Les mil i una versions

L’estil neoàrab a Catalunya.

Has llegit mai els contes d’Aladí, Sindbad o Alí Babà? Saps què tenen en comú? Doncs que tots formen part de la compilació coneguda com Les mil i una nits. Es tracta d’un recull de contes orientals que en un principi es transmetien oralment i cap al segle IX foren escrits en àrab. Nou-cents anys més tard —principi segle XVIII—, l’erudit Antoine Galland publicà en francès una part d’aquests relats tot afegint-ne altres que li van passar per la barretina. El llibre feu fortuna en una Europa oberta en aquell moment a les cultures exòtiques, contribuint a popularitzar el patrimoni cultural oriental. 

Encara no havia acabat aquell segle, que la fascinació per l’exotisme d’Orient s’havia estès per tot el continent. En aquell moment triomfava el romanticisme, un trencador moviment cultural, sorgit com a reacció al racionalisme, que donava importància al sentiment enfront de la raó. De mica en mica, i idealitzant altres èpoques, es recuperaren els models de temps passats en les arts i, especialment, l’arquitectura. La nova tendència es coneix globalment com a historicisme, tot i que sota d’aquest paraigua tingueren cabuda diversos corrents que imitaven estils de temps pretèrits. Neogòtic, neoromànic, neobizantí i també el neoàrab que, tot i la curta durada que va tenir, deixà una original empremta.

Fets encadenats

A més a més, la publicació el 1832 dels Contes de l’Alhambra de Washington Irving, acabà de desfermar la passió per l’orientalisme. A partir de llavors, aquest monumental conjunt de palaus i fortaleses del regne Nassarita, esdevingué el model de referència de l’estil neoàrab, juntament amb altres construccions islàmiques que havien sobreviscut, com la Giralda de Sevilla o la mesquita de Còrdova.

Encara quedaven anys per finalitzar el segle XIX que el panorama quedà ben adobat amb l’obertura del canal de Suez, l’expansió colonial al nord d’Àfrica amb una guerra darrere de l’altra, les estrenes de les òperes Africana i Aïda, com també les descriptives pintures de Marià Fortuny idealitzant mons fins llavors poc coneguts.

Ornamentació imaginativa

Motius geomètrics, arcs de ferradura i lobulats, guixeries, enrajolats i brolladors d’aigua, foren reproduïts fins a l’extenuació. Tanmateix, s’ignorava la funció religiosa que tots aquests elements de l’art andalusí havien tingut originalment, i foren produïts en sèrie i tractats com a mers recursos ornamentals. Això no obstant, aquesta decoració era una lliure interpretació i no pas una imitació precisa dels originals.

Tot s’ha de dir que l’art andalusí havia estat menystingut durant molt de temps. Però es començaren a publicar estudis que varen permetre la revalorització de l’arquitectura islàmica. Cal afegir que també hi havia motius ideològics al darrere, els quals pretenien dotar aquestes construccions d’un sentiment d’identitat nacional basat en les arrels del passat. Per aquesta raó es preferí nomenar-lo art mudèjar i no àrab, ja que així es vinculava amb les persones musulmanes que vivien —sotmeses— en els territoris reconquerits. La realitat, però, és que es barrejaren elements decoratius més propis de l’època califal o nassarita, que no tenen res a veure amb l’arquitectura mudèjar. Per aquest motiu, el neomudèjar és, més aviat, neoàrab. Però, per què l’art mudèjar es considera genuïnament hispà? Anem-ho a veure.

Treball econòmic

Quan al segle XV l’imperi d’al-Àndalus es disgregà definitivament, els musulmans que es quedaren pogueren conservar la seva llengua, religió i costum. Rebien el nom de mudèjars, que vol dir «aquells a qui se’ls ha permès quedar-se».  Arribà un moment que la convivència entre musulmans i cristians es feu insostenible i el 1502 se’ls convidà amablement a tocar el dos o bé convertir-se al cristianisme. Aquests darrers foren coneguts com a moriscos, els quals, un segle més tard serien definitivament expulsats. Doncs bé, com a obra de mà barata, els mudèjars aportaren un estil que barrejava elements musulmans i hispans, actualment conegut com a art mudèjar. En comptes de tallar pedra, bastien edificis —majorment, esglésies catòliques— amb maons i els decoraven principalment amb filigranes de guix, rajoles o bé amb els mateixos maons. Ves per on, tres segles més tard, tot allò seria considerat com un estil autòcton i ressorgiria sota el nom de neomudèjar, terme acceptat per tothom excepte pel Termcat i l’IEC.

Estil entre guerres

Ara que ja saps tot això, continuem parlant de l’estil neoàrab a Catalunya, una altra paraula que no trobaràs als diccionaris catalans. A casa nostra, l’atracció per aquest art es manifestà curiosament, arran de la victòria durant la primera guerra del Marroc el 1860. Probablement et sonaran carrers amb noms com el del general Prim, O’Donnell, Ros de Olano, Tetuan o Wad Ras. Oi que sí? Doncs tots són el record d’un conflicte bèl·lic que cadascú explica des del seu punt de vista i que motivà una onada de patriotisme, especialment aquí, per l’actuació dels voluntaris catalans.

Dues versions

Mentre a Madrid es pretenia reivindicar el neomudèjar com un art autènticament espanyol, a Barcelona es decantaren pel neoàrab, probablement com una manera d’allunyar-se de les idees del centre peninsular. Aquest llenguatge, que trencava amb els estils clàssics predominants fins al moment, fou el triat per les famílies benestants barcelonines. Amb la idea de fer-se veure i guanyar prestigi, encarregaren residències d’aparença exòtica i sorprenent al voltant del passeig de Gràcia. Com a moviment de moda, el Romanticisme se sentia atret per altres cultures llunyanes i misterioses plenes d’aventures. I qui es podria sostreure a recrear tot un univers de delícies orientals, de luxe i ostentació a la sala d’estar de casa seva?

Ara bé, tampoc et pensessis que la nova burgesia volia pagar a preu d’or la construcció dels seus habitatges. Tot el que podia ser produït en sèrie era benvingut. Gràcies a la industrialització s’aconseguí abaratir el cost de molts elements decoratius, com els plafons de guix amb arabescs, les rajoles i les baranes.

Adeu al passat

Finalment, la passió per l’estil neoàrab a Catalunya va durar pocs anys. D’una banda, la mobilització de les tropes catalanes el 1909 per combatre a la guerra de Melilla, provocà el malestar general. Diverses revoltes desembocaren en el que es coneix com a Setmana Tràgica.

De l’altra banda, vint anys després, una nova batalla, també al Marroc, acabà amb una sonada derrota de les tropes colonials espanyoles. El fet motivà un gran descontentament de la societat, la qual estava en contra d’aquests enfrontaments. A més, es destapà un seguit d’irregularitats dins l’exèrcit que afebliren el poder de la monarquia. Tot plegat marcà el desinterès cap a l’estil arabitzant, ja que, en el fons, venia a ser una forma d’hegemonia i apropiació envers les poblacions sotmeses, més que no pas una mostra de simpatia o interès per les seves cultures.

El que havia començat amb la victòria d’una guerra, finalitzà amb la derrota d’una altra. L’interès per l’exotisme oriental s’havia esvaït. Aquelles imponents vil·les que tanta admiració havien generat, ara es trobaven lletges i desfasades i, a poc a poc, anaren desapareixent sota l’especulació dels anys posteriors.

Seducció constructiva

Rebutjant l’antiguitat clàssica imposada amb el neoclassicisme, els arquitectes es deixaren seduir per l’exotisme i l’extravagància —de vegades, massa i tot—, tot imitant els models orientals. Et sorprendrà saber que un jove Gaudí va obrir de bat a bat les portes a la imaginació, creant a la Casa Vicens un poti-poti d’estils difícil de pair. Rajola, maó, estucats, forja, vitralls, merlets, templets, gelosies japoneses i també ambients d’estil islàmic. Embolica que fa fort! Tot plegat donaria pas al modernisme, un corrent també ple d’excessos decoratius.

Arquitectura d’oci

En un principi, la romànticament mitificada Alhambra de Granada fou motiu d’inspiració per decorar espais interiors. En canvi, quan finalitzava el segle XIX, l’estil neoàrab sortí a l’exterior, tot estandarditzant i simplificant l’excessiva ornamentació que hi havia fins aquell moment. A més a més, els arquitectes ja no se cenyiren estrictament a les obres musulmanes, sinó que les interpretaren al gust del client i les adaptaren a les necessitats de cada edifici.

És precisament en aquest moment que prolifera un altre tipus de construcció: els pavellons. Eren unes estructures inicialment efímeres, que tant podien servir per exposar productes en una fira, com destinar-les a usos auxiliars en hospitals o com per hostatjar els vigilants de les finques. Una variant es vinculà als jardins privats, un espai des d’on contemplar l’entorn o bé destinar-lo a usos lúdics. En aquests casos hi havia més llibertat constructiva, com el pavelló de jocs de la Torre Castanyer de Barcelona.

Exemples arreu

Malgrat això, han sobreviscut algunes edificacions que et donaran una idea de la importància que va tenir aquesta efímera moda. Per si tens curiositat, he situat en un mapa les construccions d’estil neoàrab a Catalunya que he localitzat. És possible que se me n’hagi escapat alguna? I tant que pot ser! Si en trobes cap altra, fes-m’ho saber i l’afegiré.

Obres excloses

Tanmateix, veuràs que al mapa no he inclòs moltes de les obres oficialment catalogades amb l’etiqueta neoàrab o neomudèjar. El motiu d’aquesta omissió ve donat perquè només he posat les que m’han semblat més evidents. Per exemple, pel fet d’haver estat bastit només amb maó, no considero un edifici prou rellevant per incloure’l en aquest article.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Les mil i una nits: ca.wikipedia.org
• Estil neoàrab: orientabarcelona.blogspot.com
• Art mudèjar: fundacioncardenalcisneros.org
• Neomudéjar versus neomusulmán: definición y concepto del medievalismo islámico en España, per J. M. Rodríguez Domingo. Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t. 12, 1999, pàgs. 265-285
• Barcelona orientalista, per Oriol Pascual. Albertí Editor S.L. 2017
• Arquitectura orientalista a Barcelona: orientabarcelona.blogspot.com
• Algunes construccions d’estil neoàrab a Catalunya: rondaller.cat