Aquarel·la on es veu el campanar de l'església de Sant Joan de Vilassar de Mar, al Maresme.

L’ase, el dimoni, la geganta i el sant

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar.

Des dels temps del romesco que les poblacions han buscat la protecció divina davant mil mals. Per exemple, Sebastià protegeix contra les epidèmies -tot i amb què la darrera no s’ha lluït gaire-, en Roc controla les tempestes, mentre que la Llúcia és la protectora de les malalties de la vista.

Normalment, cada municipi té la seva patrona o patró i de vegades, si no hi ha prou, el sant titular comparteix parròquia amb un copatró o copatrona.

Però a Vilassar de Mar, susceptible de ser atacada per tota mena de mals per mar, terra i aire, no n’hi havia prou amb sant Joan. És així com, a més, es veneren quatre sants que governen la vila amb el permís d’en Joan: Innocenci, Mansuet, Especiosa i Reparat.

Clar que és poc si ho comparem amb els veïns de Vilassar de Dalt que veneren seixanta-set màrtirs. Això sí que és estar protegit!

Aquarel·la on es veu el campanar de l'església de Sant Joan de Vilassar de Mar, al Maresme.

Fóra confusions!

Hi ha qui sovint creu que les relíquies de Vilassar de Mar són les mateixes que les de Vilassar de Dalt. Déu nos en guard! No ho diguis mai en veu alta que potser no escapes viu. Les dues poblacions són irreconciliables i mai a la vida compartirien res. On s’ha vist!

Això sí, cal no oblidar que al segle XVII quan, procedents de Sardenya, van desembarcar les nombroses relíquies destinades a la parròquia de Sant Genís de Vilassar, aquestes van passar la nit al ‘Veïnat de Mar‘ -que era com es deia abans Vilassar de Mar-. Aquest fet és el que ha portat a confusió.

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar. Pintura mural de Leonci Quera.
Mural de la cripta realitzat per Leonci Quera.

A més, s’afegeix el fet que un mas proper a l’església va rebre l’inapreciable part d’alguna d’aquestes relíquies i les va desar en una teca, que és una petita capsa circular. Però aquesta és una altra història.

Per tal d’embolicar més la troca, tenim que la cripta de la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar està decorada amb unes pintures murals que recorden el pas de les relíquies amb destí a Vilassar de Dalt.

En canvi, els màrtirs de la parròquia de Sant Joan de Vilassar van arribar un segle després i procedents directament de la gran Roma. Anem a veure per què.

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar. Pintura mural de Leonci Quera.
Mural de la cripta realitzat per Leonci Quera.

Els precedents

Al segle XIV el que ara coneixem com a Vilassar de Mar, era un petit nucli de barraques de pescadors de Vilassar -de Dalt-. De mica en mica, el poblament va anar creixent i consolidant-se, però encara depenien de la parròquia de Sant Genís de Vilassar -de Dalt-.

A principis del segle XVIII es comença a construir un nou temple al ‘Veïnat de Mar’ que el 1777 rep la condició de vicaria perpètua i s’autoritza l’enterrament dels difunts d’aquests verals.

Set anys més tard té lloc la segregació municipal i de ‘Veïnat de Mar‘ es passa a dir Sant Joan de Vilassar. Mentrestant, el poble de pescadors va expressar el desig de tenir unes relíquies pròpies a les quals venerar.

Detall de la façana l'església de Sant Joan de Vilassar de Mar (Maresme).

El frare vilassarenc

Paral·lelament, el 1757 té lloc una altra història molt lluny d’aquí. El bisbe de Porto, que era cardenal i vicari general del papa Benet XIV, va fer donació d’unes relíquies -degudament acreditades i verificades- al carmelità fra Francesc de Sant Maties, conegut popularment com ‘El Romano‘.

En aquell temps hi havia un descontrolat mercat negre de relíquies i fins i tot les acreditacions eren susceptibles de ser falsificades. Només dir que a la ciutat siciliana de Ragusa es venera una -suposada- tíbia de sant Sebastià que en realitat és de cavall. Segons les acreditacions, les relíquies dels sants màrtirs de Vilassar de Mar procedeixen d’un cementiri romà.

Pel que sembla, fra Francesc podria haver estat fill de Vilassar de Mar i va regalar tan preuat tresor a la parròquia del seu poble, àvida de restes venerables. Això sí, el monjo es va prendre el seu temps, ja que va trigar més de vint anys a portar-les, és a dir, el 1780.

Per celebrar-ho, s’imprimiren uns goigs dedicats als sants màrtirs, escrits amb bona intenció però amb molt poca traça i plens d’incorreccions.

Els goigs són composicions poètiques, generalment anònimes, escrites per tal de ser cantades per la feligresia en determinades festivitats. En un principi s’escrivien en llatí i els més antics són del segle XIII. Més tard, en escriure’ls en la mateixa llengua que parlava la població, va afavorir la seva popularitat.

He llegit que aquestes relíquies es van perdre durant la Guerra Civil. Així doncs, no em queda clar què pot haver dins la lipsanoteca que es conserva a la cripta.

Però ara deixem aquest misteri i anem ara a veure qui és qui d’aquests sants màrtirs.

Lipsanoteca a la cripta de la parròquia de Vilassar de Mar.
Lipsanoteca dels Sants Màrtirs.

L’ase

Tot i que hi ha quatre personatges al santoral amb el nom d’Innocenci, aquí es venera un senyor del segle III. Durant la persecució que l’emperador Deci va fer a Sirmi -a l’actual Sèrbia-, el va martiritzar -no sabem com- juntament amb altres trenta cristians.

A Vilassar de Mar hem perpetuat la seva memòria d’una manera una mica dubtosa.

Diu la llegenda que una vegada van créixer unes males herbes al campanar de l’església. Com que no sabien com treure-les, a alguna ment il·luminada se li acudí que seria bona idea pujar un ase perquè les mengés.

Dit i fet, van pujar fins allà dalt el pobre animal penjat amb una corda. Però l’ase s’escanyà amb el lligam i des de llavors els vilassarencs es coneixen també com a penja ases. Cada festa major es recorda el fet, penjant del campanar un ase de cartó que porta el nom d’Innocenci.

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar. Detall de la portalada barroca de l'església de Sant Joan.

El dimoni

El sis de setembre es commemoren sis bisbes d’Àfrica perseguits per Huneric al segle V. Un d’ells va ser Mansuet (hi ha diversos Mansuets, però són posteriors, així que ni cas). Per tal que et facis una lleu idea de com les gastava aquest rei dels vàndals, només dir que tan aviat com va accedir al tron, va fer assassinar els seus germans, les seves esposes i els seus fills.

Tot i que al principi es va mostrar tolerant amb el cristianisme, va tenir una política religiosa contradictòria i finalment els va declarar heretges, enfront de l’arrianisme -creença que negava la Trinitat-. Així doncs, els va perseguir i torturar i, espavilat ell, es va quedar amb les seves pertinences.

En aquest cas, Mansuet i els seus companys van ser desterrats després de ser apallissats, morint al desert de fam i set.

Segles més tard, el 1998, es creava a la vila una colla de diables sota el nom ‘Mansuets de Foc‘, estrany nom si tenim en compte que aquest sant no va morir cremat.

D’altra banda, és possible que el nom de la colla faci esment a un llegendari ferrer de Collbató. Durant l’ocupació de l’exèrcit francès, Mansuet va amagar la gent del poble a les coves de Salnitre de Montserrat. Allà també va instal·lar un taller on fabricava armes per als guerrillers que combatien contra les tropes napoleòniques.

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar. Detall de la portalada barroca de l'església de Sant Joan.
Sant Joan a la porta.

La geganta

També del segle V tenim l’Especiosa. Només sabem que va néixer a Pavia i es va voler conservar pura i casta. Es venera juntament amb tres noies més, que una llegenda assegura que totes eren germanes. Segons explica aquesta pseudohistòria, foren empresonades pel rei bàrbar Odoacre, però gràcies a la intercessió de sant Epifani, van ser alliberades. Intervencions divinament oportunes.

L’Especiosa tampoc es deslliura d’una segona vida. El 1996 es creà una gegantona amb aquest nom que acompanya els gegants Pigat -per cert, un esclavista- i Lucía, durant les cercaviles a Vilassar de Mar.

Llàntia a la cripta de Vilassar de Mar.
Llum a la cripta.

El sant

Per acabar, tenim Reparat, únic sant que no ha tingut l’honor -o la sort- de ser considerat idoni per batejar res. Ni tan sols un taller de calçat.

Reparat va ser un ajudant del diaca d’una església africana. Aquest pobre xicot també al segle V es guanyà un càstig per part del rei Huneric que hem vist abans. Per tal que no pogués celebrar cap altra ofici religiós, Huneric li va fer tallar la mà dreta i la llengua.

Però fins i tot així, Reparat, que tenia la xarrera fluixa, va seguir parlant, fet que va escampar encara més la seva fama, motivant que la gent fes cua per visitar-lo.

Curiosament, tot i que Vilassar de Mar ha dedicat una trentena de carrers a sants, verges i altres personatges celestials, cap d’ells està dedicat a algun dels copatrons de la vila. Aix, Senyor, quina poca consideració.

Porta lateral de l'església de Sant Joan de Vilassar de Mar, construida el 1855.

L’artista ignorat

Algunes de les imatges que il·lustren aquest article corresponen als murals de la cripta de la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar.

Aquestes pintures que fa un temps ocupaven cinquanta-cinc metres quadrats, van ser realitzades el 1951 per Leonci Quera i Tísner. Nascut a Olot el 1927, Leonci va començar fent imatgeria religiosa al taller del seu pare. Gràcies a una beca va poder estudiar Belles Arts a Barcelona.

Així mateix va anar a estudiar a Itàlia i també a París. Les primeres escultures estaven molt influenciades per la tradició local olotina. Però a partir de l’encàrrec de la parròquia de Vilassar de Mar, comença a esquematitzar i a aplanar la figura humana.

Ningú s’explica el brusc canvi que el va dur a realitzar escultures constructivistes, per cert, molt ben considerades per la crítica del moment.

De tornada d’un viatge per l’Aragó per vendre figuretes amb la seva germana, va tenir un accident on tots dos van morir. Ell tenia només trenta-set anys. Així es va truncar una carrera que tot just començava a despuntar.

La seva obra només es pot veure a Olot, després que Barcelona no el considerés un autor representatiu de l’art català. Tristament, les humitats i el pas del temps han malmès irremeiablement les pintures de la cripta. Actualment tan sols resta una petita part. Una gran pèrdua.

Els Sants Màrtirs de Vilassar de Mar. Pintura mural de Leonci Quera.
Mural de la cripta realitzat per Leonci Quera.

Agraïment

Vull transmetre el més sincer agraïment a mossèn Josep Lluís Muñoz, a mossèn Alfons Vilà i a en Quim Cabot per l’amabilitat en permetre’m fer les fotografies de la cripta.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de l’Església. Vilassar de Mar

Saber més

Què veure a prop