Caprici vienès

La Vil·la Flora de Canet de Mar (Maresme).

Generalment, el mot secessió s’usa quan un estat se separa d’un altre per formar una nació. És una paraula que ve del llatí i vindria a significar a part. Però també s’aplica a organismes que es divideixen arran de diferències internes. Aquest és el cas dels dinou vienesos que el 1897 decidiren tocar el dos de l’Acadèmia de Belles Arts d’Àustria. 

El nou grup, format per artistes, arquitectes i dissenyadors, es queixava del tarannà massa conservador —pots llegir carrincló— d’aquella associació artística. Aviat es feren molt populars amb les exposicions que organitzaven i els edificis que projectaven. En realitat, no tenien cap estil en concret, només pretenien renovar l’art d’aquell moment. En el temps coincideix amb el nostre corrent modernista, tot i que presenta diferències rellevants. És un estil que cerca l’elegància, però dins d’un predomini de la sobrietat. Comparada amb el modernisme, la decoració és més estilitzada i abstracta, alhora que ordenada i equilibrada. 

Interpretació a la catalana

A casa nostra, aquest elegant estil sovint va quedar difuminat per les formes orgàniques i la decoració abarrocada del modernisme. Això no obstant, hi ha alguns edificis que mostren la influència d’aquell trencador grup vienès. Per exemple, sense sortir de Barcelona, potser hauràs vist l’estació del Nord o el palau del Baró de Quadres, els quals mostren trets del secessionisme.

Comerç d’ultramar

De moment, aparquem aquest corrent vienès i retrocedim en el temps fins a mitjan segle XVIII. El comerç marítim amb Amèrica motivà un augment de viatges i de noves companyies comercials. Per exemple, només a Canet de Mar, hi havia prop de dos-cents mariners i més de quaranta patrons. Encara no havia acabat el segle que la població ja tenia dues drassanes. La construcció d’embarcacions afavorí l’aparició d’indústries dedicades a la fabricació de veles. A més, s’exportaven productes derivats de l’important conreu d’oliveres, ametllers i vinyes. Gràcies a l’abundor d’aigua, s’incorporen també els tarongers.

Els Busquets eren una família humil que tenien un forn de pa. Els fills, Joan i Josep Busquets, s’embarcaren cap a Cuba on, a més d’altres negocis, acabarien obrint una cadena de forns industrials de pa. D’aquesta manera, després de reunir una bona fortuna, tornaren a Canet de Mar on edificaren cases senyorials. En Josep adquirí uns terrenys on conreava tarongers, propietat que el 1905 heretà el seu fill Ramiro.

El propietari

En Ramiro Busquets Codina era advocat i industrial dedicat al gènere de punt. Probablement, conegué l’arquitecte vilassarenc Eduard Ferrés arran de la inauguració de l’escorxador municipal de Canet de Mar. A l’acte assistí el rei Alfons XIII i, conseqüentment, el bo i millor de la societat del moment. El senyor Busquets li encomanà el panteó pel seu pare que havia mort feia poc i per a qui Ferrés projectà una original obra en estil secessió. L’industrial degué quedar tan satisfet que li feu l’encàrrec de la mansió familiar als terrenys recentment heretats. 

El projecte inicial experimentà algunes ampliacions posteriors que canviaren l’aspecte de l’edifici. Envoltant la casa i el jardí, hi havia un mur d’obra amb un gran portal decorat amb ceràmica blanca i blava. A més, el recinte disposava d’una bassa amb safareig i dipòsits d’aigua. A l’altre costat de la riera de Gavarra, s’estenien els camps de conreu esquitxats amb unes peculiars fonts decoratives de les quals en parlo uns rengles més avall.

A la mort de Ramiro, totes les propietats passaren als seus hereus. Finalment, el 1980, foren venudes a l’Institut Català del Sòl i posteriorment urbanitzades. Les fonts es respectaren, però avui dia, completament desubicades, sense aigua i vandalitzades, fan més pena que goig. Són el trist record d’una època daurada.

L’arquitecte

Nascut el 1872 a Vilassar de Mar, Eduard Ferrés i Puig venia de família naviliera. Només tenia divuit anys quan va rebre el títol d’arquitecte. Aquell mateix any, l’Ajuntament de la seva vila li encarregava el projecte d’ampliació del cementiri municipal, que trigaria vint anys a fer-se realitat. L’any següent, esdevenia arquitecte municipal de Mataró i més tard, també tindria aquest càrrec a Premià de Mar, Vilassar de Mar i Canet de Mar. En aquesta època, inspirat en l’arquitectura de la Secessió de Viena, Ferrés projectà diversos edificis industrials i residencials, així com panteons i hotels a Madrid, Lisboa i Barcelona. Després de casar-se, establí la seva residència a Mataró. De mica en mica, el seu estil anà virant cap al modernisme que s’estava fent aquí. A continuació, les seves obres es veurien influenciades pel noucentisme i, fins i tot, per l’art-déco.

Entre els més de cent cinquanta projectes que hi ha documentats, de segur que hauràs vist al carrer Pelai de Barcelona, els magatzems El Siglo —que abans es deien Damians—, fets conjuntament amb Lluís Homs, i que guanyaren un premi de l’Ajuntament. El 1911 reformà, juntament amb l’enginyer Miquel Utrillo, les cases del Palau Maricel de Sitges. Ben relacionat com estava, deu anys més tard dirigí les obres de l’Exposició Universal de Barcelona. Malgrat que va deixar una bona quantitat d’obres de gran qualitat, Ferrés és un arquitecte molt poc conegut. 

A Vilassar de Mar hi ha una important mostra de la seva creativitat. De fet, al carrer de Sant Pau hi ha quatre habitatges projectats per ell que venen a ser com un compendi de totes les etapes estilístiques per les quals va passar durant prop de vint anys. A més de la Vil·la Flora de Canet de Mar, Ferrés feu en aquesta població altres construccions igualment notables, com el panteó Busquets, en el més pur estil vienès.

Conreu efímer

Davant de la casa i separada per la riera, hi havia una gran extensió molt planera dedicada al conreu de planta ornamental i d’arbres fruiters, principalment, tarongers. Originari del nord de l’Índia, el cultiu de taronger agre fou escampat pels àrabs al segle X, tot i que foren els genovesos qui, cinc-cents anys més tard, introduïren a les nostres terres el taronger dolç. Tanmateix, no seria fins al segle XIX que aquest cultiu arribaria al Maresme, principalment a Arenys de Mar i Canet de Mar, tot substituint les vinyes afectades per la fil·loxera. El problema és que, en tractar-se d’un fruit d’hivern, el fred sovint malmetia les collites. A més, el fet que a mitjan segle XIX el tren ja connectava Barcelona i València, afavorí l’arribada de taronges valencianes. Abans d’acabar el segle, adeu-siau als tarongers maresmencs.

El pla de les fonts

Sembla que per acontentar la María Dolores, l’esposa de Ramiro, qui era criolla i devia sentir l’enyorança de la seva terra llunyana, en Ferrés projectà fins a set fonts la mar d’artístiques, que a mi em sembla que poca cosa tenen a veure amb els paratges d’on venia la senyora. Com que en aquells temps el castellà era llengua oficial —una mica com ara—, l’indret rebé l’adient nom de “Llano de las Fuentes”. Escampades entre els camps de tarongers, les fonts eren fetes de ciment i decorades amb rocalla i rajoles de color blau, blanc i granatós. N’hi havia un parell que consistien en una columna on l’aigua baixava en espiral saltant d’un recipient a l’altre.

Una altra recorda un gran bolet d’on plouen rajolins fins a una bassa triangular. Més enllà, una font màgica —que ara és al bell mig d’una rotonda— està formada per dos arcs parabòlics plens d’orificis d’on brollava l’aigua. Potser també feia més coses, però desconec el mecanisme.

Deliri aquàtic

Probablement, la més interessant i espectacular és la coneguda com a font de les Columnes. Com si es tractés d’un castell de fantasia, diversos pilars sostenen tot un seguit de petits —i no tan petits— recipients fets de rocalla. L’aigua devia anar caient d’una a l’altra, probablement produint un so refrescant. Després d’urbanitzar la finca, aquesta font sembla més aviat un parany que fa nosa al mig de la vorera.

Drac desdentat

La font del Drach (sic) és, sense cap mena de dubte, la menys reeixida. Vols dir que realment aquest drac tan poc encertat fou obra d’Eduard Farrés o d’algun escultor contractat per ell? Potser sí, però costa de creure, més encara ara que la pobra bèstia ha perdut part del cap i necessita una bona dentadura postissa. A diferència de la resta de fotografies, en aquest cas no he fet cap intent de dissimular digitalment els efectes de la deixadesa i del vandalisme, per tal que puguis comprovar el deplorable estat en què es troba (2026).

Origen sagrat

A més a més, el conjunt es completava amb una glorieta neoclàssica, que no té res a veure amb l’estil de les fonts ni amb la Vil·la Flora de Canet de Mar. Potser fou un encàrrec específic de la família. També és possible que no hagi estat feta per Eduard Ferrés. He llegit que, en una pintura executada un parell d’anys més tard per Antoni Samarra, la construcció apareix envoltada de lliris blaus, una espècie més aviat exòtica en aquell temps.

Tècnicament, aquest tipus de construcció circular sense murs es coneix com a monòpter, paraula que deriva del grec i vol dir d’una sola ala. També es denomina templet, ja que a l’antiga Grècia tenia un ús funerari, sota del qual s’aixoplugava una estàtua o algun objecte sagrat. Segles més tard, va perdre el sentit religiós per convertir-se en un element decoratiu i lúdic incorporat als jardins europeus. 

A final segle XIX i principis del XX, aquí també vam descobrir el gust per aquestes romàntiques edificacions. A dins era habitual posar un banc des d’on contemplar les postes de sol o el jardí o, com en aquest cas, les plantacions de tarongers. Ara, però, aquí ja no hi ha res a contemplar.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Secessió de Viena: ca.wikipedia.org – seleccionarte.blogspot.com
• La Toponímia de Canet, per Francesc Verdura
• La finca de Vil·la Flora de Canet de Mar, per Benet Meca
• Eduard Ferrés: ca.wikipedia.org
• El jardí del Pla de les Fonts: jardinsijardiners.iec.cat
• Què més veure a Canet de Mar: rondaller.cat