Els anteriors articles amb aquest mateix títol els vaig dedicar a l’estranya coincidència de posar dos parells de columnes a les façanes de nombrosos edificis catalans. Ara et detallaré, en ordre d’antiguitat, altres edificis amb quatre columnes que he descobert posteriorment. Tu decideixes si això és només una coincidència o bé al darrere hi havia amagat un simbolisme catalanista.
1897. Nova burgesia
Per començar, parlant de la prolífica estesa d’edificis fets per l’arquitecte Enric Sagnier, el periodista Jordi Coromines afirmava que “en cas de dubte, digui Sagnier”. Així doncs, aquí tens un exemple de la seva inesgotable producció. És un altre dels edificis amb quatre columnes que pots veure a Barcelona. Es tracta de la casa dels germans i empresaris tèxtils Enric i Victorià de la Riva, una gran construcció que fa xamfrà a l’inici del carrer Girona. A final segle XIX i principis del XX, aquesta zona fou una de les triades per la nova burgesia barcelonina per establir-hi la seva residència familiar. Malgrat les dimensions, l’edifici és prou discret i sembla que Sagnier es bolcà només en el coronament de la torre.
El treball escultòric recaigué en l’empresa Pujol i Barnadas. Joan Pujol i Josep Maria Barnadas foren dos escultors modernistes que col·laboraren amb rellevants arquitectes, com Puig i Cadafalch, Josep Goday i Enric Sagnier. Per exemple, Barnades feu un bon grapat d’escultures religioses, com al monestir de Montserrat o la basílica de la Mercè, i també d’art funerari al cementiri d’Arenys de Mar i al de Lloret de Mar.
1920. De particular a públic
Seguidament, al passeig de la Rambla de Badalona, delimitant un dels costats d’una petita plaça, s’alça un edifici completament restaurat. Ha estat de tot punt impossible trobar cap dada rellevant d’aquest habitatge senyorial construït cap als anys vint del segle XX. Però, mira tu per on que a la façana que dona al mar, hi ha quatre discretes columnes emmarcant la porta principal. Actualment, és la seu de l’Escola del Mar o Centre d’Estudis Marins de Badalona.
1930. Banca privada
A mitjan segle XIX, un tal Magí Llorens Dragó, de qui ningú té cap constància biogràfica, fundava una entitat bancària a Lleida ciutat. Abans d’acabar aquell segle, els seus fills, Jaume i Jordi, se’n feien càrrec i la convertien en un banc petit, però prestigiós. El 1926, en Jordi ja tenia una edat i el negoci passava a mans del net de Magí i esdevenia la Banca Llorens. Les coses devien anar d’allò més bé, ja que, quatre anys més tard, es bastia un gran edifici d’estil noucentista a tocar de la Paeria, en ple centre neuràlgic de Lleida.
El projecte fou encomanat a Ramon Argilés Bifet de qui, molt probablement, no sabràs res d’ell. Nascut a Lleida el 1898, aquest arquitecte venia d’una família dedicada a la construcció. En aquesta ciutat deixà una bona estesa d’obres seves, així com projectes de decoració i interiorisme. Oh, vaja! Ves per on, també li fou encomanada la reconstrucció del Palau de la Paeria, tot just al costat. Si és que el món és un mocador.
L’edifici de la Banca Llorens, que té façana també al costat del riu, llueix, no cal dir-ho, quatre formoses columnes a la portalada. Però, si el negoci anava tan bé, com és que només havien passat cinc anys que l’entitat era venuda al Banco Hispano Americano? Misteris de l’economia.
1930. Seu consistorial
El nucli antic de Berga és un entramat de carrers estrets que pugen, baixen i es revolten fins a fer-te perdre l’orientació. L’única excepció és el carrer de la Ciutat, una línia recta que divideix longitudinalment una part del centre. De tant en tant, un breu eixamplament rep l’eufemístic nom de plaça. D’entre totes elles, destaca l’emblemàtica plaça de Sant Pere, la més irregular de totes les places que he vist mai, on a més de l’escalinata de l’església, comencen —o desemboquen— fins a cinc carrers a diversos nivells. I si no en tens prou, per salvar el desnivell, un mur divideix el recinte. És en aquest espai impossible on tenen lloc els principals actes de la Patum. Mai sabré com ni de quina manera hi cap tanta gent i a més queda lloc per fer els balls.
És precisament aquí, on el 1930 s’inaugurava l’edifici de l’Ajuntament. D’estil noucentista, l’obra s’encasta com pot en un racó de la plaça, com volent contenir la respiració per deixar espai a la gentada de les festes. Especialment destacable és la balconada suportada —no cal dir-ho—, per quatre columnes dòriques. L’interessant projecte es deu a Emili Porta i Galobart. Aquest arquitecte berguedà es titulà el 1915 i nou anys després era arquitecte municipal de Berga, tot i que també ho fou d’altres poblacions on es troba part del seu llegat.
1935. Residències militars
A continuació, el 1882 es projectà, després de diversos canvis, un pla urbanístic a Sant Andreu de Palomar que proposava l’obertura de què ara coneixem com a passeig de Torres i Bages. Aquesta avinguda havia d’unir el nucli antic de Sant Andreu amb la carretera de Santa Coloma de Gramenet. Entre conflictes, crisis i problemes d’expropiació, l’obertura d’aquest carrer s’endarrerí cinquanta anys.
Encara no havien finalitzat les obres, que el 1922, el Ministeri de Defensa decidí adquirir un descomunal solar de cent mil metres quadrats a tocar del nou passeig. Allà, l’enginyer militar José González Juan, de qui no he trobat un sol rengle sobre qui va ser, projectà la construcció d’unes instal·lacions militars que incloïen una caserna i un parc d’artilleria. Això obligà a suprimir tot un seguit de carrers del projecte urbanístic inicial i enderrocar un parell de masies. Però tot era per la pàtria.
1935. Les casernes
El nou equipament, batejat com a “Bailén núm. 44” s’inaugurava el 1935. Les obres foren encomanades a la prestigiosa societat Pujades i Llobet, empresa que tenia la seu al passeig de Gràcia, 88. Com que potser no et sonarà de res, et diré que foren els responsables, entre altres, de la construcció del pavelló de la Ciutat, de la Casa de Convalescència (a l’Hospital de la Santa Creu) i de la Casa Alfons Macaya, totes tres a Barcelona. Curiosament, també es dedicaren a la comercialització d’automòbils de la Casa Elizalde.
El 1997 les instal·lacions foren venudes i es començaren a enderrocar. Tot i que a punt de desaparèixer, el 2026 només resten els edificis destinats a habitatges de les famílies dels oficials i sotsoficials, on encara viu alguna família i una polèmica congregació de legionaris. Però, què et crida l’atenció d’aquestes eclèctiques casernes? Doncs que són edificis amb quatre columnes que flanquegen els respectius portals. Seria aquesta la idea original de l’enginyer militar o bé fou una endossada de Pujades i Llobet? Estaria bé saber-ho.
1936. Banca estatal
Casualitats de la vida —o no—, el 1936, és a dir, el mateix any que la Banca Llorens era absorbida, es bastia a Lleida una altra monumental seu bancària a només cinc-cents metres d’aquella. En aquesta ocasió era pel Banc d’Espanya, que, coses de la vida, en aquells anys encara era una entitat de naturalesa privada. Actualment és seu de la delegació d’Hisenda.
D’estil neoclàssic —és a dir, molt passat de moda per aquell moment—, l’edifici presenta quatre descomunals columnes acanalades que van del primer al segon pis. Tenint en compte que era per un banc estatal, potser en aquest cas poc o res té a veure amb una manifestació catalanista, però aquí queda.
L’arquitecte responsable fou Luis Menéndez-Pidal Álvarez, fill d’un pintor amb el mateix nom. Poc després d’acabar la carrera, entrà com a arquitecte del Banc d’Espanya i projectaria diversos edificis relacionats amb el món bancari. Durant la Guerra Civil fou nomenat comissari del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional i s’especialitzà en la restauració arquitectònica.
1952. Allotjament distingit
Un dels esdeveniments més sonats i mediàtics del 1952 a Barcelona va ser el XXXV Congrés Eucarístic Internacional. Hi acudiren representants de vuitanta països, entre persones religioses, congressistes, corresponsals de premsa i polítics, dictador inclòs. Entendràs que, per acollir a tanta parròquia, la ciutat s’havia de vestir amb noves esglésies, edificis i també allotjaments. Oportunament, poc abans del gran esdeveniment, s’inaugurà l’Hotel Arycasa al xamfrà d’Ausiàs March amb Bruc. Com havia de ser, a la inauguració hi acudí Gregorio Modrego, el bisbe de Barcelona qui promogué el Congrés Eucarístic a la ciutat.
Per a l’ocasió, es contractà Francisco Víctor Ortenbach Bertran, qui presentà un projecte d’aquell estil grandiloqüent que tant agradava al règim del moment. Tanmateix, l’home se les empescà per plantar quatre columnes ben formoses que rebien la selecta clientela. D’aquest arquitecte només s’esmenta que vint anys abans s’havia encarregat d’una de les ampliacions de la casa Vicens de Gaudí.
Sobre el nom Arycasa, sembla clar que deriva de les primeres lletres dels cognoms dels dos empresaris que promogueren l’hotel. El que no acabo de veure clar és que hi ha qui assegura que foren Arimon i Casademunt, dels quals no he trobat ni així d’informació. En canvi, en altres llocs s’esmenta que es tracta d’Armengol i Casacuberta, els quals eren industrials tèxtils. Qui té la raó?
1955. La plaça dels miracles
Per acabar, aquesta nova mostra d’edificis amb quatre columnes, ens quedem a Barcelona. Ocupant el centre d’una plaça i alhora fent de rotonda, Sant Gregori Taumaturg és l’única de les esglésies de planta circular de nova construcció en molts quilòmetres a la rodona —em permeto aquesta redundància. El temple està dedicat a un teòleg nascut a Turquia al segle III que, de tants miracles com va fer, li van adjudicar el sobrenom de Taumaturg, un mot d’origen grec que designa algú que fa prodigis.
Fou projectat el 1955 per Bartomeu Llongueres Galí, arquitecte que durant molt de temps se la va passar edificant i reformant esglésies, convents i tombes. Les obres anaren més lentes que una processó de coixos i durant molt de temps l’edifici restà inacabat, amb un aspecte deplorable. Finalment, el 1995 Jordi Bonet i Armengol —qui llavors coordinava les obres del temple de la Sagrada Família— simplificà el projecte inicial i li donà un acabat més presentable. Però observa el portal principal i veuràs que aquest és un altre dels nombrosos edificis amb quatre columnes que hi ha a la Ciutat Comtal.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Banca Llorens: poblesdecatalunya.cat – enciclopedia.cat
- Ramon Argilés Bifet (1898-1943),…, per Iolanda Enjuanes
- Banc d’Espanya: poblesdecatalunya.cat
- Luis Menéndez-Pidal: es.wikipedia.org
- Les casernes de Sant Andreu: opinioandreuenca.blogspot.com
- Casa Enric i Victorià de la Riva: modernismobarcelona.com
- Hotel Arycasa: barcelofilia.blogspot.com – labarcelonadeantes.com
- Ajuntament de Berga: invarquit.cultura.gencat.cat
