Ara no em veus

La Capella dels Dolors de Mataró (Maresme).

Després de les vaques grosses venen les vaques seques. Però, i si les disfressem i fem veure que no són seques sinó grosses? Això vindria a ser el període que anomenem barroc.

Com indica el nom, el Renaixement va ser una època daurada. Avenços tècnics i científics, descobriments de nous mons, activació del comerç… Tot va portar un gran optimisme que es mostrà en edificis racionals i ben proporcionats i pintures acolorides.

Però tot s’acaba i el pèndol de la història va tornar enrere. Una gran crisi al segle XVII, amb guerres, enfrontaments religiosos, males collites i finalment, la pesta, van provocar que el pessimisme ho envaís tot.

Foscor i tenebra

L’església catòlica va voler reforçar el seu poder enfront de la ciència i el protestantisme, que li havien llevat protagonisme. Començant a Roma, es desenvolupà un estil ampul·lós, sobrecarregat d’ornamentació. En un principi la paraula barroc s’utilitzà despectivament. Hi ha qui assegura que aquest mot prové del portuguès, aplicat a les perles imperfectes i també a les joies falses.

Els artistes pintaven quadres foscos i tenebrosos, sovint de temàtica religiosa, on la mort i el patiment eren omnipresents. Les esglésies s’emplenaren d’escultures retorçades pel dolor o l’èxtasi.

Els arquitectes trencaren les línies equilibrades, fent-les sinuoses per donar l’aire de moviment i inestabilitat als edificis. La serenitat renaixentista es desequilibrà amb un estil extravagant, espectacular i monumental. Aquest nou corrent va resultar ser una efectiva eina de màrqueting per captar els adeptes perduts.

Embolicant sentiments

Tot anava dirigit a emocionar i enaltir la devoció amb un art apassionat. Més que no pas l’edifici, el que compta és l’embolcall, la sumptuosa i dramàtica decoració que juga amb la llum i les ombres —especialment les ombres— amb violents contrastos.

El desengany d’aquest període va provocar la manca de fe en l’ordre i, per tant, la distorsió de les formes, amb efectes forçats, com el ‘trompe-l’oeil’ que ara veurem.

El teatre màgic

Descartes va parlar sobre la dificultat de diferenciar entre somni i realitat, entre il·lusió i veritat. A La vida es sueño, l’obra de teatre escrita per Calderón de la Barca, el protagonista es lamenta que la vida és un somni enganyós.

Aquesta decebedora manera de pensar va fer augmentar el gust pels efectes òptics i astoradors jocs d’il·lusionisme. Per il·lustrar-ho res millor que visitar la Capella dels Dolors de Mataró, una deliciosa bombonera on trobaràs tots els elements del barroc.

Aquí veuràs les pintures d’enganyifa —trompe-l’oeil en francès—, que simulen altíssimes columnes, baranes i cúpules que s’obren a l’infinit amb els angelets volant pel cel i fent veure que sostenen les làmpades.

Envolten la sala unes dramàtiques i fosques pintures representant el viacrucis, executades per Antoni Viladomat, màxim exponent d’aquest estil a Catalunya.

A la zona de l’altar, la més atapeïda, destaca el retaule, ben diferent de d’altres que hauràs vist. Amb una perfecta simetria es distribueixen els set Dolors de Maria, retrats de sants i la imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Amagatalls

Temps enrere, el cambril amb l’escultura, actualment a la vista, quedava ocult per una pintura de la verge que, per mitjà d’un dispositiu mecànic, s’amagava per deixar la imatge al descobert. Dessota, la pintura del sagrari també s’abaixava i permetia veure un crucifix.

Si no en tens prou d’amagatalls, el panell lateral de l’altar es pot obrir. Dins s’hi guarden diversos recanvis del frontal, per utilitzar segons l’ocasió: Nadal, Setmana Santa, etc. L’artifici i l’engany òptic també és present a les portes i les gelosies a banda i banda del retaule, ja que les de l’esquerra són simulades.

Un cop d’ull a la part posterior de la nau permet veure la magnífica gelosia del cor. D’aquesta manera, els músics i cantants quedaven ocults i només se sentia la música. És a dir, el públic era dins d’un escenari total, era part de l’obra que s’hi representava.

La Sala de Juntes

Per acabar de completar la visita, és imprescindible pujar a la Sala de Juntes, on només una selecta minoria tenia accés. Hi mena una estreta i empinada escala amagada darrere del que sembla un armari de la sagristia. Fins i tot, aquest espai de pas està profusament decorat.

El sostre de la sala, forma una gran cúpula recoberta amb pintures representant Maria pujant al cel envoltada d’àngels. Recobrint totalment les parets, hi ha els apòstols. Tot plegat, amb el tenebrisme i la lluentor daurada del barroc. Uns pesats cortinatges deixen veure un minúscul altar on, entre altres actes, s’hi celebraven casaments de parelles de vidus, que requerien intimitat.

Dissimulada en un racó, una atapeïda gelosia permet observar la capella sense ser vist.

Amagatalls, saletes, miradors, portes que no són, decorats… Com veus, tot plegat era com jugar a fet i amagar, disfressant el desencant d’una mala època amb recursos visuals que distraguessin convenientment la feligresia. El que deia al principi: fer veure que les vaques seques són grasses.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de Santa Maria. Mataró

Saber més

• Barroc: wikiwand.com
• Antoni Viladomat: bajoelsignodelibra.blogspot.com – wikiwand.com
• La capella dels Dolors. Notes per a una cronologia documentada… Per Lluís Adan i Rafael Soler
• Què més veure a Mataró: rondaller.cat