Barcelona, noucentisme, Enric Casanovas, relleu, Sarrià Sant Gervasi

Marcant el temps

Els antics grecs, que ho volien tenir tot ben controlat, veneraven tres deesses ben peculiars, anomenades les Hores. El mot hora significa ‘límit del temps’, com una vora és el límit d’un vestit.

Aquestes tres senyores controlaven el cicle de les estacions, el clima i la vida.

Auxo s’encarregava de fer créixer les plantes, Tal·lo les feia florir i Carpo prenia cura de la sega i la collita. I tot era pau i glòria.

Com que gaudien de joventut eterna, se les representava com a noies, guapes perquè sí. Més endavant les batejaren amb altres noms i les van assignar noves i delicades responsabilitats, com la justícia i la pau. No confondre amb les Tres Gràcies, que tenien altres virtuts.

Rubens, Poussin o Guido Reni són alguns dels artistes que no es van poder sostreure al magnetisme d’aquestes tres donzelles.

I si mirem més a prop, tenim Enric Casanoves, que també es va sentir atret per les Hores.

Barcelona, noucentisme, Enric Casanovas, relleu, Sarrià Sant Gervasi

Fugint del detall

Nascut a finals del segle XIX, el reservat i calmat escultor Enric Casanovas va materialitzar allò que Eugeni D’Ors va teoritzar sobre el noucentisme. Aquest moviment, nascut com un revulsiu als excessos ornamentals inspirats en el món medieval nòrdic del modernisme i de les desbocades emocions del romanticisme.

A principis del segle XX, el noucentisme va girar els ulls cap a un classicisme més mediterrani. Fugint de decoracions supèrflues, els escultors van donar més importància al volum que al detall. La inspiració vindria de les mitologies grecollatines, on es buscarien les arrels catalanes.

Només van faltar les importants troballes arran de les excavacions d’Empúries a principis del XX per a desfermar aquest corrent ideològic, que, tot i la curta durada, va tenir un gran ressò.

Enric Casanoves va adoptar aquest classicisme pocs anys abans, quan va descobrir els frisos del Partenó a Londres. Algunes escultures seves les podeu veure a la plaça de Catalunya de Barcelona, i també a Sitges, Figueres o Mallorca.

Barcelona, noucentisme, Enric Casanovas, relleu, Sarrià Sant Gervasi

La dura feina del camp.

A l’estrany triangle que formen la Diagonal amb l’avinguda de Sarrià, hi ha un edifici que ha passat per diverses mans. Sota l’ombra d’un porxo amb un jardinet, hi ha una obra escultòrica de Casanovas, tan apartada que necessites posar-te guenyo per a veure els delicats relleus.

Es tracta de “La sega”, iniciada el 1930 i acabada dotze anys més tard.

La bucòlica escena ens presenta un parell de pagesos -en postures impossibles- fent gavelles i carregant-les damunt d’un cavall. Pel tipus de fulla, penso que pot tractar-se de melca dolça o sorgo, una gramínia utilitzada principalment per a farratge i també com a aliment.

En cap moment es dona a entendre que aquesta era una de les labors més feixugues del camp, ja que en realitat, no es mostra l’acte de segar, sino la tasca que hi ha a continuació.

A la dreta, una noia recull en un sac, el gra que ha caigut a terra. Quan el 1857, Millet va presentar el quadre ‘Les espigoladores’ es va muntar un ciri pasqual. Considerat aleshores perillós per la classe alta francesa, aquesta pintura mostra tres dones que, un cop finalitzades les tasques de la sega, recullen el gra caigut a terra. Antigament es permetia a les dones més humils, quedar-se sense cost, amb el que els segadors no s’haguessin endut.

A l’esquerra, tres noies, una d’elles nua i l’altra amb un cistell amb fruita, miren com els altres treballen. Aquestes són les que es pensa que poden ser les Hores que he descrit més amunt. Per què una va nua? Bona pregunta, però no trobo cap explicació.

Fixeu-vos la pràctica absència de detalls. Només el just i necessari perquè s’entengui el conjunt: els rostres, les vores dels vestits, les fulles i poc més.

Ens explica Homer a la Ilíada, que la mare d’Aquil·les va fer fabricar un escut amb què el seu fill vengés la mort del seu amic. Homer dedica una bona part del capítol 18 a descriure com era aquest escut, ple de símbols i figures. Una de les escenes representava uns pagesos segant i lligant gavelles, mentre les dones els preparaven el menjar. Potser Casanoves s’inspirà en aquest passatge.

Barcelona, noucentisme, Enric Casanovas, relleu, Sarrià Sant Gervasi

El marbre viatger.

L’obra, que encara que no ho sembla, pesa prop de cinc tones, li va comprar Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona. Guardonat amb la medalla d’or, Mateu va rebre, vestit de militar, el dictador, de qui era íntim amic. A més, fer una bona purga de funcionaris municipals, motiu pel qual, recentment el consistori en ple -excepte qui ja us podeu imaginar- li va retirar el guardó.

L’empresari i polític Miquel Mateu, era nebot d’un cardenal i va ser president de la Caixa de Pensions i conseller de la Falange. Estava molt ben relacionat amb el conegut grup Peralada -el seu pare era propietari del castell- i tenia una torre a la Costa Brava, on va instal·lar el relleu de Casanovas.

Sense que hagi quedat clar com, el 1973 la peça va anar a parar al lloc actual, que en aquells temps pertanyia a una desapareguda seu bancària.

Barcelona, noucentisme, Enric Casanovas, relleu, Sarrià Sant Gervasi

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avda. Diagonal, 632. Barcelona

Saber més:

Què veure a prop: