Les escultures de Josep Clarà a la biblioteca de les Tres Torres de Barcelona.
Des de la nit dels temps que l’ésser humà ha necessitat expressar-se. Com que a la prehistòria encara no se sabia llegir ni escriure, es pintava o s’esculpia. Els primers objectes escultòrics trobats, coneguts com a venus, daten de fa més de dos-cents mil anys, que no són pocs.
Segons qui governava i la religió del moment, que sempre coarten que no vegis, les arts van tenir moments més reeixits, com a la Grècia clàssica (segle V a.n.e.) i altres d’incomprensible retrocés, com durant el romànic (opinió meva molt personal).
De fet, l’artista no sempre ha estat lliure de fer el que ha volgut. En primer lloc, es deu a la clientela. En segon lloc, al règim polític. Només cal comparar les pudoroses i educatives maternitats que artistes de tota mena van haver de crear durant la darrera dictadura, per tal de no passar fam.
Amb això al cap ens n’anem al jardí de la biblioteca Clarà de Barcelona, on un grapat d’escultures d’aquest artista semblen estar petant la xerrada entre elles.
No em queda clar si totes són obres originals, reproduccions o bé projectes que no van trobar comprador.
Arrels clàssiques
Abans que res, això de néixer a Olot a finals del segle XIX, quan la seva Escola de Belles Arts estava formant artistes excepcionals, ja va ser un bon començament. Per allà van passar Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, el professor de Josep Clarà, o Melcior Domenge, entre altres.
Ara bé, quan l’indret se li quedà petit es traslladà a França, on descobrí la seva vocació per l’escultura. A principis del segle XX coneixeria Maillol i Rodin. Aquest segon deixaria una bona empremta en l’obra de Clarà.
La seva escultura, inicialment més aviat simbolista, va evolucionar cap a un nou classicisme i finalment en l’estètica mediterrània noucentista que feia furor pels nostres verals.
Tanmateix, els anys vint són el moment més exitós de la seva carrera. La influència noucentista queda palesa en obres de tall més clàssic. Només cal que pensis en les dues escultures que hi ha a la plaça de Catalunya a Barcelona, realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929.
Atret pel moviment de la dansa, es va inspirar en les ballarines Isadora Duncan i Àurea de Sarrà, amb qui va tenir un afer amorós i va fer-li de model diverses vegades.
De taller a biblioteca
Tanmateix, Josep Clarà no tornaria a Barcelona fins al 1932, quan tenia cinquanta-quatre anys i la seva creativitat es trobava en el moment més àlgid.
Temps després, el 1947, encarrega a Raimon Duran i Reynals la construcció del que serà el seu habitatge i taller a Barcelona.
Dues de les tres entrades a l’edifici estan decorades amb uns discretíssims relleus de terracota amb sengles noies recolzades en uns graons.
Tant l’edifici com la nombrosa obra serien llegats a l’Ajuntament de Barcelona amb la condició de fer-ne un museu públic.
Així va ser fins al 1995 quan, amb l’excusa de la poca rendibilitat de les instal·lacions i amb una polèmica que ja et pots imaginar, les prop de vuit-centes escultures de Josep Clarà i el miler de dibuixos van anar a parar a diverses institucions i l’edifici va ser convertit en biblioteca.
L’arquitecte oblidat
Sembla que un viatge a Florència va ser l’espurna perquè l’arquitectura renaixentista li robés el cor a Raimon Duran.
Inicialment les seves primeres obres respiraven aquesta influència italiana. Per exemple, tenim el vestíbul de l’Estació de França, el palau de les Arts Gràfiques a Montjuïc (actual Museu d’Arqueologia) o les escoles de Sant Joan de les Abadesses.
El curt temps que va durar la Segona República, Duran va fer un canvi important. Seguidament, sense abandonar totalment l’estètica noucentista, els seus projectes es tornen cada vegada més racionalistes, com en el taller de l’escultor Josep Clarà.
El jardiner discret
El jardí, tot i que ha perdut l’estany i bona part de la vegetació original, encara conserva una mica de l’esperit amb què va ser concebut.
Pel que he llegit, aquest espai enjardinat va ser projectat per Joan Mirambell i Ferran, un artífex tristament oblidat pels mitjans i les institucions.
Nascut a Barcelona el 1892, Mirambell venia de casa bona. Mentre estudiava art es va interessar per la jardineria, obtenint el títol de Director de les Arts del Jardí. Com a complement, estudià diverses assignatures d’arquitectura.
Va treballar amb destacats arquitectes noucentistes, com Duran i Reynals i Francesc Folguera, deixant una bona estesa de jardins dintre i fora de Catalunya, així com el disseny de diversos camps de golf. A Barcelona et sonarà la Font de l’Oreneta de Barcelona, realitzada el 1934.
En definitiva, paga la pena passejar per aquest insòlit espai obert al públic, entre les escultures de Josep Clarà. Això sí, mentre els gossos es caguen al peu dels arbres i els joves interactuen amb les obres, guixant-les allà on poden.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer del Doctor Carulla, 22. Barcelona
Saber més
- Josep Clarà i l’univers mediterrani: vila-seca.cat
- Biblioteca Clarà: beteve.cat – elpais.com
- Joan Mirambell: jardinsijardiners.iec.cat
- Joan Mirambell i Ferran: un dissenyador de jardins oblidat , per J. Enric
- Raimon Duran i Reynals o la soledad de un corredor de fondo, per J. M. Rovira
- Cinquantenari de la mort de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals, per M. Miquel
A Grécia les corrents de pensament fluīen. A l’edat mitjana l’església imposava l’obscurantusme… tot i així jo trobo bellesa al q queda del romànic. És com el vi, no entenc, però sé si m’agrada o no. Pensaré la teva opinió igualment. Gràcies.
Insisteixo que trobo el romànic una de les més belles expressions artístiques. Precisament m’atreu la senzillesa i aquesta mena d’innocència quasi infantil que transmet.
Ja m’explicaràs lo del retrocés del romànic, por fa
És una opinió molt personal i subjectiva que en cap cas preten menystenir l’escultura, pintura o arquitectura romàniques. Vagi per endavant que són un incondicional del romànic.
Quan estableixo comparacions entre diverses cultures, no puc evitar preguntar-me com és que es van perdre els avenços aconseguits. Per exemple, 1.300 anys a.n.e. un artista egipci va fer el magistral bust de Nefertiti. Cinc segles abans del cristianisme, els grecs esculpien figures proporcionades i d’un gran realisme com el discòbol i el fris del Partenó. Seguidament, els romans en van prendre nota i van escampar arreu una tècnica depurada.
I de cop, durant prop de deu segles, sembla com si tot això s’hagi perdut. L’escultura i la pintura es tornen tosques i hieràtiques. Entenc que sota la dominació musulmana no es podia expressar gaire cosa. Però la realitat és que durant aquell perdiode es van fer creacions més properes a la prehistòria. I que les persones enteses em perdonin la visió simplista, molt parcial i de ben segur sesgada, que tinc de la història i de l’art.