Avui et proposo fer una passejada pel Baix Guinardó (Barcelona), un barri del qual sovint confonem els seus límits, però que conserva una identitat pròpia. A principi segle XX la burgesia barcelonina se sentí atreta per l’encant dels seus carrers i el trià com a zona residencial. Tanmateix, la fesomia del barri es veié dràsticament alterada quan el 1869 la Societat General d’Aigües de Barcelona expropià quinze mil metres quadrats dels terrenys de Can Baró per tal de construir un dipòsit d’aigua.
Per començar aquesta passejada pel Baix Guinardó, entra al parc de les Aigües pel carrer de les Camèlies.
Espai reconvertit
Com he comentat, el parc ocupa bona part dels terrenys expropiats de Can Baró (unes cantonades més amunt). Altrament, a part de les espècies botàniques, destacaria els esgrafiats de la caseta de l’entrada, de la qual ningú en parla. Podria haver estat -opinió meva- la llar del vigilant de la finca, ja que està situada a la vora d’una de les entrades del recinte. Així mateix, en una de les parets, un medalló en relleu mostra el que sembla una mare ensenyant a llegir al seu fill.
El carrer sense nombres
A continuació, surt del parc. A la teva dreta arrenca el carrer Abd el-Kader, un emir d’Algèria que visqué al segle XIX. El carrer li fou dedicat el 1950, probablement perquè el 1837 aconseguí que França reconegués Orà i una part d’Alger. Però set anys més tard, els francesos ocuparen tot el territori i empresonaren l’emir. En sortir de la presó es retirà a Damasc on, coses de la vida, visqué d’una pensió que li passava l’Estat Francès.
La curiositat d’aquest carrer de només cent seixanta metres, rau en el fet que passa per ser l’únic de la ciutat que no té cap numeració. De fet, només hi ha una porta per entrar en un habitatge dels baixos.
Antics camins
Ara gira a l’esquerra i fixa’t en el llarg mur de pedra que tanca el parc. Veuràs que hi ha una placa de ferro oxidat amb un text que diu ‘Camí de la Llegua’. Esmentat per l’escriptor Juan Marsé, és un record de l’antiga via rural que passava per aquí enllaçant Gràcia amb Sant Andreu del Palomar. He llegit que el nom de “llegua” és causat per la gran longitud d’aquesta via de la qual ara només es conserven setanta-cinc metres.
Seguidament, uns metres més enllà hi ha l’entrada del dipòsit d’aigües. Al segle XIX es va crear una llarguíssima conducció per dur l’aigua des de Dosrius (Maresme) fins a Barcelona. Malgrat que a la reixa hi ha la data 1870, en realitat l’obra s’inaugurava l’any següent.
La casa del director
Un dels plats forts és la Casa de les Altures. Fou projectada el 1890 per Enric Figueres i Ribas per al director de la companyia d’aigües, Nicolas Recúlez Chevalier, tot aprofitant un dels terrenys expropiats. En un estil molt diferent del que havia fet i que faria més tard, l’arquitecte projectà un sorprenent edifici caracteritzat tant per l’estil orientalista que estava de moda en aquell moment com per l’estructura de la construcció. A Barcelona, Figueres ostentà, a més, el càrrec de responsable d’empedrats i cap de secció d’Urbanització i Obres.
Els jardins també pretenien recordar els del Generalife de l’Alhambra, amb estanys i tota mena de plantes i arbres. Et pots imaginar l’efecte que devia fer un edifici tan estrany i luxós en un entorn eminentment rural. Tanmateix, el nom de la mansió li van donar més tard degut a l’altitud dels dipòsits sobre el nivell del mar. Malgrat això, el propietari mai arribà a viure en aquest palauet ple d’arabescos.
Autopista al primer pis
Tot seguit, per continuar aquesta passejada pel Baix Guinardó, posa’t d’esquena a la casa i mira l’illa al mig de la ronda del Guinardó. Veuràs una estructura de formigó entre les palmeres. És el que queda de l’espantós viaducte que durant vint-i-quatre anys va dividir el barri passant arran de les finestres del primer pis dels edificis.
Ja dibuixada en un pla elaborat el 1905, la idea original era la de lligar l’Eixample amb els antics municipis agregats vuit anys abans. Però els anys setanta del segle XX, durant l’especulació de l’època de l’alcalde Porcioles, és quan es planificà aquest despropòsit. Deu anys després, arran de les protestes veïnals, s’iniciava l’enderroc, deixant aquest pilar com a -mal- record.
Ens endinsem al barri
Baixa pel carrer de Lepant. Dona una ullada al primer carreró a mà dreta, el passatge Boné. Aquestes estretes vies obertes als anys vint pràcticament van desaparèixer per donar accés als túnels de la Rovira. El carrer està dedicat a Manuel Boné i Boné un fabricant d’arpilleres nascut el 1861 al poble aragonès de Nogueroles, qui era propietari d’aquests terrenys. L’arpillera és un teixit gruixut i aspre, generalment de cànem, sovint utilitzat en la fabricació de sacs.
Històries militars
Un parell de cantonades més avall s’obre el que fins fa poc es coneixia com a jardins del Príncep de Girona, títol que rebé al segle XV l’hereu de la Corona catalanoaragonesa, és a dir Alfons IV. L’espai es va recuperar en enderrocar parcialment unes casernes de les quals s’ha salvat l’edifici principal amb una notable façana. De fet, actualment es coneixen com a jardins del Baix Guinardó, nom políticament més correcte.
Para atenció als carrers que envolten el part. Tres d’ells duen noms de records militars: Lepant, Taxdirt i Marina. La batalla de Lepant ocorregué el 1571 quan una coalició cristiana decidí plantar cara a l’amenaça otomana. Taxdirt és un indret del Marroc i fa esment d’una campanya militar que tingué lloc el 1909 arran d’una revolta protagonitzada pels nadius. El carrer de la Marina commemora la flota mercant i militar catalanes.
Cambrers ben atesos
Finalment, al carrer de Sant Antoni Maria Claret i al número 135 destaca l’edifici modernista de l’Aliança, projectat el 1917 per Josep Domènech i Mansana. Aquesta mutualitat es va crear per assistir al gremi de cambrers en cas de malaltia. Temps enrere era conegut com a Quinta de Salut l’Aliança. Antigament, una quinta era el nom amb què es designava una finca rústica d’oci que l’aristocràcia o la burgesia madrilenya tenia als voltants de Madrid. El nom deriva de quan l’arrendatari dels terrenys de la finca havia de lliurar al propietari una cinquena part de la producció obtinguda.
Fill d’un altre destacat arquitecte, Domènech projectà, a més de l’Aliança, altres construccions com l’església del Carme a l’avinguda Diagonal o el monumental edifici de Sindicats a la Via Laietana, cadascun en un estil ben diferent.
Per acabar, tot i que ja no pertany a aquest barri, no pots acabar aquesta passejada pel Baix Guinardó, sense acostar-te a l’hospital de Sant Pau, obra cabdal de Lluís Domènech i Montaner de la qual et recomano una visita guiada.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Distància: 1,6 km. Itinerari lineal. Tot és baixada
Saber més
- El Baix Guinardó: ajuntament.barcelona.cat
- Parc de les Aigües: barcelona.cat
- L’aqüeducte de Dosrius: adosrius.wordpress.com
- Casa de les Altures: orientabarcelona.blogspot.com.es
- Viaducte de la ronda del Mig: barcelofilia.blogspot.com.es
- Casernes de Girona: wikiwand.com
- Jardins del Príncep de Girona: barcelona.cat
- L’Aliança: wikiwand.com
- Hospital de Sant Pau: santpaubarcelona.org
El barrio de mi infancia! Lástima de las mansiones del XIX que se derribaron en los años 70! Eso y el olor a chocolate de la fábrica de Cola Cao de la calle de Lepant. Felicidades por las fotos!
Yo no viví aquí, però recuerdo que cualquier excusa era buena para que Núñez y Navarro construyera lo que llamaba un ‘edificio singular’ derribando una obra de arte, especialmente si hacía esquina.
Anys enrera el Parc de les Aigües no es podia visitar i sempre em vaig quedar encuriosida per saber que hi havia. Gràcies per la descoberta.
Doncs sí, era una antiga reivindicació del barri. De fet no tot és visitable: la part del dipòsit segueix tancada. Una llàstima.
Potser cal continuar reivindicant, no? Aspectes tan singulars de la ciutat hauria de ser patrimoni de tothom.
Estic segur que, si l’AAVV del barri va aconseguir eliminar el viaducte, l’ajuntament acabarà cedint davant la proposta
M’ha agrada molt. A més, és a 2 carrers de casa meva i no sabia totes aquestes curiositats.
Gràcies! Realment no cal anar massa lluny per fer descobertes.