sarcòfags de pedra, molt més eterna que la fusta, on vas a parar! En ple segle XX encara hi havia qui triava un taüt de pedra per ser recordat per sempre més. Però arribà un moment quan tothom era enterrat en una capseta de pi i dins del sarcòfag no hi havia ningú. D’això se’n diu un fals sarcòfag i només serveix per presumir.
Lluny del centre
El 1884, davant les disposicions que obligaven a allunyar de la població els recintes funeraris, es clausurà l’antiga sagrera que hi havia davant de la parròquia de Santa Maria de Badalona. Un any abans s’havia projectat un cementiri que quaranta anys després tornava a estar envoltat d’edificis i s’obrí un altre un parell de quilòmetres més amunt. A part d’un parell de panteons, el recinte té poca cosa destacable. En canvi, resulta interessant la uniformitat dels nínxols, que s’ha respectat prou al llarg dels anys.
Per cert, el cementiri Vell, també anomenat del Sant Crist, se situa a la riera de Matamoros, nom que avui dia podríem dir que és políticament poc correcte. De fet, està dedicat a Joan Banús i Amat, qui al segle XVIII era propietari d’una masia per aquests verals i més conegut —desconec la raó— amb el malnom d’en Matamoros. Ves a saber per quins set sous li deien així.
Notorietat funerària
Només entrar és impossible no fixar-se en el descomunal panteó de la família Bosch. El primer punt on se’n va la vista és al fals sarcòfag que sembla flotar damunt del conjunt. La peça, situada a la part superior de la cambra sepulcral, està sobrealçada per tres columnes. A banda i banda, uns graons permeten accedir a aquesta mena de terrassa on, tot s’ha de dir, desmereixen les plantes de plàstic.
Observa que, com si es tractés d’un mantell petri, la part superior s’ha executat amb marbre o pedra molt blanca. Això contrasta amb la part inferior del conjunt, amb un acabat molt més fosc. D’aquesta manera es diferencia el món terrenal del celestial.
Tot plegat conté una gran profusió de detalls de tota mena. D’una banda, s’han representat variats elements vegetals, com flors, pinyes i fulles de palma. De l’altra banda, pots veure calaveres, mussols, estrelles de mar, encensers i caps d’infants. Però què significa tot això.
Simbolisme vegetal
Tot i que en un altre article he parlat en detall del significat que flors i plantes tenen dins d’un recinte funerari, ara te’n faré cinc cèntims. En general, les flors representen la brevetat de la vida: floreixen i es marceixen en poc temps. Però també representen la renaixença final, ja que l’any següent tornen a florir.
La pinya té connotacions molt diverses i explicacions prou metafísiques i agafades amb pinces per entrar-hi ara. Només comentaré que, com que no perd la fulla, el pi —i per extensió, la pinya— s’associa amb la immortalitat.
Seguidament, la palmera apareix repetidament a la Bíblia i representa la victòria i el triomf. La paraula grega per a palmera és ‘phoenix‘, que nosaltres utilitzem per designar allò que reneix de les mateixes cendres. Aquest arbre de vida longeva representa molt bé el sentit de permanència i eternitat. La fulla de palma significa el triomf sobre el mal i la recompensa de la vida pels segles dels segles.
Així mateix, veuràs un munt de rosers i branques punxegudes, record de la corona d’espines que dugué Jesús.
Ulls en la foscor
A continuació, fixa’t que, a més de pinyes, dessota del sarcòfag del panteó de la família Bosch hi ha tot de mussols. Aquesta au era l’animal sagrat d’Atena, la deessa grega de la saviesa, de qui pren el seu nom científic Athene noctua. La idea de saviesa prové precisament perquè, en un relat rocambolesc que només la mitologia grega és capaç de justificar, Atena sortí del cap de Zeus.
La presència de tot d’estrelles de mar pot tenir relació amb la Mare de Déu. Tot i que agafada amb pinces, la raó l’hem d’anar a buscar en un passatge bíblic on —segons diuen— es compara Maria amb un núvol damunt el mar que anuncia la fi de la sequera (1 R 18, 41-45). D’aquí es va passar a posar-li el títol de Stella Maris, és a dir, estrella del mar. Igualment, és considerada la guia per seguir el camí cap a Crist enmig de la tempesta.
Fumera purificadora
Aquí i allà hi ha alguns encensers amb el fum que s’entortolliga amb les lletres i fa encara més complicada la lectura dels textos. Des dels temps de les farinetes que l’encens ha estat utilitzat per diverses cultures amb finalitats tant espirituals com medicinals. El seu fum era considerat com una connexió directa amb la divinitat. A més, hi havia la creença que, com que alleugerava les complicacions respiratòries, també ajudava a netejar les males energies de l’ambient i purificava el cos.
A la llinda de la porta hi ha tres o quatre caps d’infants. Són massa pocs per representar els sis fill que va tenir en Vicenç Bosch. Són massa humans per ser angelets i a més, no tenen ales. Què poden representar? Potser la innocència? Doncs, em sap greu, però no tinc la més lleu idea.
Glòria passatgera
Al mur posterior hi ha diverses imatges de la mort que fan una mitja por. De fet, no veus la clàssica calavera, sinó una forma inquietant on les ombres i les llums provocades pel relleu et fan posar la pell de gallina. Amb una lletra gòtica ben complicada de llegir hi ha escrita la frase “sic transit gloria mundi”, és a dir, així passa la glòria del món. Aquesta expressió tan positiva prové d’un passatge escrit al segle XV pel canonge alemany Tomàs de Kempis. Dita frase s’usa durant la cerimònia de coronació dels nous papes.
El mico famós
Nascut a Badalona el 1845, Vicenç Bosch i Grau era fill d’un comerciant mataroní. Estudià Dret i guanyà les oposicions per ser notari. Sembla que aquesta ocupació no li devia fer el pes, ja que al cap de pocs anys, s’associà amb el seu germà Josep per dedicar-se a la fabricació de licors i aiguardents. Allà crearia l’Anisado Refinado Vicente Bosch que seria popularment més conegut com a Anís del Mono pel mico que hi ha a l’etiqueta. En morir el seu germà, ell assumí la direcció del negoci.
Apreciava l’art i, de manera especial, el modernisme, motiu pel qual feu diversos encàrrecs a l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga i també a Puig i Cadafalch. Participà en la vida política de la seva ciutat on esdevindria regidor i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Fou una persona tan popular que el dia del seu enterrament nombroses fàbriques aturaren la producció.
Dedueixo que devia ser enterrat provisionalment en algun altre lloc, ja que el 1907, el mateix any que morí, la seva vídua Llúcia Costa, demanà permís d’obres per bastir el panteó. El projecte recaigué en Joan Amigó qui en aquell moment tenia trenta-cinc anys i en feia set que havia acabat la carrera. Amigó encarregà a Lluís Brú i Salelles diversos mosaics, tant per l’exterior com a l’interior del sepulcre.
La part fosca
Situa’t davant de la porta de la cambra funerària. Malgrat l’agradable forma d’arc parabòlic, ben bé podria passar per l’entrada a l’inframon de tan fosca i punxeguda com és. A la part inferior hi ha inserides unes obertures circulars que recorden les rosasses d’una església. Acosta’t i observa com cada cercle està format per una corona feta d’espines. Més avall, una cinta —filactèria, si ho hem de dir com cal— duu la inscripció llatina ora pro nobis, que vol dir prega per nosaltres.
Tanmateix, encara hi ha una altra obra feta de metall —també fosc. Darrere del conjunt s’alça un altíssim crucifix que cal contemplar de prop per apreciar el delicat treball de forja.
El sarcòfag
Esculpit amb una gran delicadesa, el fals sarcòfag de la família Bosc no deixa un sol espai lliure a la imaginació. Als laterals petits hi ha el cognom —masculí— familiar on les lletres formen les arrels d’un arbre que es ramifica en set branques —el difunt i els sis fills? Als laterals llargs i a la coberta s’estenen tot de garlandes de flors envoltant diverses cavitats —aquí ja no hi ha corones d’espines. Observa com molts elements es troben agrupats en nombre de tres: les columnes de la base, les rosasses, les petites corones de flors que s’enfilen…
El tres és un nombre que es repeteix fins a l’avorriment a les escriptures bíbliques. Són el símbol de la divinitat, de la trinitat, a més de mil significats esotèrics que ara no entraré a explicar. A més, d’una manera molt discreta, també apareixen les quatre barres de la bandera catalana.
Poca originalitat
Tampoc és que el fet de posar un fals sarcòfag com a principal element decoratiu hagi estat la novetat del segle. Per exemple, a pocs metres dins d’aquest cementiri, tens el panteó neogòtic de la família Botey, obra del mateix arquitecte. Al de Lloret de Mar hi ha un parell de ben destacables, el de la família Casanovas-Terrats i el d’Esqueu-Vilallonga. Al de Vilanova i la Geltrú hi ha el monument funerari a Víctor Balaguer i a Mataró pots veure el panteó de Miquel Biada. Però n’hi ha molts més, tot i que probablement, menys treballats que el panteó de la família Bosch.
Totes les arts
Delimitant tot el perímetre hi ha una vorera formada per un mosaic amb motius abstractes en blanc i negre. Es coneix com a mosaic romà i fou executat pel valencià Lluís Brú i Salelles. A l’interior de la cambra hi ha altres de més acolorits, però t’hauràs de conformar amb els petits detalls que veuràs aquí i allà a l’exterior.
Fill d’una nissaga d’escenògrafs, Brú —o Bru, sense accent— començà la seva trajectòria fent dibuixos de motius arquitectònics per a rajoles i esgrafiats. Aviat va passar a executar ell mateix les rajoles i mosaics per importants arquitectes, com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Segurament et sonarà pels meravellosos mosaics del Palau de la Música Catalana o l’Hospital de Sant Pau a Barcelona entre molts altres.
Com veuràs, el panteó de la família Bosch combina diverses arts aplicades, com l’escultura, el mosaic i la forja. Aquest fou un tret característic del modernisme que recuperà oficis que semblava que s’anaven a perdre. És clar que això suposava un encariment de l’obra i no estava a l’abast de qualsevol mort de fam.
L’arquitecte
Nascut a Badalona el 1875, Joan Amigó Barriga s’interessà en l’arquitectura arran del mestre d’obres Jaume Botey i Garriga, el segon marit de la seva mare i amb qui aprendria l’ofici de paleta. Obtingué el títol d’arquitecte el 1900 quan el modernisme havia deixat de ser quelcom innovador. Feu diversos viatges, assistí a les tertúlies dels Quatre Gats, es casà i tingué dues filles.
Més tard esdevindria arquitecte municipal de Badalona, ciutat on deixaria una bona mostra dels seus projectes, en alguns dels quals es nota la influència de la seva estada a Viena. Del seu talent sortiren xalets familiars, fàbriques, botigues, panteons, fonts, elements religiosos i treballs d’interiorisme. L’única cosa que no em queda del tot clara és si ell també s’encarregava del delicat treball escultòric o bé acudia a algun altre professional.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: riera de Matamoros, s/n. Badalona
Saber més
- Els sarcòfags egipcis: cv.uoc.edu
- De José Bosch y Hermano a Bosch y Cía, per M. Dolors Nieto
- Lluís Brú i Salelles a Badalona, per Marta Saliné
- Joan Amigó Barriga, otro modernista desconocido, per Oriol Bohigas
- En el cinquentenari de la mort de l’arquitecte Amigó, per Joan Soler i Amigó
- Joan Amigó i l’arquitectura modernista a Badalona, per Pepa Solé
- Joan Amigó: wikiwand.com
- Vicenç Bosch: ca.wikipedia.org
- Cementiri del Sant Crist: ca.wikipedia.org
- Carrer Matamoros: Tots els carrers de Badalona, per M. Abras, M. Carreras i M. D. Nieto (pàg. 207)
- Si t’interessa l’art funerari: rondaller.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: