La consciència de l’espai

Obres Leonci Quera Tísner al Museu de la Garrotxa a Olot.

Comencem pel final

El vint-i-dos de setembre de 1964 queia en dimarts. Aquell dia, en Leonci i la Lolita, que eren germans, tornaven en cotxe des de Madrid on havien anat des d’Olot per vendre figuretes de fang. Ja havien passat Saragossa i probablement circulaven per l’N-II. A l’altura de Pina d’Ebre el paisatge és ben peculiar. A una banda de la carretera tot són camps de conreu. A l’altra banda, en canvi, només veus el desolat i inabastable paratge dels Monegres. Una completa solitud.

En aquell punt on la via no té cap entrebanc, el vehicle tingué un accident i allà acabà la vida de la parella de germans. Ningú explica què va passar. Era de nit i s’adormí? Algú l’envestí de cara? Plovia i relliscà? Misteri. Ella tenia quaranta anys. Ell encara no en tenia trenta-set. Bruscament, quedava truncada una vida que tot just començava a ser exitosa.

Ara que ja saps el desenllaç, farem com tantes pel·lícules, que primerament t’expliquen el final, et fan espòiler i després et detallen com va començar la història que tan malament va acabar.

Els inicis

Trenta-set anys abans d’aquest fet, és a dir, el 1927, naixia a Olot en Leonci Quera Tísner. La mare venia de família aragonesa i era modista. El pare era garrotxí i es guanyava la vida a El Renacimiento, un dels nombrosos tallers d’imatges religioses que prosperaren a principi segle XX. Per tant, no ha d’estranyar que el xicot entrés a l’Escola de Belles Arts d’Olot quan tenia dotze anys, fent les pràctiques a l’obrador on treballava el seu pare.

En aquesta època primerenca —1944— les obres mostren la influència de les tradicionals imatges de sants de la seva ciutat. El primer encàrrec important li arriba vuit anys després —1952— quan li demanen pintar la cripta de l’església de Sant Joan de Vilassar de Mar. Tristament, entre les humitats i la desídia, bona part de la pintura s’ha perdut.

Ampliant horitzons

Amb una beca sota el braç, Leonci Quera Tísner amplià els estudis d’escultura i gravat a l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Més tard, obtenia una altra beca i marxava a París, viatge que influiria en la seva obra. Compaginà la feina executant figures decoratives i objectes de ceràmica i ajudant en el negoci d’artesania que tenia la Lolita.

Cap a l’abstracció

De mica en mica, incorpora el baix relleu, comença a reduir els detalls i la seva obra es va tornant més esquemàtica, arribant a executar figures on predomina la geometria. També pinta a l’oli quadres plens de color, que acaba simplificant. Entre altres, en aquest període pinta la capella del Santíssim Sagrament de Montornès de Vallès.

Els anys seixanta del segle XX marquen un punt d’inflexió, quan les figures, molt més esquemàtiques, s’aplanen. És quan executa uns relleus per uns nous pisos a Olot. A partir d’aquí, abandonarà la terra cuita i la pedra. Durant un temps treballarà la fusta i després la planxa de ferro. Comença així un curt però prolífic període que li reporta encàrrecs arreu de la península. Fins que va passar el que va passar. El final ja te l’he explicat al principi.

Evolució gràfica

Hauràs vist que en aquest article només he posat imatges de l’obra conservada al Museu de la Garrotxa, institució que mereix una visita. Per entendre l’estranya evolució de l’artista, resulta ben interessant que el museu ha ajuntat quatre obres on es veu el pas de la figuració a l’abstracció. De fet, així com les tres primeres etapes semblen prou lògiques, la darrera amb escultures de ferro que no conserven cap lligam amb els passos anteriors, resulta ben enigmàtica.

Possibles inspiracions

L’escultura de la dona pentinant una noia m’ha recordat vagament aquelles pintures sobre la mateixa temàtica executades per Renoir, Degas i Berthe Morisot i que, n’estic convençut, en Leonci va veure a París.

D’altra banda, fixa’t en la pintura d’un riu amb unes barques. En aquesta obra, l’artista sembla haver estat experimentant tant amb la composició com amb el color. L’escena, partida simètricament per una diagonal, contraposa dos colors complementaris —contraris—, una tècnica que ja havien investigat artistes impressionistes i fauvistes.

Constructivisme o abstracció?

L’obra abstracta, en canvi, m’ha fet venir al cap algunes de les escultures constructivistes dutes a terme Vladimir Tatlin els primers anys del segle XX. El constructivisme fou un moviment artístic molt vinculat amb la política, que defensava un art al servei de la població. Experimentant amb la forma i ll’espai, buscava una estètica que reflectís la mecanització del moment, utilitzant materials industrials, com el ferro. 

També em recorda el que Juli González feia cap als anys trenta, així com les que Jorge Oteiza i Eduardo Chillida executaren durant els anys cinquanta. Malgrat això, és improbable que Leonci hagués conegut la producció d’aquests artistes.

L’epíleg

Després de l’accident on ambdós germans perderen la vida, la família convertí en un petit museu l’habitatge on vivien. Vint anys més tard, la seva mare donà tota l’obra a l’Ajuntament d’Olot a canvi d’una pensió. A continuació, el col·lectiu Leonci Quera Tísner organitzava una mostra de la producció de l’artista. Coses de la vida, considerant que no era representatiu de l’escultura catalana moderna, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona no va incloure cap obra a la seva col·lecció.

Seguidament, el 2002 el Museu de la Garrotxa li retia homenatge amb una exposició que duia l’encertat títol de “La consciència de l’espai”. M’he volgut sumar a aquell reconeixement, titulant aquest article de la mateixa manera.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Museu de la Garrotxa. Carrer Hospici, 8. Olot

Saber més

• L’enigma de Leonci Quera, per Eva Vàzquez: elpuntavui.cat
• Leonci Quera:  ca.m.wikipedia.org – santmiquelolot.cat
• La cripta de Vilassar de Mar: rondaller.cat