Itinerari pel Grau de Castelló (Plana Alta).
Per començar, a quatre quilòmetres de distància de la ciutat de Castelló es troba el barri mariner i el port. Es coneix com el Grau de Castelló. El mot grau deriva del llatí i originalment tenia a veure amb conceptes com caminar. Ves a saber com, acabà designant una platja, sovint associada amb la desembocadura d’un riu, que s’usa com a fondejador, és a dir, un lloc on desembarcar. Els ports de València, Gandia, Sagunt i Castelló es coneixen com a grau.
Sembla que al Grau de Castelló ja s’assentaren comunitats allà pels temps dels fartons, les quals intentaren assecar i utilitzar aquestes zones humides pel conreu. Tanmateix, fins a final segle XIV no hi hagué pescadors per aquesta contrada. I no fou fins cinc-cents anys més tard que es pot parlar d’un barri independent. Si et sembla bé, et proposo fer un breu itinerari pel Grau de Castelló per conèixer alguns dels principals indrets que ara s’assemblen més a un parc temàtic dedicat a l’oci i a la gastronomia.
L’enginyer
En primer lloc, pots començar a l’avinguda dedicada a José Serrano Lloberes. Aquest brillant enginyer nascut a Tarragona el 1856 obtingué el títol quan només tenia vint-i-dos anys. Després de treballar en el port de Cartagena, fou enviat al de Castelló que, tot i que en aquell moment vivia una etapa pròspera, els vaixells s’havien de descarregar per mitjà de barques. Serrano tenia trenta-un anys quan esdevingué director de les obres de la construcció del port de Castelló.
El sol
El 2008 s’inaugurava un original edifici a la cantonada d’aquesta avinguda amb el carrer de Juan Sebastián Elcano. Pintat d’un profund blau, la construcció destaca especialment pel descomunal sol de colors que llueix a la façana. Pel que he llegit, el projecte sembla que fou treballat per un important estudi d’arquitectura juntament amb la col·laboració de l’arquitecte José Luís Gimeno, probablement el fill d’un —polèmic— alcalde i arquitecte castellonenc de qui ara no entraré a parlar.
L’obra escultòrica anà a càrrec de l’artista Juan García Ripollés —Ripo— nascut a Alzira el 1932. Quan tenia cinquanta anys i després de viure en diversos llocs, el 1972 s’establí a Castelló i executà diverses escultures a la ciutat, algunes de gran format. La seva inclassificable obra, generalment molt acolorida, és present arreu del món. Només em pregunto com deuen ser els pisos centrals que no poden tenir cap finestra perquè l’escultòric sol les cobreix.
Modernisme en perill
Baixant en direcció al mar et trobaràs amb el passeig de Bonavista on subsisteix un peculiar edifici modernista en un lamentable estat ruïnós. Fixa’t en el treball de forja de les baranes, del sostre de la darrera planta i també de les reixes de portes i finestres. A la part superior hi ha tres plafons ceràmics amb motius mariners. A la zona inferior un arrimador ceràmic recorre la façana. Acosta’t una mica per observar unes escenes emmarcades dins de cercles.
Veuràs una noia vora el mar al costat d’una barca de pescadors i una senyora llegint a la platja amb una nena al costat, tot amb una deliciosa estètica anys vint. Aquest elegant disseny, present en altres edificis de Barcelona i Madrid, formava part d’un conjunt on també hi havia un hidroavió aixecant el vol.
De magatzem a casino
Seguidament, només passar el carrer entraràs de ple a la zona portuària. Primer et trobaràs amb les dependències duaneres. Al seu darrere s’alça el descomunal Rafal del Port, bastit els anys quaranta del segle XX. El mot rafal defineix una teulada sostinguda per pilars que s’utilitza per aixoplugar les mercaderies. En aquest cas és una grandiosa nau tancada per arcades de maó vist. Diverses retolacions fetes amb ceràmica n’indiquen l’ús de l’edifici i mostren un pont i una àncora, símbols del port. Actualment, les instal·lacions s’han reconvertit en un casino.
El far
Des d’aquí ja pots veure el far. Fou construït el 1917, en substitució d’un anterior de mitjan segle XIX, quan ni tan sols hi havia un moll. En realitat se situava en un altre lloc, a la bocana del port i funcionà fins als anys setanta del segle XX. Com veus, tampoc és que hagi tingut una llarga vida activa. El 1999 amb l’ampliació del port i la conversió d’aquest espai en zona d’oci, es desmuntà per portar-lo fins aquí.
A continuació, ves caminant en línia recta i observant diversos elements artístics que veuràs pel camí. Per exemple, el gran assortidor amb la forma d’un cap de peix fet de mosaics de colors —1995— o el templet on tenen lloc concerts a l’estiu. Així mateix, hi ha un gran joc de l’oca executat el 2008 amb gres porcellànic on s’han imprès imatges fotogràfiques. També aniràs veient algunes escultures interessants, com “Tardes de verano” —2003—, d’Enrique Gimeno, on hi ha tres infants jugant o “Despidiendo al marinero” —2006— de Miguel Collado.
Exotisme portuari
Continua passejant fins que vegis un sorprenent edifici blanc que sembla una construcció àrab. Es coneix amb l’adient nom d’Edifici Morú i fou construït a principi segle XX. Originalment, era el taller de reparació de les grues i més tard s’usà com a magatzem de mercaderies i també com a oficines, habitatges i magatzem d’embarcacions. De fet, els anys quaranta del segle XX es destinà com a llotja de peix. Des del 2022 és un edifici polivalent per fer exposicions i activitats culturals.
Vendre i menjar peix
Uns metres més enllà hi ha la llotja del peix i la fàbrica de gel. La primera subhasta tingué lloc el 1969. Vint anys més tard es reformava l’edifici i es dotava de tecnologia més avançada. Para atenció al gran mosaic que llueix al mur lateral. D’una banda, hi ha les barques i els pescadors asseguts a les xarxes que es miren les dones les quals, amb unes postures un pèl forçades, semblen estar triant el peix. Després pots veure com se l’enduen en uns cabassos. Al fons es veu la llotja de fusta.
El mosaic fou executat per Rafael Guallart Carpí. Nascut a Castelló el 1898, en quedar-se orfe entrà a treballar com a administratiu en una fàbrica de ceràmica d’Onda. Aviat les seves qualitats artístiques el dugueren aprendre el disseny i la creació de productes ceràmics. Amplià coneixements a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i després a l’Escola Massana de Barcelona. En tornar, exerciria com a professor. A més de mestre i ceramista, és especialment recordat pel disseny i confecció de les carrosses que desfilaven durant les festes de la Magdalena.
L’obra de mai acabar
Per acabar aquest itinerari pel Grau de Castelló, allunya’t uns metres del mar i travessa la plaça de Miquel Peris i Segarra. La vocació d’aquest prolífic poeta castellonenc de mitjan segle XX li va venir quan tenia quaranta-cinc anys.
Aquí mateix ja pots veure l’església parroquial de Sant Pere. Quan es fundà el 1852 estava situada a uns tres-cents metres d’aquí. La seva història és la d’un malson del qual sembla que mai t’acabes de despertar. Aquell primer temple se subvencionà amb donatius privats així com el treball voluntari de la feligresia. Durant la Guerra Civil quedà tan malmesa que hagué de ser enderrocada totalment. Només finalitzar la contesa, es posà aquí la primera pedra per un nou edifici projectat per qui llavors era primer alcalde franquista de la ciutat i, mira tu per on, també arquitecte diocesà.
La idea era que les obres es financessin amb la venda de medalles i segells, però no va ser suficient i l’Estat concedí una subvenció. A més, els pescadors i comerços del voltant feren una important donació. Tot plegat només arribà per fer una capella. Amb les obres paralitzades, el bisbe de Tortosa obtenia més diners a base de donacions populars i de la cessió d’una part dels ingressos de la confraria de pescadors. Dos anys més tard fou necessari acudir a prestadors, a donacions municipals i a la renúncia per part de l’arquitecte dels seus honoraris. Finalment, tot i que sense campanar ni cap decoració, el 1949 el temple era inaugurat i beneït. El campanar hagué d’esperar prop de seixanta anys més.
Decoració ceràmica
Els plafons ceràmics foren executats el 1999 pel castellonenc Alberto Guallart Ramos. Com que era fill del prestigiós ceramista Rafael Guallart, no li va costar gaire tenir una bona base de ceràmica i de dibuix i entrà a estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de València. Més tard obtindria diversos premis i guanyaria la càtedra de Dibuix a Castelló on desenvoluparia la seva vida professional. Dins de la seva producció destaquen els murals ceràmics, tot i que també ha executat pintures al fresc.
I fins aquí aquest itinerari pel Grau de Castelló. Si se t’ha fet curt, el pots complementar amb un altre itinerari per Castelló de la Plana on t’esperen nous descobriments.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el plànol
Saber més
- Grau de Castelló: castellonturismo.com
- Edifici Sol: esculturaurbanaaragon.com
- Serrano Lloveras: castellondiario.com
- García Ripollés: ripolles.es
- Casa modernista: rutasceramicas.castello.es
- Rafal del Port: rutasceramicas.castello.es
- El far: farosdisanti.com
- Edifici Morú: vivecastellon.com
- La Llotja: castellonturismo.com
- Alberto Guallart: lenciclopedia.org
- Església de Sant Pere: es.wikipedia.org
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: