Plafons ceràmics de València.

Malgrat que no sempre reben l’atenció i la cura que mereixen, els plafons ceràmics de València són un dels encants que té aquesta ciutat. Després d’haver-ne parlat d’uns quants en articles anteriors, aquí tens un nou recull, ja que cada vegada que hi vaig en descobreixo de nous.

Modista fallera

Per començar, el pare de l’Amparo Gómez era tallista i la seva mare era brodadora, així que la noia ja venia amb alguna vena artística. Tenia tretze anys quan començà a cosir i ja no ho va deixar mai. Va aprendre amb una brodadora del barri i també feu un curs de modista.

A continuació, en casar-se, passà a ajudar el seu marit a la carnisseria que tenia al carrer Borrull. Però el negoci se n’anà en orris i decidiren reconvertir el local en una botiga de brodats. A l’aparador va posar un maniquí amb un vestit de fallera que havia arranjat. Aquell fou l’inici d’una trajectòria que la faria coneguda pels vestits tradicionals fets amb gran professionalitat, que només finalitzaria amb la jubilació de l’Amparo.

A la façana de la botiga encara sobreviu, tot i que vandalitzat, el rètol fet de rajoles. A l’altre costat de la porta, un plafó ceràmic amb una escena folklòrica plena de detalls amb una colla de noies i un noi amb robes típicament valencianes. No saps si van a les falles o a festejar la diada d’un sant, però l’obra embafa de tants detalls anecdòtics i costumistes. Es tracta d’una qüestionable còpia de la pintura executada per José Pinazo Martínez el 1933, que conserva el Museu del Prado, titulada Floreal, que tampoc és que sigui res de l’altre món.

Plafons ceràmics a València: mosaic representant una escena costumista valenciana. — Brodats Amparo. Carrer Borrull, 27.

Horror al buit

Seguidament, a només cent metres d’aquí, anem a veure uns altres dels plafons ceràmics a València. Situada fora de la muralla medieval de València, l’església de Sant Miquel i Sant Sebastià és tot el queda d’un antic convent del segle XVI de frares. Dos-cents anys més tard, l’antiga església fou enderrocada i s’erigí aquesta.

El 1742, tres anys després de finalitzades les obres, fou col·locat un meravellós arrimador ceràmic que em pregunto com és que s’ha conservat tan bé. Gerres, garlandes florals, aus, escuts, símbols religiosos i tot un repertori decoratiu, és a dir ben atapeït, recobreix tots els racons, columnes, pilastres i capelles. Com que els frares pertanyien a l’orde de sant Francesc de Paula, també veuràs aquí i allà la paraula Charitas, lema d’aquest sant. Com era habitual al segle XVIII, l’estil barroc tenia, a més, una àmplia paleta de colors, que anaven des dels verds i blaus fins als grocs i taronges.

Plafons ceràmics a València: detall de l'arrimador de l'església de Sant Miquel i Sant Sebastià. — Església de Sant Miquel i Sant Sebastià.

Apoteosi barroca

Passant per dessota de les Torres de Quart el carrer discorre per bona part de la història de València. Aprofita per observar les boniques façanes dels palaus que s’alcen al carrer de Cavallers. La discretíssima entrada de l’església de Sant Nicolau, situada entre els números trenta-cinc i trenta-set, dona poques pistes del que s’amaga al final d’un estret passatge.

Pel que sembla, en temps pretèrits els romans ja veneraven aquí mateix a les seves divinitats i enterraven els difunts. Així doncs, ens trobem en un recinte considerat sagrat des de fa molts segles. Al segle XIII aquesta va ser una de les primeres parròquies de la ciutat, que ja llavors estava dedicada a Sant Nicolau. Més tard, Pere Màrtir faria un miracle i es colaria com a cotitular del temple. L’edifici va ser ampliat i modificat diverses vegades, primerament en estil gòtic.

A finals del segle XVII es decorà l’interior segons el gust barroc, no deixant un sol espai buit a la imaginació. Les espatarrants pintures del sostre relaten principalment les vides de sant Nicolau i de sant Pere Màrtir, de les quals ja n’he parlat en un article anterior. Tanmateix, ara et demano que, entre totes les capelles que hi ha al voltant de la nau, paris atenció a la dedicada a l’arcàngel Rafael, on veuràs una altra mostra dels plafons ceràmics de València. Abans hi havia una altra del segle XV, feta en estil gòtic, però tres-cents anys després es va refer completament en estil barroc. Observa amb deteniment l’arrimador ceràmic, del qual absolutament ningú en parla.

Damunt d’una acolorida base geomètrica, hi ha un peculiar fris amb tot de rostres masculins amb bigoti, inserits dins d’uns medallons. Tot i que en altres llocs pots trobar rajoles amb rostres —majorment masculins—, aquest exemplar en concret no és gens habitual i —a parer meu— podria haver estat produït als obradors de Talavera, ja que presenta certa similitud amb altres models fets allà.

Plafons ceràmics a València: detall de l'arrimador de l'església de Sant Nicolau. — Església de Sant Nicolau.

El govern

Continuant pel carrer dels Cavallers, arribaràs al Palau de la Generalitat on pots veure més plafons ceràmics de València. El 1361 es creava una comissió delegada de les Corts Valencianes coneguda com a Generalitat o Diputació General. Aquesta institució s’encarregava de la gestió i administració dels impostos. Cinquanta-set anys després, Alfons el Magnànim la convertí en el màxim representant en absència de les Corts. El 1421 s’iniciava la construcció del palau. Amb el pas del temps, l’edifici s’anà reformant i ampliant. Així doncs, a més de l’estil gòtic inicial, hi ha parts renaixentistes i barroques i fins i tot algun afegit de mitjan segle XX que, sortosament, va respectar l’estètica del que s’havia fet amb anterioritat.

A més d’un espectacular enteixinat de fusta al sostre, l’anomenada Sala Daurada presenta el paviment original de rajoles blanques i blaves amb motius vegetals. Aquestes peces foren produïdes al segle XV als obradors de Manises. Algunes formen grups de quatre que repeteixen un mateix patró. Unes altres són les anomenades rajoles de cartabó, de vela o meitadada i tingueren una gran difusió per les il·limitades possibilitats per combinar-les. Finalment, unes altres rajoles mostren el que es coneix com a rosa gòtica, emmarcada per una sanefa de traços diagonals. Hi ha qui també en diu que el motiu recorda un escarabat. Ets lliure d’opinar el que vulguis.

Paviment gòtic d'un dels salons del Palau de la Generalitat Valenciana. — Palau de la Generalitat.

Publicitat artística

Per acabar la descoberta de plafons ceràmics a València, cal aclarir que aquesta ciutat havia estat el paradís de la ceràmica. Palaus, estacions, esglésies, rètols i mil plafons devocionals lluïen arreu d’aquesta ciutat. Fins i tot la publicitat era feta amb rajoles —o taulells, com diuen per aquests verals. Contradictòriament, aquest ha estat un art poc o gens valorat, de manera que, amb l’arribada de la forta especulació que patí la ciutat a partir dels anys setanta, molta obra desaparegué. I ara tothom es lamenta i intenta protegir el poc que queda.

Per exemple, els dos grans anuncis de la marca Philips que hi ha al carrer de la Blanqueria, instal·lats cap al 1957. Mig tapats per la vegetació, plens de brutícia i degradant-se, pots veure un plafó amb el logotip i un altre amb la imatge d’una bombeta i un fluorescent, que fan llum sense estar connectats enlloc.

Tot i que el logotip de Philips ha canviat mil vegades de disseny, el que apareix en aquests anuncis va prendre forma el 1938. No acaba de quedar clar el significat exacte que té, però sembla que Kauff —qui el va dissenyar—, tenia la intenció de sintetitzar les ones de ràdio escampant-se per un espai estelat. Els estels, però, que apareixien en una versió molt anterior, sembla que simbolitzaven la llum elèctrica, principal activitat de l’empresa abans de comercialitzar ràdios. Per acabar-ho d’arrodonir, el cercle vindria a representar el globus terraqüi.