Les escoles noucentistes de Vic (Osona).
El segle XVI arribava a les acaballes quan a Vic s’erigia el nou monestir de Santa Clara al cap del carrer de Manlleu. Eren temps de grans canvis. La ciutat creixia i es formaven nous carrers als afores de la muralla medieval. L’edifici se n’anà en orris amb els estralls de la Guerra Civil, però el barri prengué fins ara, el nom de Santa Clara. Precisament, a poc més de cent metres d’on havien estat les monges, es bastí el 1932 un edifici escolar que fa tant de goig com el primer dia. Es tracta de l’escola Sant Miquel dels Sants, dedicada al patró de la ciutat. Tanmateix, actualment rep el nom d’escola Estel, per diferenciar-la d’una altra que hi ha a pocs metres. El projecte anà a càrrec de l’arquitecte vigatà Josep Maria Pericas.
Repetim!
Tot just un any després, és a dir, el 1933, Pericas projectava una altra de les escoles noucentistes de Vic, aquest cop dedicada a Jaume Balmes, i situada a l’altra punta de la ciutat, concretament, al barri de la Calla. Aquest històric raval, que ningú sap d’on li ve el nom, ha estat des de temps immemorials el lloc per on entrava a la ciutat el camí que venia de Barcelona. Aquí hi visqueren famílies humils, com també s’establí la primera emigració magrebina que, fa any i panys, arribà a la ciutat.
Ambdós edificis s’assemblen d’allò més, tant per la concepció com per la decoració. Car, si una cosa funciona, per què no repetir-la, no trobes? Tanmateix, abans de continuar, penso que és convenient parlar d’aquest arquitecte tan prolífic com poc convencional.
Amb segell propi
Nascut a Vic el 1881, Josep Maria Pericas i Morros aprofità el moment de febre constructiva que vivia el país, projectant esglésies, vil·les, edificis d’habitatges, escoles i panteons. Fill d’un fabricant del tèxtil, en quedar-se orfe de ben petit, se n’anà amb la seva mare a viure a Barcelona on estudià arquitectura.
Allà conegué arquitectes com Domènech i Montaner, Rafael Masó i Gaudí. Pericas quedà molt influenciat pels estudis d’art romànic que va fer i que llavors era un estil de moda. D’altra banda, de ben jove es va dedicar a l’excursionisme científic, prenent acurats apunts i dibuixos de tot el que trobava. Així mateix, llegint revistes europees d’arquitectura, anà assimilant influències de l’escola vienesa. Amb el temps, el seu peculiar estil es va anar modelant entre altres, amb els característics portals i tribunes i l’ús de la pedra i l’estuc.
És important aclarir que en Josep Maria era religiós fins al moll de l’os. De fet, i recordant el que feia Jujol, la seva signatura incorporava una creu al pal de la J. Així doncs, no t’ha d’estranyar que el 1913 fos nomenat arquitecte diocesà del bisbat de Vic, refent i construint esglésies per Osona. Entre el 1930 i el 1939 va ser arquitecte municipal de Vic on deixà un bon gruix de les seves obres. Després de la Guerra Civil continuà treballant, però bevia de les seves pròpies fonts i es quedà sense aquella creativitat tan personal.
Un any ple de fites
El 1906 fou un any clau en la vida de Pericas. D’una banda, obtingué el títol d’arquitecte. En aquell moment, s’estaven construint les obres cabals del modernisme: la Pedrera i la casa Batlló de Gaudí, l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música de Domènech i Montaner i la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch. De l’altra banda, el mateix any, en què el modernisme tocava sostre, l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors, plantejava les bases de què havia de ser el noucentisme. I, amb vint-i-cinc anys i el títol sota el braç, en Josep Maria Pericas era al bell mig de tot plegat, amb idees pròpies i influències externes. Quin embolic, no trobes?
Doncs mira tu per on, que també el 1906 el xicot projecta la casa Anita Colomer, plantant cara a la catedral de Vic. Serà un edifici que marcarà molts dels trets característics del jove arquitecte: l’ús de la pedra picada, del ferro forjat, de l’estucat de color ocre, de la ceràmica i de l’arcada, influència del romànic pel qual sentia passió. Totes aquestes particularitats les aplicaria a les escoles noucentistes de Vic.
Modernitzant el país
Però, per què dues noves escoles? Per explicar-ho cal retrocedir uns quinze anys. Concretament, el 1914, quan es creà la Mancomunitat de Catalunya. Fou una institució que agrupà les quatre diputacions i adquirí una gran importància política. En els setze anys que durà, contribuí a modernitzar el territori, creant, entre moltes altres infraestructures, escoles i biblioteques a nombroses poblacions i connectant els municipis amb carreteres. Malgrat que la primera dictadura va dissoldre la Mancomunitat, es mantingué —més o menys— l’esperit de la renovació pedagògica.
Records romànics
Doncs bé, el nostre arquitecte, que ja tenia prop de trenta anys d’experiència, va saber aplicar tot el coneixement adquirit, com també una bona dosi de la seva particular creativitat. Per exemple, para atenció a la interessant solució de l’entrada principal.
En comptes de projectar-la cap a l’exterior com era habitual en altres construccions, aquí l’arquitecte decidí col·locar-la més endins que la façana, formant un pòrtic cobert. En aquest espai és on es concentra la major part del repertori decoratiu. A més, separà les dues ales on s’ubiquen les aules de noies i de nois. Inspirant-se en el seu estimat romànic, Pericas ideà un portal en semicercle que recorda les esglésies pirinenques.
Inspiració vienesa
Observa la peculiar decoració que hi ha a l’entrada i al voltant de les finestres d’ambdues construccions. Són motius geomètrics que es repeteixen, a base de semicercles, línies ondulades o en ziga-zaga, rombes i cintes entrellaçades. Molt de tant en tant i dissimulats entre tants patrons, descobriràs uns ocells, algun motiu floral i també la data de la construcció.
Pel que sembla, l’arquitecte s’inspirà en les obres que, amb epicentre a Viena, s’havien fet fins feia poc en l’estil secessió. Cercant patrons decoratius d’aquells anys, t’adonaràs que n’hi ha que s’assemblen molt als de les escoles de Vic. Els pots comparar amb els dissenys tèxtils de Josef Hoffmann o Koloman Moser.
L’escultor
Damunt del portal, hi ha un escut de Vic fet de pedra i sostingut per una nena i un nen. Les persones enteses creuen que pot haver estat obra de Pere Puntí i Terra. Nascut a Gurb el 1880, aquest escultor col·laborava habitualment amb Pericas. Després d’estudiar i treballar a Barcelona, obrí un taller propi a Vic i fou professor de l’Escola Municipal de Dibuix d’aquesta ciutat. A Vic és autor de nombroses decoracions escultòriques, com la Casa Costa a la plaça Major o les reproduccions dels capitells del Temple Romà.
Idees reaprofitades
Per acabar, és inevitable establir comparacions entre les escoles noucentistes de Vic. Potser, penso jo, perquè el pressupost ja no era el mateix, l’escut que hi ha a l’escola Jaume Balmes és molt més escarransit. Només un medalló estucat i avall va. Aquí tampoc hi ha ocellets intercalats entre el patró de l’entrada. Finalment, els originals fanals del primer edifici escolar han estat substituïts per uns altres d’un disseny molt més bàsic. Però el conjunt és igualment interessant.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació
- Col·legi Sant Miquel dels Sants: Jaume I el Conqueridor, 19. Vic
- Escola Jaume Balmes: Soledat, 13. Vic
Saber més
- Col·legi Sant Miquel dels Sants: vallgesbisaura.com
- Escola Jaume Balmes: vallgesbisaura.com
- Pericas. Una versió pròpia del Noucentisme: eltemps.cat
- Josep Maria Pericas, el geni noucentista: vallgesbisaura.com
- Pere Puntí: ca.wikipedia.org
- Pericas: artistes.iec.cat – vallgesbisaura.com
Què més veure a prop
- A Vic: rondaller.cat
- A Osona: rondaller.cat
- Altres obres de Pericas: rondaller.cat
