MEV, Museu Episcopal, Vic, reliquiari, relíquia,

Màrtir bicèfal

Reliquiaris del Museu Episcopal de Vic.

El morbós culte a les relíquies és un fenomen molt associat al catolicisme. Les suposades restes corporals dels primers sants o màrtirs, eren venerades pels fidels, a les quals atorgaven, entre altres, poders miraculosos i de sanació.

Ossos, dents, cabells, sang, pell o dits o, fins i tot, la llet de Maria o el prepuci del nen Jesús, van ser escampats pel món cristià, originant un veritable tràfic de relíquies.

Les més valorades eren les més properes a Jesús i als seus apòstols. Després, com que el tema no donava per a més, es desmembraren també els cossos trobats a les catacumbes romanes, malgrat la creença que tenim de què a l’Edat Mitjana els sepulcres eren inviolables. I aquí ja servia tot: estris de tortura, roba, terra del Coliseu on van ser martiritzats, …

Antigament, les celebracions eucarístiques se celebraven damunt les tombes dels màrtirs. En record d’aquesta pràctica, al concili celebrat a Nicea al segle VIII, s’indicà la necessitat d’utilitzar relíquies en la consagració dels altars.

Set segles més tard, per tal de fer front a la perillosa Contrareforma, l’església catòlica promocionà la devoció a les restes de sants.

Reliquiaris del Museu Episcopal de Vic, dedicats a Sant Sebastià i Santa Rita.

Engany lucratiu

Penseu que la presència d’una relíquia, podia atreure una lucrativa peregrinació de fidels. Amb això, l’espoli de tombes s’accelerà i donà lloc a un mercat negre de restes. Normalment s’acompanyaven amb un certificat d’autenticitat, però penso que ningú devia comprovar si la peça era falsa.

Així doncs, podem trobar dues llances o un bon grapat de claus de la crucifixió de Crist. Amb les dents que es veneren de santa Apol·lònia, arrencades durant el seu martiri, es podria fer més d’una dentadura. I diuen que, si ajuntéssim tots els trossos de la ‘Vera Creu’ conservats arreu del món, tindríem un bosc.

En algun cas, l’engany era tan evident, que sembla increïble que se’l creguessin. Com la descomunal tíbia venerada a la catedral de Ragusa (Sicília), atribuïda a Sant Sebastià, quan en realitat és de cavall.

I parlant de Sant Sebastià, ens acostem al magnífic Museu Episcopal de Vic, que conserva una impressionant col·lecció d’art sacre que recomano visitar.

A l’edifici es conserven nombrosos reliquiaris, és a dir, recipients per a contenir o conservar relíquies. N’hi ha que són veritables obres d’orfebreria, però la morbositat del moment ens fa aturar davant del reliquiari de Sant Sebastià.

L’objecte presenta la forma del bust del sant. A la part central, hi ha un espai circular tancat amb vidre, on es conserva el suposat crani del màrtir. Potser perquè no sigui tant sinistre, l’han envoltat de flors, de manera que el conjunt ens pot recordar l’escultura contemporània d’algun artista macabre.

Reliquiari de Sant Sebastià del Museu Episcopal de Vic

Acabar a la claveguera

Sebastià, com altres sants, va ser un militar que va servir a les tropes romanes. Quan els altres cristians eren perseguits, ell feia el que podia per evitar-los patiments. Però el van descobrir. El van lligar a un tronc i els arquers li van clavar un munt de sagetes, de les quals quedà malferit, però no va morir.

Com que era un tossut, quan s’hagué recuperat va anar davant l’emperador per criticar la seva actitud envers els cristians. Llavors el van dur al circ, on va ser executat i problema resolt. Després de mort, el van llençar a la claveguera, d’on els seus amics van rescatar el cos. Amb el temps es va fer famós per salvar Roma de la pesta i aviat es convertí en el sant més venerat durant les epidèmies.

Els artistes, que per fi podien pintar i esculpir un cos nu, van representar-lo en postures que ara podríem considerar provocatives. Així doncs, no ens ha d’estranyar que s’hagi convertit en el sant més venerat pel col·lectiu homosexual.

Calavera del reliquiari de Sant Sebastià del Museu Episcopal de Vic.

Els dos caps del sant

Si donem fe de les cròniques que parlen de les relíquies de sant Sebastià, trobarem que l’home, o era un monstre o a algú li van donar gat per llebre. Per posar un parell d’exemples, se suposa que a Toulouse i al Vaticà també conserven el cap del sant. Qui té la raó?

I, per si no en tenim prou, al Museu Diocesà de Solsona, també hi ha un altre bust-reliquiari de Sant Sebastià, que conté un fragment de crani del màrtir. Apa, que per ossos no serà!

Anem a veure un altre dels reliquiaris del Museu Episcopal de Vic.

Reliquiari de Santa Rita.

Fervor mandibular

La Margarita volia ser monja, però els seus pares, que no estaven per romanços, la van casar amb tros d’animal que li feia passar de tots colors.

La Rita -com tothom la coneix popularment-, va ser a temps de convertir al cristianisme al marit, tot just abans que fos assassinat. També li va anar d’un pèl convertir els dos fills que tenia, que van morir mentre planejaven venjar-se de la mort del seu pare. D’aquesta manera va salvar tots tres de cremar eternament a les calderes d’en Pere Botero.

Sense cap lligam familiar, la noia va ingressar en un convent. Però un dia, Crist en persona li va clavar una estella al front, per a deixar-li la mateixa marca que la seva corona d’espines. Mira, abans les coses anaven així.

Amb el temps, la ferida va començar a fer una fortor de podriment, que ja no va desaparèixer, fins que va morir, més de vint anys després. Aviat va córrer la veu que per intercessió de la monja, succeïen curacions miraculoses i la devoció es va estendre primer per Itàlia i després va arribar fins aquí.

El seu cos es conserva a la basílica de Cascia. No em queda clar si el cos és sencer o li manca algun tros, ja que a Vic trobem, al costat del crani de Sant Sebastià, el bust-reliquiari de santa Rita amb la seva suposada mandíbula.

El fetitxisme mandibular és una altra pertorbadora tradició, que el catolicisme sembla animar. Trobem mandíbules de Santa Maria d’Egipte a Croàcia, de Sant Joan d’Àvila a Almodóvar del Campo, de Santa Teresa a Roma o de Sant Antoni a Pàdua (Itàlia).

Aquesta esgarrifosa afició per a desmembrar cossos, actualment ha generat un turisme morbós, cercant les relíquies més estrafolàries, com la llengua de sant Antoni, el cordó umbilical de Jesús, l’ull de santa Teresa, un sospir de sant Josep o un esternut de l’Esperit Sant.

INFORMACIÓ PRACTICA

Situació: MEV, plaça Bisbe Oliva, 3. Vic

Saber més

Què veure a prop