Segon itinerari pel Camp de l’Arpa, al districte de Sant Martí.

En aquest segon itinerari pel Camp de l’Arpa, pots continuar descobrint aquest barri barceloní que vas iniciar a l’anterior article. Per començar, enfila pel carrer de Rogent, l’eix principal al voltant del qual es vertebra tot el nucli.

En primer lloc, cal dir que antigament havia estat el torrent del Bogatell, però no és fins a final segle XIX que es batejà amb el nom de Rogent. Nascut el 1821, Elies Rogent i Amat va fer de tot. Era professor, historiador, topògraf, restaurador i arquitecte. Apa.

Entre altres coses, projectà el pantà de Vallvidrera, la presó de Mataró i el Seminari Conciliar de Barcelona. Però segurament et sonarà més si et dic que és l’autor de l’edifici de la Universitat de Barcelona.

Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Reixa noucentista d'una porta.

La fi de l’Eixample

Per començar, contra el carrer Rogent s’estimbà el rectilini Pla Cerdà. Els interessos dels propietaris i l’oposició dels membres del Consistori van fer que els carrers no passessin més enllà. Això ha permès conservar una peculiar estructura de carrers i passatges, aparentment caòtica, que ara et proposo explorar. T’adonaràs de la barreja d’estils arquitectònics que conviuen els uns al costat dels altres amb més o menys fortuna.

Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Façana esgrafiada.

Sostenint el mon

Acosta’t un moment al número 564 del carrer de Mallorca i observa les mènsules que aguanten els balcons. Es tracta de la representació d’Atlant, personatge de la mitologia grega que va desafiar els déus Olímpics. Va perdre i el condemnaren a carregar amb els pilars que separen la terra dels cels.

Ménsula amb forma d'atlant sota un balcó del carrer Mallorca 564. Barcelona — Mallorca, 564.

Seguidament, l’habitatge del número 82 del carrer Rogent, sense tenir res especial, va ser classificat com a patrimoni i després tapiat. L’edifici fou okupat i convertit en el centre social La Revoltosa. Para atenció als originals detalls de la porta i del fanal, amb elements reaprofitats. De totes maneres, és possible que, vuit anys després d’escriure això l’indret hagi canviat.

Porta del centre social la Revoltosa. Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Barcelona. — Art reciclat.

Escola modernista

A continuació, a l’altre costat destaca l’antiga Escola d’Arts i Oficis, al número 51 —observaràs que en la numeració en aquest carrer no segueix una lògica clara. En realitat, l’edifici havia de ser un centre d’acollida per a dones sense feina, però el barri s’hi oposà per por de contagis de malalties, un fet molt comú a principis del segle XX. El local l’ocupà llavors l’escola, que formava principalment treballadors tèxtils.

Va ser projectat per Pere Falqués i Urpí, arquitecte modernista, nascut el 1850. Segurament hauràs vist més d’una obra seva, com l’església de Sant Andreu de Palomar, el mercat i la Casa de la Vila del Clot o la Casa de Lactància de Barcelona. Això no obstant, sens dubte, és més conegut pels fanals del passeig de Gràcia.

Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Fanal a la façana de l'Escola d'Arts i Oficis.

Adéu al patrimoni

Seguidament, ves pujant i arriba’t al número 55. Aquí hi havia un interessant edifici que, en el moment d’escriure això, restava a l’espera de ser rehabilitat. Es tractava de l’antiga seu del Foment Martinenc. Aquesta entitat, nascuda a finals del segle XIX, duia a terme, entre d’altres, activitats pedagògiques i d’esbarjo per al barri. Si no vaig errat, a 2025 l’immoble ja no existeix i ha estat substituït per un de nova edificació. En conclusió, un altre atemptat contra el patrimoni.

Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Barcelona. Decoració sota un balcó del Foment Martinenc. — Carrer Rogent, 55.

Barreja d’estils

Gira pel carrer del Rosselló i començaràs a veure edificacions que ja recorden més a l’Eixample. A la cantonada amb el carrer Xifré hi ha una interessant façana esgrafiada del 1905. Tot i que aquesta tècnica és més antiga que les mosques, a Catalunya es va posar de moda al segle XVIII, ja que permetia decorar els edificis amb un baix pressupost. El modernisme i el noucentisme l’utilitzaren assíduament.

Ves caminant i veuràs que l’edifici ocupa tot el xamfrà. Es coneix com a Casa Josep Cuxart i Casas, un promotor nascut a Cornellà de Llobregat. De fet, l’actual aparença és el resultat d’una reforma efectuada per Josep Graner Prat que, sense ser-ho, li donà aquest aspecte tan proper al modernisme. Curiosament, dues cantonades més avall —Mallorca, 554— pots veure un altre edifici, també en un xamfrà, amb idèntic esgrafiat.

Graner fou un prolífic mestre d’obres que no sembla que acabés de tenir clar en quin estil es volia expressar. Probablement, la seva obra més coneguda és la Casa de la Papallona a Barcelona on pots veure que encara se servia del trencadís com a tècnica decorativa. Fou mestre d’obres —com antigament s’anomenaven els constructors, que no arquitectes— de l’Ajuntament de Montcada i Reixac, municipi on, a més de Barcelona, va deixar nombroses obres.

Esgrafiat modernista al carrer Rosselló. Segon itinerari pel Camp de l’Arpa.

Vermell de fons

A l’altra cantonada tens la Casa Vermella, una curiosa barreja de maó vist, pedra i decoració ceràmica, projectada a final segle XIX per Joan Barba Balanzó. Serà casualitat —o no—, que Barba té alguns punts en comú amb Josep Graner. Per exemple, ambdós foren mestres d’obres que es movien entre el classicisme i el modernisme. Tot i que la seva obra es troba principalment a Barcelona, també deixà alguna cosa a Montcada i Reixac.

L’edifici es coneix també pel nom del llavors propietari d’aquests terrenys: José Costa Torras. Sembla que aquest senyor tenia per aquests verals un establiment dedicat a adobar pells. La raó probablement es deu a la proximitat del Rec Comtal.

Segon itinerari pel Camp de l’Arpa. Detall de la façana de maons i rajoles de la Casa Vermella.

Superdones

Continua pel carrer Rosselló i arribaràs a la plaça de les Heroïnes de Girona, flanquejada pels carrers Independència i Dos de Maig. Aquí cal que t’aturis per fer un breu repàs a la història.

D’una banda, el 1808, amb l’excusa de passar per conquerir Portugal, les tropes franceses van ocupar descaradament el territori espanyol. És el que es coneix com a Guerra del Francès o de la Independència. Tanmateix, fins a la caiguda de Napoleó no ens els trauríem del damunt. El carrer Independència és un record d’aquest llarg període.

De l’altra banda, el carrer Dos de Maig fa referència al dia de 1808 en què el poble madrileny s’aixecà contra l’invasor francès, un fet posteriorment mitificat i envoltat de patriotisme pel govern.

Les heroïnes que donen nom a la plaça pertanyien a la Companyia de Santa Bàrbara, cos militar femení que participà activament durant el setge de Girona de 1809, auxiliant els ferits. Popularment, se les coneix com «Les Bàrbares«.

Aquarel·la de la Plaça de les Heroïnes de Girona a Barcelona. — Plaça de les Heroïnes de Girona.

La petja de l’especulació

Per acabar aquest segon itinerari pel Camp de l’Arpa, para atenció a un interessant bloc del 1979, amb uns sinuosos balcons recoberts de ceràmica realitzada per Novo&Bono, empresa del ceramista Julio Bono. Aquest artista nascut a Sagunt va deixar arreu una bona estesa de la seva obra, en especial a Barcelona.

Els anys seixanta i setanta arribaren diversos corrents arquitectònics que xocaven amb el gust funcional establert fins aquell moment. Finalment, els arquitectes reaccionaren contra la monotonia amb construccions complexes i fins i tot contradictòries. Només cal pensar amb l’edifici Walden, el de Banca Catalana o la Fundació Miró.