Una col com cal

Alguns apunts sobre la història de Calonge (Baix Empordà).

Penso jo que no hi ha civilització pretèrita ni actual que no hagi posat els peus a Calonge. La gent de la prehistòria ja s’hi passejava per aquests verals. Després ho van fer els ibers, suposo que els indicets o indigets. A continuació foren els romans, el pas dels quals deixà nombroses restes i també infinitat de paraules de lloc. Per exemple, Calonge, que deriva d’un mot llatí que voldria dir “pertanyent a la colònia”, és a dir, “fundada per forasters”.

A diferència de l’altre Calonge —el de Segarra que, coses de la vida, està a l’Anoia— fou un indret triat per aquesta civilització per edificar una vil·la d’estiueig a la costa. Mira’ls que n’eren d’espavilats! De fet, un document del segle IX ja el nomena Colonicu, probablement de la mateixa manera a com es coneixia en època romana.

Continuant amb la gent que visità aquest privilegiat tram de costa, tenim els àrabs, els quals poca cosa llegaren aquí i que foren esbandits pels cristians. Ah, però també s’acostaren pirates i corsaris i, finalment, un turisme de xancleta que ha malmès per sempre més la pau d’aquest paratge.

Propietat canviant

Ara ens plantem al segle VIII quan els comtes de Girona feren bastir el castell per tenir vigilats els pirates sarraïns que de tant en tant es deixaven caure per la costa per fer-ne de les seves.

Cinc-cents anys després l’indret assoleix una gran importància i obté a més, el privilegi de tenir un mercat setmanal que, encara que ara no t’ho sembli, era una gran cosa. Cap al segle XV la població obtindria a més, el privilegi de tenir batlle propi.

Amb tantes concessions, s’entén que la propietat de la fortalesa —i de la vila— fos una qüestió molt llaminera. Primerament, passà a mans dels Cruïlles, els quals exerciren la jurisdicció civil i criminal d’un ampli territori. Seguidament, tornà a ser recuperada per la corona i novament saltà a la baronia de Calonge ostentada altra vegada pels Cruïlles.

I d’on surt aquesta baronia?

Al segle XV, durant la guerra civil catalana, el rei Joan II —pare de Ferran el Catòlic—, juntament amb els remences o pagesos revoltats, s’enfrontà a les institucions catalanes, com la Diputació del General, pel control polític del territori. En aquell temps el senyor de Calonge era Martí Guerau de Cruïlles, el qual feu costat a la corona. La contesa no acabà massa bé per ningú, però podríem dir que la monarquia guanyà —parcialment— la partida.

Com a reconeixement pel suport mostrat, Joan II creà la baronia de Calonge el 1474 i la donà a Martí Guerau. Però, justícia divina, aquell mateix any moria el receptor de la baronia sense arribar-ne a prendre possessió. Catorze anys després seria conferida a Galceran de Requesens i entre casaments i herències, la propietat del castell i de la baronia de Calonge es perllongaria fins als darrers anys del segle XIX.

Duc, baró i comte

Doncs bé, continuant amb la història de Calonge, un dels primers personatges que ostentà aquesta baronia fou Antoni de Cardona, qui a més tenia el títol de duc de Sessa —un municipi italià— concedit pels Reis Catòlics. En realitat, aquest senyor, nascut a Bellpuig el 1550, s’estimà més triar el cognom d’un rellevant avantpassat seu —Gonzalo Fernández de Córdoba— conegut amb el sobrenom del Gran Capitán. Així doncs, passà a dir-se Antoni Fernández de Córdoba i Folch de Cardona. Apa!

És precisament aquest Antoni —de Cardona o Fernández— qui al segle XVI feu bastir el palau renaixentista que hi ha al castell de Calonge. I per deixar-ho ben clar, hi plantà el seu discret escut a la façana. El blasó conté totes les armes relacionades amb els seus cognoms, títols, propietats i conquestes que, com pots comprovar, n’eren unes quantes.

Política i religió

Només cal que giris una mica el cap per observar la portalada principal de l’església de Sant Martí que és plena de símbols i no precisament religiosos. A més del titular immortalitzat en el moment de compartir la seva capa amb un pidolaire, en aquesta façana barroca —segle XVIII— s’amaguen altres escuts molt relacionats amb la història de Calonge. Però abans, cal aclarir un detall.

Al voltant de l’església s’establí la sagrera a partir de la qual es formà el nucli urbà. La sagrera o cellera era l’espai sagrat de trenta passes al voltant del temple, dins del qual tota violència era considerada un sacrilegi que havia de ser jutjat per un tribunal episcopal. Allà dins no es podia robar, ferir ni matar ningú. Era una manera de mantenir a ratlla els excessos de poder del senyor feudal. Per tal que fos el més ampli possible, l’home del poble amb les passes més llargues era qui delimitava aquest espai de pau. A part de l’església, a l’interior se situava el cementiri, algunes edificacions dedicades habitatge i altres a emmagatzemar les collites, el gra, el vi o fins i tot tenir els colomars.

La col de Calonge

Acosta’t a les portes de fusta on uns angelets sostenen quelcom. És una col. Com dius? Ho has escoltat bé: una col. Bé, dues, una a cada porta. Entre els segles XII i XV el nom de la població era Colonge, que és com es pronuncia segons el parlar empordanès. Quan s’edificà l’església, el municipi encara no tenia un senyal heràldic propi. Així doncs, s’usà quelcom que recordés part o tota la paraula, en aquest cas, una col. Això era molt habitual, i ho pots veure en els escuts d’altres poblacions com la llagosta de la Llagosta, les llances de Llançà o el barb de Barbens.

Ara bé, no s’hi val qualsevol col. Ha de ser una col de caluix. Una què? Una col verda amb la tija llarga. En unes poques comarques com l’Empordà, el mot caluix s’usa per designar el tronc —tronxo— de les hortalisses. Sembla que és el resultat d’unir dues paraules d’origen llatí que volien dir “tronxo dur com un os”.

Amb una mica d’imaginació pots veure la mateixa col representada als escuts de pedra a banda i banda de la porta.

El matrimoni

Si aixeques una mica la vista, t’adonaràs que damunt de la llinda hi ha dos escuts circulars curulls d’armes. Corresponen al matrimoni format per Bonaventura Osorio de Moscoso i Ventura Fernández de Córdoba. La senyora, nascuda a Madrid el 1712, prioritzava els seus cognoms materns en comptes dels paterns Folch de Cardona. On anirem a parar! Entre tots dos amuntegaven un inacabable reguitzell de títols i propietats arreu de la península, havent heretat a més, la baronia de Calonge.

Ambdós escuts estan units entre si per una corona d’infant d’Espanya. Es tracta d’una distinció molt poc habitual, que només poden ostentar unes poques persones que, o bé són descendents d’algun llinatge reial o bé s’han casat amb algú que ho és. Així tot queda en família. Els blasons estan, a més, envoltats pel cordó de l’Orde del Toisó d’Or, un orde civil i de cavalleria, elitista fins a dir prou.

La presència d’aquests escuts és causada pel fet que el matrimoni degué contribuir amb una més que respectable quantitat de diners. Tant és així que fins i tot el duc fou immortalitzat als goigs dedicats a sant Martí.

Temps de reformes

Aprofitant que estàs a la porta de l’església parroquial, et convido a entrar… si és oberta, és clar. Així coneixeràs una mica més de la història de Calonge.

De la part romànica queda ben poca cosa o bé no és fàcilment visible. Encara més, el que ens ha arribat poc té a veure amb l’edifici del segle X. De fet, durant la reforma duta a terme al segle XVIII, es capgirà la nau, col·locant la porta de cara a l’est. Per què aquesta ampliació?

Doncs resulta que durant el segle XVIII el Principat conegué un desorbitat creixement demogràfic. Les masies es fregaren les mans ampliant terrenys de conreu i intensificant-ne l’explotació per donar a menjar a tanta població. A més, confiada perquè els pirates s’havien calmat una mica, la gent s’animà a sortir dels estrets límits medievals, de manera que es crearen nous barris i carrers.

L’estil del moment

Per tant, era necessari un temple més gran per encabir tanta ànima nova. I com que l’estil barroc triomfava per allà on passava, el temple es bastí segons la nova estètica. A tal fi fou indispensable enderrocar bona part de l’antiga església a més d’altres construccions i reutilitzar-ne els fonaments i alguns materials.

Tanmateix, el peculiar aspecte interior de l’església es deu a una nova reforma efectuada a mitjan segle XIX. És quan la nau fou pintada amb les figures —no gaire reeixides, tot s’ha de dir— dels quatre evangelistes envoltats d’elaborades garlandes de fulles i fruites.

I aquí deixem aquest breu repàs a la història de Calonge. I tot plegat només havent visitat els dos edificis que representen tot el poder: el castell i l’església. Però sempre convé ampliar la passejada per descobrir carrers i carrerons amb edificis igualment interessants.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Els escuts heràldics de Calonge, per Maria Vilar i Bonet
• Onomàstica de Calonge, per Pere Caner
• Baronia de Calonge: ca.wikipedia.org
• L’església parroquial de Sant Martí de Calonge, per Jaume Aymar
• La cellera de Sant Martí de Calonge, per Jaume Aymar

Què veure a prop

• Platja d’Aro (properament)
• Palamós