Aigua domesticada

El pantà de Sau.

Com una agulla que marca el nivell de l’aigua, el campanar de Sant Romà de Sau ha estat testimoni d’un espectacular canvi en l’extraordinari paisatge que l’envolta.

L’indret ja era habitat fa més de vint mil anys, que aviat estan dits. Però els canvis més dràstics van tenir lloc a partir de 1963, amb la inauguració de la presa. En realitat, les obres van començar el 1940 i es van allargar durant més de vint anys, a partir d’un projecte realitzat el 1931. Però el mèrit se’l va endur l’últim que va arribar.

Bo i dolent

Defensada per uns i criticada pels altres, el cas és que, tant si plou com si no, a ningú deixa indiferent.

Per una banda, es van perdre poblacions, fàbriques i camps de conreu. Però també es va assegurar el subministrament d’aigua a diverses poblacions, en especial a Barcelona. La dubtosa rendibilitat energètica és un altre tema. A més, té un innegable atractiu turístic, malgrat que, excloent alguna iniciativa particular, no sembla haver un interès massa evident en aquest sentit.

Sense entrar en qüestions polítiques, només dir que el projectista de tan grandiosa obra va ser l’enginyer Josep Maria Llansó de Viñals, comissari d’Aigües del Pirineu Oriental, empresa encarregada de concedir llicències -fraudulentes- per a l’extracció d’àrids dels rius. També va ser ell el responsable del pont de Molins de Rei, construït el mateix any que s’inaugurava la presa de Sau i que es va esfondrar vuit anys més tard. És com per tremolar.

Estètica de ciment

Sense ser, arquitectònicament parlant, tan reeixida com la presa de Susqueda, construïda dos pams més avall i inaugurada cinc anys després que la de Sau, cal aturar-nos a contemplar l’arquitectura amb deteniment.

Les primeres preses es van fer a Mesopotàmia, tres mil anys abans de Crist, que ja és temps. La més antiga es troba a Jordània i té nou metres d’altura, que per l’època no estava gens malament. La de Sau en té 83, que també déu n’hi do, si tenim en compte que la més alta es troba a Pakistan, amb més de 143 metres d’altura.

Els romans, grans enginyers ells, se la van passar fent preses, per tal de proveir aigua pel rec dels camps. Com els xinesos i els àrabs. És a dir, que de novetat, res.

Com que fer comparatives agrada a tothom, tenim que la presa amb més capacitat és la de Zimbàbue, amb 185 mil milions de metres cúbics. A la de Sau hi caben 151 milions.

Hi ha diversos tipus de presa. Aquesta se’n diu de gravetat, ja que el mateix pes de l’estructura és l’encarregat de resistir la pressió exercida per l’aigua. El problema és que utilitza més formigó que altres tipus, com les de volta.

Enginyeria històrica

Romans i àrabs, així com les destacables preses construïdes al segle XVIII durant el regnat de Carles III, són els precedents que ens van dur, durant els foscos anys de la darrera dictadura a inaugurar prop de cinc-centes preses, que aviat estan dites.

L’arquitectura dels anys cinquanta, tard, però s’havia incorporat a l’avantguarda europea. Primer Mies Van der Rohe utilitzant materials moderns als anys vint i després Le Corbussier, aplicant el ciment nu a les construccions, van revolucionar el paisatge i van eliminar molts límits.

Només cal veure, per exemple, la simple i harmoniosa estructura de l’oficina d’informació, o les estructures que emergeixen al mig de l’aigua. No hi ha detalls ni floritures, però tampoc fan falta.

El meu sincer agraïment a Mercè Bosch de l’ACA, per les gestions que ha dut a terme per tal d’aconseguir-me valuosa informació per a redactar aquest article.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Pantà de Sau: folgueroles.com
• El pantà de Sau, ciment i dolor: naciodigital.cat
• Presa d’aigua: wikiwand.com
• Presa de Sau: iagua.es
• Sacrifici i llegat: el pantà de Sau, per E. Don
• La inauguració: hemeroteca.lavanguardia.com
• Arquitectura de los pantanos en España, per E. Callis
• La arquitectura del siglo XX: tom-historiadelarte.blogspot.com
• El pont de Monlins de Rei: opus-info.org

Què veure a prop

• Excursió a la Domus del Pi
• Vilanova de Sau