La Sala Granados de Barcelona.
Una mateixa història pot tenir diverses interpretacions segons qui l’escriu. Sé que aquesta afirmació es presta a entrar en polèmica, especialment si parlem de política, religió o futbol. Tanmateix, m’estimo més declinar l’oportunitat i parlar d’un tema probablement menys sucós com és la mitologia.
Segons el mite grec, Helicó era un déu amb grans barbes que no sabem quins poders tenia, però era la personificació de la muntanya on vivia. Els primers habitants consagraren el mont Helicó a les muses, motiu pel qual es coneixen també aquestes xicotes com a helicònides. El cas és que allà tothom se la passaven la mar d’entretinguts fent torneigs de cant i d’arts diverses que me’ls imagino com els macroconcerts actuals regats de cervesa. Continuant amb la mitologia grega, tenim que les muses, aquelles protectores de les arts, habitualment eren nou, alguna de les quals potser et sonarà vagament, com Cal·líope, Euterpe, Talia o Urània.
Tres, quatre o nou?
Per allò de sembrar la discòrdia, l’historiador Pausànias, qui ves a saber si les conegué en persona, assegurava que inicialment n’eren només tres. En canvi, el polític i filòsof Ciceró afirmava que eren quatre filles de Júpiter amb noms tan senzills de recordar com Telxínoe, Arque, Aede i Mélete.
Fos com fos i malgrat que amb el temps les hem volgut entaforar tasques concretes —teatre, poesia, música…— la veritat és que en un principi cadascuna podia fer de tot. Això sí, qualsevol activitat vinculada d’alguna manera amb la música. Perquè aquella antiga civilització grega considerava que la música era quelcom sagrat. Recorda la figura d’Orfeo, l’heroi que aconseguí dominar tot i tothom amb la seva veu. Els instruments musicals simulaven la veu, base del cant i acompanyaven la declamació de poesies, les danses i les representacions dramàtiques. Tot estava relacionat.
Les persones dedicades a la música sempre han tingut una d’aquestes noies que les inspiraven. No t’aniries a pensar que Vivaldi va compondre “Les quatre estacions” així per la seva cara bonica? Però les muses tampoc visitaven qualsevol mort de fam. Capricioses com devien ser, seleccionaven unes persones i passaven de llarg d’unes altres. Quin algoritme feien servir per a la tria? Ah, això no t’ho diran mai, que és secret professional!
Talent musical
Una de les persones escollida per la mà d’alguna d’aquelles quatre muses fou el compositor i pianista Enric Granados. El 1867 en Pantaleón Enrique Joaquín Granados Campiña naixia a Lleida on havia estat destinat el seu pare que era militar. Després, sempre a causa dels destins del pare, es traslladaren a Santa Cruz de Tenerife i finalment a Barcelona. El capità de la banda militar l’inicià en la música i cursà estudis musicals i de piano. El nano era espavilat i amb només quinze anys aconseguí el primer premi a l’acadèmia on estudiava.
Un dels seus professors li contagià l’atracció per la música tradicional espanyola que es manifestaria en les seves creacions. A la mort del seu pare hagué de treballar com a pianista en diversos cafès de Barcelona, fins que fou contractat com a professor de piano dels fills del propietari dels magatzems “El Siglo”. Seguidament, marxà a París per continuar els estudis de piano. Allà coincidiria amb Isaac Albéniz. De tornada a Barcelona inicià una exitosa carrera com a concertista. Les diverses composicions d’aires tradicionals obtingueren bona acollida.
Granados destacà especialment per les més de tres-centes composicions entre danses, valsos, obres vocals i, molt especialment, per la suite “Goyescas”. Fascinat per l’obra de Goya, el compositor transformà aquesta obra, que inicialment havia de ser només per a piano, en una òpera que el 1913 estrenaria als Estats Units amb un gran èxit i refermà el prestigi d’aquest músic.
La fi de tot plegat
De retorn a Europa, feu escala a Londres. En aquell moment el món es trobava patint la Primera Guerra Mundial. El 1916 s’embarcà en un altre vaixell per travessar el canal de la Mànega. Per allà passava un submarí alemany que probablement va confondre com a objectiu aquell vaixell sense identificar i el torpedinà. Malgrat que l’embarcació només resultés parcialment afectada per l’impacte, el pànic motivà que part del passatge es llancés a l’aigua, morint unes vuitanta persones. La resta arribaren sans i estalvis al seu destí després de ser rescatats. Enric Granados i la seva esposa mai van aparèixer, essent probablement engolits per les fredes aigües de l’Atlàntic.
La Sala Granados
Però tornem a la vida del compositor. Després d’impartir classes particulars de piano a casa seva, fundaria l’Acadèmia Granados. Fins que el 1912, disposà d’una sala pròpia de concerts amb espais per assajar i donar classes. La Sala Granados fou una realitat gràcies al suport del doctor Salvador Andreu qui, amb un preu simbòlic, cedí l’ús al compositor a canvi de donar classes de piano a les seves filles.
La senzilla façana de l’edifici disposa a la planta baixa de tres portals separats per pilastres i decorats amb motllures artístiques. A una banda i a l’altra del conjunt hi ha els relleus de quatre figures femenines en actitud de ballar, que tothom assegura que es tracta de muses, tot i que podrien ser, simplement això: dones ballant. Tanmateix, per la manera com van vestides, l’escultor, que no sabem qui va ser, es podria haver inspirat —opinió meva personal— en Amparo Gal, esposa de Granados; en algunes de les alumnes amb les quals el mestre treballà —i també s’enrotllà—, com Clotilde Godó i Maria Oliveró; o en la soprano Anna Fitziu protagonista a l’òpera “Goyescas”. Però ja et dic que són conjectures meves sense cap fonament.
Al primer pis hi ha una llarga balconada amb tres finestres, damunt les quals una franja amb esgrafiats recorre tot l’espai. La part superior es tanca amb una balustrada i un discret coronament que n’indica l’any de construcció: 1911.
Pastilles constructives
Nascut a Barcelona el 1841, en Salvador Andreu era molt més que un industrial farmacèutic. Els seus laboratoris elaboraren diversos productes que, gràcies a una bona campanya publicitària, es van comercialitzar tant a la península com a l’altra banda de l’Atlàntic.
Però si el nom d’aquest home ha passat a l’imaginari popular, ha estat a causa de les famoses pastilles per la tos que porten el seu nom. Eren tan grans els beneficis que li deixaven les vendes, que en Salvador va decidir invertir en el sector immobiliari. L’enderroc de les muralles de Barcelona així com el pla Cerdà havien obert un horitzó il·limitat per a la construcció que ell va saber aprofitar.
Oci a les altures
Entre moltes altres intervencions, a final segle XIX el senyor Andreu va impulsar la creació d’una societat que adquirí uns grans terrenys que anaven des del passeig de Sant Gervasi on ell vivia, fins al cim del Tibidabo. La idea era crear un gran complex d’oci i una urbanització elitista dotant-la dels mitjans de transport necessaris.
Així doncs, el 1901 el doctor Andreu encarregà a Puig i Cadafalch el projecte d’una casa mostra per la futura ciutat jardí de Sant Gervasi. S’edificaren algunes cases, millor dit mansions enjardinades, al llarg del que havia de ser un passeig que arribés fins a la basílica del Sagrat Cor. En haver previst l’accés al transport públic, aquest projecte tingué més èxit que no pas el del també elitista Park Güell. Malgrat això, amb l’esclat de la Guerra Civil, el somni de la urbanització es va fer fonedís.
Situades en uns terrenys molt grans i llaminers, algunes d’aquestes torres han passat a pitjor vida, esborrades per l’especulació. I la Sala Granados sembla que n’és la següent. Potser, si es conegués qui va ser l’arquitecte que la projectà, encara hi hauria alguna possibilitat de salvar la façana, que és l’únic que es manté dempeus.
Un segle dedicat a la veu
La història de la Sala Granados podria haver finalitzat amb la tràgica mort del compositor tot just quatre anys més tard. Això no obstant, Frank Marshall, qui havia estat notable alumne i professor de l’Acadèmia Granados, continuà amb la programació de concerts de l’auditori. Però la bona voluntat no reeixí i el 1928, a la mort de Salvador Andreu, l’edifici passava a mans de la seva família.
El local fou llogat a un estudi de doblatge. Creada el 1936, a La Voz de España —no confondre amb el diari que tenia el mateix nom— es doblaren pel·lícules tan mítiques com “Los doce del patíbulo”, “Topaz” o “Star Trek”. El 2009, l’estudi tocava el dos d’aquí i la propietat fou subhastada i venuda un parell de vegades. El dia d’avui —2015— ningú sap qui n’és el propietari ni quin destí li espera a la històrica Sala Granados.
Arran del perill de perdre aquest patrimoni, es creà la plataforma “Salvem la Sala Granados” la qual durant dotze anys lluità insistentment per tal que tornés a ser una sala de concerts. Tristament, els engranatges especulatius són difícils d’aturar i el mític local té un futur incert.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Avda. del Tibidabo, 18. Barcelona
Saber més
- Sala Granados: redescubriendomibarcelona.blogspot.com – salagranados.wordpress.com
- Les muses: es.wikipedia.org
- Les muses de Granados: historiesdebcn.com
- El centenari d’una mort tràgica: barcelona.cat
- Enric Granados: granados.paeria.cat – ca.wikipedia.org – barcelona.cat
- Helicon: es.wikipedia.org
- Salvem la Sala Granados: bellaterra.cat – revistamusical.cat
Ben interessant, el teu article. Moltes mercès.
Sempre he trobat fascinant el “desig de companyonia” que el Doctor Andreu va encetar entre la societat burgesa barcelonina al llarg de l’avinguda del Tibidabo a inicis del segle passat. El meu interès pel Dr. Andreu es va despertar quan fa uns anys vaig descobrir les “Pastilles del Dr. Andreu” a la farmàcia del barri; sembla que les van “reeditar” amb un sobtat desig de “revival de tradició local”. Vaig llegir no sé on que bona part de la fortuna del Dr. Andreu provenia de les seves famoses pastilles. Durant un parell d’anys formaren part de la meva farmaciola. Tot cofoi, un dia de refredat, les vaig mostrar a la meva cardiòloga (de nacionalitat cubana i, per tant, no les coneixia). Uns dies després em va comentar que les quantitats de sucre i cafeïna que contenien eren absolutament descomunals; doncs, desaconsellables. Per a mi, va ser la fi de la descoberta! Amunt i avall he trescat sovint l’avinguda del Tibidabo, sempre badant i observant les façanes d’aquelles mansions que conegueren temps millors. Un bocí d’història local fascinant.
M’ha fet molta gràcia llegir el teu comentari.
Hi ha medicaments “de tota la vida” que ara resulta que són nocius: el bàlsam de Tigre, l’aigua del Carme o el llapis Termosan (que el vaig deixar quan em va provocar una bona urticària).
Un exemple paradigmàtic és el “Agua Radial” (contenia radi) que el doctor Salvador Sansalvador va comercialitzar a les farmàcies, sense saber que era perjudicial. I ves a saber quines són i seran les conseqüències de les vacunes contra la Covid…
Alfons
Un post ben curiós. Moltes gràcies!
Paradoxalment, el seu fill Enric Granados Gal, va ser campió d’Espanya de natació i de waterpolo. A més, va introduir l’estil de crol a l’estat espanyol, arran d’haver-lo vist als Jocs Olímpics d’Anvers de 1920, on l’equip de waterpolo representant l’estat espanyol (íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona), va aconseguir el triomf, després d’haver guanyat l’equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l’aigua de només 12 graus!
Enric es va casar amb una pionera de la natació d’aigües obertes, la Maria Aumacelles Salayet, que quan el Canoe Club de Madrid va fitxar-lo, la família Granados-Aumacellas es va traslladar a Madrid, on varen néixer els dos fills de la parella: Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora varen aconseguir diversos rècords d’Espanya i l’Enric, a participar en els Jocs Olímpics d’Helsinki, l’any 1952.
En descobrir, per atzar, que la nedadora pionera Maria Aumacellas Salayet havia nascut a Palafrugell l’any 1910, vaig voler aprofundir més sobre la seva vida i, en conseqüència li vaig dedicar un post al blog, que us convido a llegir: “Històries de Palafrugell: Maria Aumacellas Salayet. Nedadora, pionera en travessies d’aigües obertes”.
Maria,
T’agraeixo molt la informació sobre el fill de Granados. He llegit el teu magnífic article que rescata la Maria Aumacelles de l’oblit, una figura femenina poc (o gens) coneguda.
Tens raó que és ben curiós l’esport triat. Com també trobo sorprenent que ningú heretés el do del compositor. De vegades, algun dels fills i nets ho continuen, bé per imposició o per sensibilitat heretada, però en aquest cas no ha estat així.
Alfons