Itinerari pels Tres Turons de Barcelona.
Vius a Barcelona? Aquest itinerari et descobrirà una àrea desconeguda i torturada per l’especulació però que té indrets molt interessants.
Vora el parc de la Creueta del Coll
En primer lloc, situa’t a la parada del metro El Coll/La Teixonera (L-5 blava). Ves a buscar el passeig de la Mare de Déu del Coll i atura’t al número 81 per observar la tanca modernista de la Villa Conchita, feta cap al 1911 per Marcel·lià Coquillat Llofriu, un arquitecte vingut d’Elx. Nascut el 1865, Coquillat estudià arquitectura a Barcelona i projectà nombrosos xalets, especialment a Sant Just Desvern i blocs d’habitatges a Barcelona.
Radiació modernista
Al costat no et passarà desapercebuda la Casa Sansalvador, antiga residència d’un metge. El projecte, de Josep Maria Jujol, es va veure truncat en descobrir-se una mina d’aigua amb propietats radioactives que es comercialitzà com a saludable! Quan el 1909 el doctor Salvador Sansalvador Castells adquirí la finca, aquesta zona era despoblada -qui ho diria, oi?-. La finca es dividí en dues parts, ja que la idea del doctor era destinar una per la seva família i l’altra per llogar.
Al cap de poc de començar les obres, es descobrí un pou d’aigua que contenia radi, element químic descobert tot just feia deu anys i que poc després s’adonaren que tenia efectes negatius a la salut. Però llavors no se sabia i l’aigua es comercialitzà a les farmàcies com a “Agua Radial”. Arribaren problemes econòmics a la família Sansalvador i les obres s’aturaren.
A continuació, pujant pel carrer del darrere pots veure les magnífiques reixes del jardí.
Arquitectura humil
Al número 118 una tanca d’aire modernista dóna al passatge Ministral i són un bon exemple de que no sempre el modernisme era distintiu de la burgesia. Aquest portal projectat el 1922 per l’arquite cte barceloní Salvador Puiggròs i Figueras per donar pas a un conjunt d’habitatges humils. Aquí s’allotjaven els treballadors de la cantera que hi havia al davant, al Turó de la Creueta del Coll. Les construccions, disposades en tres nivells per salvar el fort pendent, tenen una part subterrània on es refugiaren molts anarquistes durant la Guerra Civil. Puiggrós, qui al final de la seva vida era arquitecte municipal a Arenys de Mar, és autor de nombrosos edificis a Barecelona.
Mirant-se a l’estany
Acosta’t ara al parc de la Creueta del Coll que ocupa l’antiga pedrera que he comentat abans. De pedreres en veuràs alguna més en aquest itinerari, tot i que aquesta és la més ben utilitzada. Aquesta zona fou urbanitzada amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Cal destacar la impressionant escultura penjant de Chillida. Batejada per l’artista com a “Elogi de l’aigua”, fou executada el 1987 i pesa cinquanta-quatre tones. Segons explica l’autor, representa una mà que que intenta atrapar la imatge reflectida a l’estany, tot recreant el mite de Narcís.
Devoció trobada
Recula un tros i gira pel carrer del Santuari, nom que li ve donat pel santuari de la Mare de Déu del Coll. Documentada al segle XI, es troba al camí duu de Vallcarca a Horta i pertanyia al monestir de Sant Cugat. Diu la tradició que en aquest indret fou trobada una imatge coneguda antigament com a Mare de Déu de la Font-rúbia, motiu pel qual s’edificà un santuari. De la part romànica només queda el campanar i poc més, després de l’ampliació duta a terme cap al 1930 i de les destrosses del passat. La resta és imitació.
La masia de l’alcalde
Continua pel carrer del Portell que després passa a nomenar-se de Can Móra. Aquest mas del segle XVIII pertanyia a Josep Maria Marcet i Coll, qui durant el franquisme fou alcalde de Sabadell. L’home cedí la propietat per instal·lar-hi una escola per nens amb discapacitat psíquica. Aprofita per anar fent fotografies de les vistes del Tibidabo i d’aquesta desconeguda part de la ciutat.
La vinya del Senyor
Després de Can Móra arribaràs a una cruïlla. Un camí porta al Park Güell, que no és l’objectiu d’avui. I l’altre travessa el turó del Carmel (que vol dir vinya de Déu en hebreu). El nom li ve del santuari on es venera a la Mare de Déu del Carme. Atura’t un moment al mirador sobre Barcelona, amb vistes espectaculars. Tanmateix, ja has vist que la ruta d’avui es caracteritza especialment per les panoràmiques.
Poesia feta pedra
Seguidament, a mà esquerra comencen dos camins amples. Pel de l’esquerra arribaràs a un altre mirador amb una peculiar escultura d’Ian Hamilton Finlay. Reprodueix una frase de Louis Antoine Saint-Just, col·laborador de Robespierre durant la Revolució Francesa. Hamilton nasqué el 1925 a les Bahames, tot i que la major part de la seva vida la passà a Escòcia. Jardiner i poeta, Finlay decidí un dia inscriure els seus poemes i frases d’altres persones damunt de pedres que col·locava a l’aire lliure.
Casa d’acollida
Segueix camí amunt i quan s’acaba, puja uns metres per un corriol pedregós a l’esquerra, per veure (des de la tanca) l’ermita de la Mare de Déu de Fàtima. Aquesta obra data dels anys 40 i fou promoguda per la Fundació Fàtima, entitat que inicialment atenia a persones amb tuberculosi i actualment acull infants, joves i gent gran.
De capella a santuari
Si continues més amunt, arribaràs al pelat cim del Carmel, el segons dins de l‘itinerari pels Tres Turons. També pots baixar pel costat de la tanca. És un accidentat corriol que et durà ràpidament al peu de l’ermita de la Mare de Déu del Mont Carmel. Si vols una baixada més tranquil·la, recula fins a trobar un camí ample a l’esquerra.
Es té notícia d’aquest lloc des del segle XI quan es trobà una imatge en un torrent. Fou edificada per un ermità els anys quaranta del segle XIX a la vora del camí que venia de Gràcia. Arran de l’assassinat de l’ermità dins l’església, l’edifici restà abandonat fins que un mossèn hi anà a viure per donar servei als pocs habitants del voltant. Amb l‘augment de població, la capella esdevingué parròquia, implicant-se en molts aspectes del barri.
La capella aviat quedà petita i els anys vuitanta del segle XX s’edificà el santuari que veus al costat amb el mateix nom que l’ermita. El peculiar edifici amb la façana de maó es deu a Miquel Campos i Pascual -de qui no he trobat cap informació- i de Francesc de Paula Daumal i Domènech, més conegut pels llibres que ha escrit sobre arquitectura i disseny.
Vells espais, nous usos
Continua aquest itinerari pels Tres Turons enfilant pel carrer de Mühlberg, ciutat alemanya on Carles V va obtenir una sonada victòria al segle XVI. Quan s’acaben les cases, un panell indica un camí que puja a l’esquerra per veure els búnquers.
Abans segeix uns pocs metres per observar la passarel·la que salva una caiguda d’infart damunt la pedrera d’on s’extreia pedra destinada a la construcció. Fou instal·lat el 1991 dins d’un projecte per convertir aquesta zona en un gran pulmó verd -que bona falta li fa-.
Un passat molt present
Ara sí, puja pel caminet i arribaràs al Turó de la Rovira, tercer i últim en aquest itinerari pels Tres Turons. És un espai recuperat de la degradació on trobaràs les restes de la bateria antiaèria aixecada per defensar Barcelona durant la Guerra Civil.
Un cop acabada la contesa, en aquest mateix lloc es va donar el fenomen del barraquisme que arribà a acollir el 7 % de la població de la ciutat. Eren persones que havien vingut a treballar en la indústria i que visqueren fins a l’inici de la dècada dels anys noranta del segle XX.
Urbanització amb vistes
Passejant pel remodelat carrer de Marià Labèrnia encara et pot semblar estar en un altre món. Antigament, aquest indret era conegut com a Turó d’en Bassols, per la casa que hi ha al número u, edificada a principi segle XX. La urbanització d’aquests carrers tingué lloc a partir del 1917 i, tot i que no t’ho pot semblar, Josep Maria Jujol projectà aquí diversos habitatges, que de tan reformats, ara costa de veure-hi la seva mà.
A continuació, baixa al carrer Labèrnia (a seques) que és just a sota. De fet hauria de ser de Pere Labèrnia i Carreras, pare de Marià i propietari d’aquests terrenys, que el seu fill urbanitzà.
Tot seguit, atura’t al número 9. Què és aquesta creu de trencadís? Serà de Gaudí? Ja et dic que no. És l’anomenada Casa del Fòrum aixecada per un veí per convertir-la en un (polèmic) espai cultural.
Al final del carrer unes escales et portaran a tenir noves vistes del pont, de la pedrera i dels búnquers. Aquestes pedreres van començar a ser explotades al segle XVIII, primer per extreure jaspí i després per a l’obtenció de pedra per a la construcció.
Can Baró
Un cop a baix, creua el carrer de Tenerife, entra al de la Torre Dulac i arribaràs a la plaça de Can Baró amb la masia reformada al segle XVII. Un dels seus propietaris va rebre el títol de baró gràcies a la intercessió de la seva esposa, mainadera de la reina Maria Lluïsa de Borbó.
Finalment, a l’altre costat de la plaça fixa’t en un interessant habitatge que per la data, entra dins el periode noucentista.
Aquí s’acaba l’itinerari pels Tres Turons, però si vols pots baixar pel carrer de França i enllaçar amb una ruta pel Baix Guinardó.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Distància: 4,3 km. Itinerari lineal
Desnivell: uns 230 m. Cal tenir en compte que puges i baixes tres muntanyes
Saber més
- Villa Conchita: artnouveau.eu
- Casa Sansalvador: w110.bcn.cat
- Mina d’aigua radial: geb.cat
- Passatge de Ministral: btv.cat
- Parc de la Creueta del Coll: barcelona.cat
- Santa Maria del Coll: monbarcino.wordpress.com
- Can Móra: btv.cat
- El Carmel: ca.wikipedia.org
- Monument d’Ian Hamilton: bcn.cat
- Ermita de Fàtima: bcn.cat
- Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel: blocs.xtec.cat
- Batalla de Mühlberg: lapanderetanacional.blogspot.com
- Turó de la Rovira (búnquers): barcelona.cat
- Casa del Fòrum: lavanguardia.com
- Les pedreres: canbaro.blogspot.com.es
- Can Baró: canbaro.blogspot.com.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: