En clau de blau (2)

Algunes curiositats de les rajoles religioses del segle XV.

A l’article anterior has vist diversos exemples d’iconografia medieval de temàtica amorosa, heràldica o, simplement, decorativa. En aquesta ocasió veuràs que s’enrajolaren nombrosos edificis eclesiàstics amb emblemes o textos adients. D’una banda, en aquestes solien aparèixer els emblemes de l’orde que regentava el recinte. De l’altra banda n’hi havia que incorporaven algun verset bíblic o una frase litúrgica.

Amor als altres

Després de passar una llarga malaltia, en Francesc de Paula decidí fer vida de pregària durant sis anys en una cova. La gent li començà a atribuir miracles i el xicot inicià una vida en comunitat amb dos companys més. Aquest seria l’inici al segle XV d’un moviment espiritual que esdevindria l’orde dels Frares Mínims.

Els mínims es regien per una austeritat extrema amb l’objectiu de viure apartats de tothom. Amb l’aprovació papal, Francesc fundà diversos monestirs i convents. El seu lema ‘caritat’ prové del llatí i vol dir ‘amor cap als altres’. Una de les rajoles religioses del segle XV que et presento probablement prové d’algun dels seus monestirs.

El papa mecenes

Seguidament, perquè vegis que política i religió van de bracet, ara et presento una rajola ben especial. El 1455 el valencià Alfons de Borja era escollit papa amb el nom de Calixt III. Trenta-set anys més tard, el seu nebot —nascut a Xàtiva— Roderic de Borja passava a la història papal com a Alexandre VI. 

Gran mecenes i amant de l’art, aquest papa feu decorar les estances del Palau Ducal que la família tenia a Gandia i del castell de Sant’Angelo amb rajoles fetes a Manises. Un dels motius més emprats fou la doble corona de la dinastia dels Borja, utilitzada en la seva coronació papal. El poder és el poder, sigui d’aquest regne o de l’altre i cal deixar-ho arreu ben palès.

L’abat 

En Domènec Porta nasqué en algun lloc de la Segarra el 1442. Després d’estudiar teologia i d’exercir com a catedràtic a Lleida, fou reclamat a Roma per donar un cop de mà al papa. Es tractava de gestionar que els abats de Poblet només poguessin ser-ho durant tres anys. Mentre ell era allà, quedà vacant la seu d’aquest monestir. Mira com són les coses, que en Domènec aprofità l’avinentesa per fer que el nomenessin abat perpetu. Vint-i-quatre anys més tard moria després d’haver fet obres rellevants al monestir. Tot i que el papa Alexandre VI concedí l’elecció triennal d’abats, en Porta s’ho va passar per l’entrecuix i aconseguí que Carles I confirmés l’elecció d’abats perpetus.

Poblet estenia els seus dominis fins a les terres de Llevant, on es fabricava la ceràmica de Manises. És així com el nostre abat es feu enrajolar algunes estances amb el seu emblema. Efectivament, l’escut mostra una porta envoltada amb les ínfules, que són unes cintes que pengen del bàcul —el bastó—, símbol dels abats.

El bisbe

Cap al segle XV hi vivia a Cocentaina, població a uns seixanta quilòmetres al nord d’Alacant, una important família. Un dels descendents —fill il·legítim, que tot s’ha de dir— fou Pere Ferris, nascut el 1415. El xicot estudià a la Universitat de Bolonya i posteriorment, tindria una important tasca al servei del futur papa Pau II. Ostentà molts altres càrrecs, entre els quals destaca el seu nomenament com a bisbe de Tarassona. Molt interessat per la literatura i la història, tenia una gran biblioteca. El seu escut, que pots veure en una rajola al Museu Frederic Marès de Barcelona, mostra quatre ferradures que fan esment del seu cognom. A la part superior es veu la mitra, el barret de bisbe, amb les ínfules, que són les cintes que pengen.

Dalt d’un pi

Cap al segle V hi havia una església a prop d’una de les portes de la ciutat romana de Barcino. Al seu voltant s’anà creant un nucli que seria conegut com a Vila nova del Pi. Cinc-cents anys més tard ja se sap que l’església romànica d’aquest lloc era la de Santa Maria del Pi. La bonança econòmica del segle XIV motiva l’ampliació i embelliment del temple per tal d’acollir la creixent població i alhora disposar de capelles específiques per a cada gremi. Al llarg del segle XV s’anaren finalitzant les obres del campanar, la sagristia, la rectoria i algunes capelles. Potser en aquell moment les estances foren pavimentades amb les rajoles contenint l’escut. Per entendre la importància d’aquesta basílica et diré que els rectors del Pi ostentaren alts càrrecs a la cort reial.

Explica la llegenda que, després de la invasió musulmana de Barcelona al segle VIII, un mariner va trobar una imatge de la Verge dalt d’un pi que hi havia per aquí, i per això es coneix com a Santa Maria del Pi. El cas és que d’escuts amb un pi n’hi ha per avorrir. Sense anar més lluny, a la capella de Santa Llúcia a la catedral, hi ha el sepulcre del rector Anton Pi del segle XV. A més, en aquells temps també hi havia llinatges amb aquest cognom i blasons molt similars.

La teva voluntat

Diuen que uns deu segles abans de la nostra era governà David, el rei més important d’Israel. Provinent d’una família humil, de jove tenia cura dels ramats. També era aficionat a la música i tocava algun instrument de corda que hi ha qui diu que era una lira, una arpa o una cítara. Arran de vèncer el gegant Goliat durant una de les nombroses batalles que els israelites mai han deixat de tenir, s’anà fent més i més popular fins a esdevenir rei de totes les tribus d’Israel.

Tradicionalment, s’ha considerat David com l’autor del llibre dels Salms, un conjunt de cent cinquanta textos preparats per ser cantats durant les litúrgies. Un d’aquests càntics es presenta com una pregària feta per David mentre s’amagava en una cova. En un moment concret, diu a Déu: «Ensenya’m a fer la teva voluntat» (Sl 142, 10), que és la frase —en llatí— que pots veure en una de les rajoles religioses del segle XV.

La mort i la donzella

Per acabar, provinents del desaparegut convent dels Àngels de Barcelona, la Fundació Mascort conserva dues inquietants rajoles, cadascuna amb la imatge d’una calavera. Estan pintades a la trepa, és a dir, amb una plantilla retallada damunt de la qual es pinta. Malgrat que no hi ha cap constància, hi ha qui creu que les rajoles de fons blanc eren per indicar on hi havia enterrades les monges novícies, per diferenciar-les de les de fons blau dels sepulcres de les monges que havien professat els vots.

Fins aquí aquest breu recull de rajoles religioses del segle XV.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• Si vols veure altres rajoles: rondaller.cat
• Dos paviments de rajoles gòtiques del Vallès…, per M. Crusafont i Sabaté
• Domènec Porta: enciclopedia.cat
• Pere Ferris: ca.wikipedia.org
• Rajoles de calaveres: fundaciomascort.com
• Santa Maria del Pi: basilicadelpi.cat