Nascuda amb bona lluna

Curiositats de la deessa Diana representada a les rajoles d’oficis.

La vida de Diana és estranya, com la de totes les deïtats mitològiques. Segons el polític i escriptor Ciceró —segle I a.n.e.— hi hagué fins a tres deesses anomenades Diana. La que ara ens interessa era germana d’Apol·lo. Higini —un altre escriptor llatí— explica que els dos germans nasqueren a l’illa italiana d’Ortigia i eren eternament joves. Vulcano els regalà a cadascun un arc i unes fletxes màgiques. 

Geni i figura

Ambdós tenien males puces i quan algú els feia enfadar, treien les urpes. Per exemple, tens que Níobe, un altre personatge mitològic, s’estarrufava davant de tothom perquè havia tingut catorze fills i, en canvi, els pares de la Diana i l’Apol·lo només un parell. Els dos germans no s’ho prengueren massa bé i es venjaren matant amb fletxes dotze dels fills de Níobe. 

Una altra llegenda diu que un dia el rei Eneu s’oblidà de fer sacrificis en honor a la deessa Diana i ella, enfurismada, envià un senglar immens per devastar els seus camps. Després tenim que el ben plantat déu Orió va voler violar-la i ella, tot i que se l’estimava, el matà. Un dels relats més coneguts és el del pastor Acteó qui, veient Diana banyant-se, la va voler forçar. Ella feu que li creixeren banyes al cap i que el devoraren els seus propis gossos. Com veus, la noia tenia el seu caràcter.

Devoció eterna

Es fa difícil concretar en quin moment la deessa Diana de la cultura romana es fa present a casa nostra, tot i que sembla evident que aquesta havia estat una adaptació de l’Àrtemis grega qui desembarcà aquí amb les primeres colònies hel·lenes. Tanmateix, abans ja existien a la península altres divinitats amb atributs similars, així que també és possible que fos un reciclatge d’alguna altra devoció anterior.

Per aquelles coses incomprensibles —per nosaltres— de la mitologia, la Diana té una personalitat ben complexa. De fet, recull les característiques de diverses deesses de la natura, de la lluna i de la vida d’ultratomba. Àrtemis, la seva antecessora grega, era protectora dels cicles agraris així com de la fecunditat —de qualsevol mena— i la Diana, tot i ser soltera, també s’ho feu seu.

Tanmateix, la principal personalitat és la de caçadora, protectora dels boscos i dels animals salvatges —que pels domèstics ja tenim a sant Antoni Abat. El cérvol és l’animal més estretament relacionat amb la deessa Diana, pel que he explicat més amunt. Sovint, se sol representar com a caçadora —però no era protectora dels animals?— en actitud de recollir una fletxa del carcaix mentre sosté l’arc amb l’altra mà. És un tipus d’imatge creada cap al segle V a.n.e.

Poc clara em queda la seva vinculació amb la lluna, malgrat que un dels símbols identificatius és, precisament, una lluna creixent en el front. Potser la raó cal buscar-la en el fet que la lluna és un astre molt relacionat amb la fecunditat i amb la vida d’ultratomba, dues de les contradictòries facetes de la personalitat de Diana.

Inspiració clàssica

L’escultura més coneguda d’aquesta divina caçadora és la que hi ha a Versalles, executada cap al segle I. Aquesta obra és la versió romana d’una altra anterior i ha estat reproduïda fins a l’exasperació. Malgrat això, la deessa Diana representada a les rajoles d’oficis ha estat extreta d’un gravat del segle XVII executat per Gilles Rousselet qui al seu torn el copià d’un altre de Paolo Farinati, un pintor venecià del segle XV. Rousselet fou un dels gravadors més hàbils del seu temps, reproduint obres de grans artistes. Tanmateix, altres gravadors contemporanis d’ell, crearen les seves pròpies obres i foren més valorats.

Per què apareix Diana en una rajola? Doncs, francament, no ho sé. Els artistes sovint —que no sempre—, s’inspiraven en els dibuixos de les auques i també en gravats i pintures antigues. Però és ben estrany trobar-la formant part d’un conjunt inconnex de rajoles.

Gos de caça

El gravat de Rousselet mostra la deessa Diana sostenint l’arc amb una mà, mentre que amb l’altra agafa la corda on té lligat un gos. La noia va vestida amb unes àmplies robes que, casualment, li deixen els pits a la fresca. El gos és probablement dels anomenats podenc o coniller, una de les races més antigues que diuen que prové de l’antic Egipte. La seva visió, olfacte i oïda excepcionals fa que hagin estat emprats tradicionalment com a gossos de caça, ja que són molt més eficients a l’hora de cercar la presa.

Un dels molts relats que explica la mitologia és la del gos que, després de passar per nombrosos propietaris, acabà a les mans de Diana. La seva peculiaritat era que, quan caçava, sempre atrapava les preses que perseguia. Un dia, Procris, la filla del rei d’Atenes, fugí del gelós del seu marit i se n’anà amb la Diana. Aquesta, en comptes de trufes gelades o d’un collaret de Tous, li regalà el gos i una javelina que mai errava l’objectiu i que més endavant, acabaria essent el motiu de la seva pròpia mort. Però aquesta és una altra història.

Divinitat lunar

Un dels distintius de la deessa Diana i que permet saber de qui es tracta, és la mitja lluna que té al damunt, que tant representa la seva virginitat com la relació que té amb la Lluna. De fet, no és l’única divinitat a lluir-la, ja que des dels temps de les farinetes l’usava la cultura mesopotàmica. D’allà s’escampà a altres cultures, com l’hinduisme amb Xiva, qui també té l’astre al cap, o la cultura àrab que han fet seu aquest símbol com a distintiu, sense adonar-se que ve d’una religió molt diferent de la seva.

Arran d’un text del llibre de l’Apocalipsi, se sol representar la Verge Maria amb una lluna en quart creixent als peus —que hi ha qui ho relaciona amb el triomf sobre l’Islam—: “Llavors aparegué al cel un gran senyal: una dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus.” (Ap 12,1).

Passió caçadora

Sembla que l’atracció per aquesta deïtat continuà també fins al segle XX. Per exemple, a Barcelona, a la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer Roger de Flor hi ha la font que porta el seu nom. Executada el 1919 per Venanci Vallmitjana Barbany, aquest aprofità una altra que havia fet feia pocs anys en què la senyora estava nua. Diuen que la moralitat de l’època fou la causa de què l’Ajuntament la fes vestir amb una túnica.

Així mateix, també a Barcelona pots veure altres Dianes. Al Museu d’Història —MUHBA— es mostra un tors de la deessa dels temps de l’ocupació romana, trobat durant unes excavacions. També pots veure’n un parell més als jardins del Palauet Albéniz, col·locades els anys setanta del segle XX.

La beata

Finalment, el santoral catòlic té en nòmina la Diana d’Andaló, una noia nascuda a Bolonya al segle XIII dins d’una família benestant. Sembla que era bufona, educada, alegre i també bastant malcriada. Un dia escoltà la prèdica d’un dominic i decidí dedicar-se a l’oració. Com que la seva família no hi estava d’acord, ella fugí de casa seva dues vegades fins que finalment es reconcilià amb el seu pare i el va convèncer per adquirir un terreny on construir un convent.

Per acabar-ho d’adobar, a la població gironina de Sant Jordi Desvalls hi ha el veïnat de Diana, topònim que ningú s’explica d’on carall prové.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• La iconografía de Diana en Hispania, per L. Baena del Alcázar
• Diana, de Gilles Rousselet: palauantiguitats.com
• Gilles Rousselet: en.wikipedia.org
• Paolo Farinati: es.wikipedia.org
• Font de Diana: museuvirtual.ub.edu – museuvirtual.ub.edu
• Diana caçadora al MUHBA: cataleg.museuhistoria.bcn.cat
• La mitja lluna: es.wikipedia.org
• Si vols veure altres articles de rajoles: rondaller.cat