En clau de blau (1)

Algunes curiositats de les rajoles del segle XV.

En fa molts, però que molts anys —posem que cap al segle XII—, hi havia poetes i trobadors. Els poetes, molt fins ells, escrivien en llatí, que ja se sap que era una llengua culta de gent instruïda i també del clero. Els trobadors, en canvi, tot i ser persones de la noblesa que sabien de lletra, s’estimaven més escriure en la llengua vulgar —romànica— que era la que entenia la gent del carrer.

Però el que escrivien els trobadors era per ser escoltat i no pas llegit. El gruix de la població era analfabeta i només podia accedir a la cultura si aquesta era recitada. El trobador creava o inventava literàriament, és a dir, trobava històries. Normalment, aquestes creacions eren difoses per un joglar qui les cantava a l’audiència.

Ai l’amor!

Tot i que entre les composicions n’hi havia de propaganda política i també de la personal visió del món dels trobadors, sovint les cançons versaven sobre temàtica amorosa. Tot defensant la lliure —i utòpica— elecció de la persona estimada, l’amor cortesà és probablement l’expressió més característica de la cançó trobadoresca.

L’amor cortès és en realitat una relació adúltera, ja que normalment motiva un triangle amorós entre la dama, el marit i l’amant. En línies generals, és un vassall perdudament enamorat de l’esposa del seu senyor. També pot tractar-se de l’amor cap a una donzella de casa bona que resulta que vol ser —o l’obliguen a ser— monja. O, fins i tot, de la pubilla d’una família enemiga. I ja se sap que aquestes relacions mai acaben bé. Et vindran al cap en Romeu i la Julieta o també la Isabel i en Diego, més coneguts com els amants de Terol. Tot molt dramàtic.

En aquest aspecte, resulta ben adient la rajola de sostre conservada al museu de l’Enrajolada de Martorell, una peça provinent de la col·lecció del militar i erudit barceloní Lluís Faraudo de Saint-Germain. La bonica peça mostra un dansaire i un joglar assegut sota una mena de tendal. Al peu, amb molta dificultat, es pot llegir: «Doncell que bala e canta tot mal espanta» (sic).

Esglésies i palaus

Potser et pot semblar que la poesia poc o res té a veure amb la ceràmica. Però al segle XV es crearen diverses rajoles amb motius i inscripcions que demostren el contrari. N’hagueren moltes destinades a esglésies i convents, que les veurem al pròxim article. Però també se’n feren d’altres amb temàtica més mundana.

Els palaus solien triar motius que tenien a veure amb gestes heroiques, representacions heràldiques i, especialment, relacions amoroses. Per exemple, entre les rajoles del segle XV, fixa’t en una en particular on es veuen unes manilles o grillons. Al voltant, una contradictòria inscripció en lletra gòtica ve a dir que la lliure captivitat de la persona estimada és la causa de la dissortada vida del pretendent. Expressa ben clarament la idea de subjecció amorosa de l’època.

Ara bé, t’has aturat a pensar en la feinada de pintar una rajola així, amb un text tan llarg i complex? Doncs ara imagina fer-ne les necessàries per enrajolar el saló d’un palau!

El temps passa

Diuen les cròniques que a mitjan segle XV Galceran de Requesens, qui era un noble de certa importància durant el regnat d’Alfons el Magnànim, feu embellir el palau familiar que tenia a Molins de Rei. Amb aquest motiu, encarregà a un ceramista de Manises la producció d’un bon grapat de rajoles per cobrir el paviment de les estances. Les peces reben el nom d’alfardons, ja que tenien forma hexagonal. Al centre de la peça hi havia representat un rellotge de sol envoltat de cadenes i d’una cinta —filactèria— amb el text «Una hora més un any«, així, sense comes. S’explica que aquest era el lema del senyor Requesens, tot i que jo em pregunto si la frase podria continuar a les rajoles del costat que no s’han trobat. Fos com fos, sembla clar que l’home tenia una certa obsessió amb el pas del temps.

Famílies nobles

Allà cap al segle XIII hi havia a Lleida la notable família dels Santcliment, una part de la qual s’establí a Barcelona, aconseguint un important patrimoni. A Badalona també tenien una propietat, actualment coneguda com a Torre Vella. L’escut dels Santcliment —no em preguntis la raó— mostrava una campana. Cap al segle XVI, una noia d’aquesta família es casà amb un descendent dels Gualbes, llinatge que a l’escut tenia tres ones. Així doncs, el nou escut integrà els motius heràldics d’ambdues famílies: la campana i les faixes onades.

Identificació gremial

A l’edat mitjana els gremis eren molt forts i poderosos. Per exemple, el dels paraires era un dels més importants i agrupava diversos oficis relacionats amb la llana, com teixidors, tintorers, carders o filadores. Probablement, el qui gaudia de més prestigi era l’abaixador. La seva feina era la darrera de la cadena i consistia a igualar —abaixar— el pèl i els fils que sobresortien dels draps. D’aquesta manera, el teixit adquiria un millor aspecte, més suau i brillant. A tal fi, se servia d’unes tisores ben especials que esdevingueren el seu distintiu. A continuació, pots veure la tisora de l’abaixador en una rajola amb unes fulles de card simbolitzant el carder o cardador.

Guerres i conquestes

Entre les nombroses mostres d’heràldica a les rajoles del segle XV, et posaré un exemple. Es tracta de l’escut dels Boïl. Hi ha qui afirma que les torres representen les conquestes d’un avantpassat fetes al castell aragonès de Buil —Boïl o Bohil— un indret perdut a les muntanyes d’Osca. En canvi, els bous fan esment de la conquesta de Terol al segle XII, on els musulmans empraren aquests animals per tractar de guanyar les tropes d’Alfons II el Cast, sense aconseguir-ho. El llinatge dels Boïl senyorejà entre altres, a les poblacions de Manises i Bétera.

Influència àrab

Així mateix, veuràs que nombrosos motius de les rajoles del segle XV eren d’arrel musulmana. Pensa que des del segle VIII i durant prop de set-cents anys, que són molts, bona part de la península estigué sota el domini musulmà. Així doncs, no ha d’estranyar que durant molt de temps la producció rajolaire contingués motius geomètrics i d’animals així com delicades decoracions florals. 

A més, per la zona de València encara quedaren pobles sencers d’artesans d’origen àrab —moriscos— dedicats a la producció rajolaire. Els moriscos foren persones musulmanes forçades a batejar-se en la fe cristiana, tot i que més tard també serien expulsats.

Monocromia

La major part de les rajoles produïdes al segle XV i principis del XVI es pintaven amb el característic blau cobalt. Aquest color era una influència de la porcellana oriental que tan de moda es va posar en aquells temps. A més, és un pigment que permet pintar amb diverses tonalitats, fet que l’atorga una gran riquesa cromàtica. Però, d’on prové aquest color?

A primer cop d’ull, el cobalt és un metall molt dur i resistent d’un color entre blanc i blavós. Una de les seves característiques és que s’empra en el tractament del càncer, ja que conté un element radioactiu. El que ara ens interessa és saber que del cobalt s’obté un pigment d’un preciós i intens color blau. 

Follets entremaliats

Des dels temps de la sopa d’all —és a dir, fa uns cinc mil anys, dia amunt, dia avall— ja s’usava el blau cobalt per acolorir el vidre, els esmalts i també la ceràmica. Precisament, la porcellana xinesa es caracteritza per l’ús d’aquest pigment que els arribava des de Pèrsia.

La tècnica usada en la seva obtenció es va perdre durant molt de temps fins que es tornà a descobrir al segle XVIII gràcies a un químic suís. Així mateix, tingué renom la producció de peces de color blau produïdes a la zona central d’Alemanya. Tanmateix, bona part de la producció d’aquest pigment al segle XIX provenia d’una fàbrica de Noruega.

El mot cobalt prové de l’alemany i vindria a designar un esperit de la terra —kobold. Diuen que els miners de Saxònia —Alemanya— l’anomenaven així perquè creien que els follets posaven aquest metall sense valor com a substitut de la plata que havien robat.

Retorn al blau

Però els anys passaren i la ceràmica s’emplenà de colors. Tanmateix, tres-cents anys més tard —final segle XVIII i principis del XIX— el blau tornaria a fer acte de presència. A més de l’aplicació decorativa, la rajola incorporava una funció higiènica i el seu ús s’estendria a les cuines comunes i eixides, ja que els colors blanc i blau fan sensació de netedat. Finalment, s’abandonaren els motius d’influència àrab i s’amplià el repertori de temes representats. Els artesans anaven més per feina, simplificant al màxim la decoració i la policromia, de manera que podien produir de manera més ràpida i econòmica. Sovint predominava l’ús de la línia o bé s’usaven plantilles. 

Poemes musicats

El 1978 l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs publicava el llibre de pomes “Clau de blau”. Juntament amb el saxofonista Xavier Pié editaria el 2005 el disc “Grills de mandarina. Música i poemes en clau de blau”. Potser la raó és que l’inspirava la contemplació de la mar o bé l’audició de blues. El cas és que, tot i no tenir res a veure, m’ha semblat adient aquest joc de paraules per titular un article on el color blau és el protagonista absolut.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• De la literatura caballeresca al Quijotettps://zaguan.unizar.es/record/88452/files/BOOK-2020-051.pdf , (pàg. 84) per Juan Manuel Cacho
• Invenciones poéticas en Tirant lo Blanc y escritura emblemática en la cerámica de Alfonso el Magnánimo, per Rafael Beltrán
• Amor cortès: wikiwand.com
• El significado del amor cortés en la literatura española hasta el siglo XVII, per Elena M. Carrillo 
• Escut dels Santcliment: museudebadalona.cat
• Alfardó de Requesens: museudelrenaixement.cat
• Los maestros alfareros de Manises, Paterna y Valencia, per G. J. de Osma, pàgs. 40-55
• Blau cobalt: wikiwand.com
• Si vols veure altres rajoles: rondaller.cat
• Dos paviments de rajoles gòtiques del Vallès…, per M. Crusafont i Sabaté