Entre pedres i closques

Entre pedres i closques

Observant detalls de la Sagrera de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

Una codina és una terra tova i plena de pedres que s’erosiona fàcilment amb el pas de l’aigua. Algunes rieres són així.

Situat entre un massís, un parell de torrents i una cinglera, Sant Feliu de Codines presentava les característiques idònies perquè l’agricultura no fos la millor font de riquesa. Així doncs, els seus habitants es van dedicar a feines més artesanals, a la ramaderia i a collir pinyes pel bosc.

El territori estava format per masos dispersos. El nexe es trobava al barri al voltant de l’església i del cementiri, anomenat Sagrera. En aquest espai, sota jurisdicció eclesiàstica i protegit contra el pillatge i les males pràctiques dels senyors feudals, els pagesos tenien els seus magatzems i cellers.

Llinda d'una finestra de la sagrera amb un cercle gravat amb l'anomenada flor de la vida.
Protegint la finestra del maligne.

Els supersticiosos habitants medievals tallaven a portes i finestres símbols solars o cristians, per tal de protegir les seves llars contra els mals esperits i la bruixeria.

Als estrets i tortuosos carrers més propers a l’església, va anar a viure també el bo i millor de la societat del moment, pel que trobem destacats habitatges com Can Sunyer (s. XV) i naturalment, la casa rectoral.

Finestra gòtica de Can Sunyer, al barri de la sagrera, amb caps i figures esculpides.
Els angelets de Can Sunyer.

El segle XVIII representa per a Sant Feliu de Codines un moment de bonança econòmica respecte als alts i baixos polítics anteriors. És quan té lloc l’ampliació més important del temple parroquial juntament amb el campanar i, allunyat d’aquest nucli, també es construeix un hospital de considerables dimensions, que actualment és una escola.

Sagrera de Sant Feliu de Codines. Dos escuts a les dovelles de la Casa Rectoral.
Els escuts de la Casa Rectoral.

La petxina mística

Ja pots imaginar que amb la guerra civil, l’església va quedar enrunada i es va refer aprofitant alguns pocs elements, com la portalada, que ens aturem un moment per observar-la. Més amunt de la figura del sant en nòmina, llueix una gran petxina. Per entendre què hi fa aquí aquest mol·lusc, conegut com a ‘venera‘ (que en llatí vol dir closca de mar), hem de recular en el temps.

Una gran petxina o venera presidint la portalada neobarroca de l'església parroquial.
La petxina de l’església.

Explica la llegenda que la guapíssima deessa Venus va néixer dins una petxina que el mar va dur a la platja. Aquesta simbologia de nou naixement s’utilitzà en els enterraments pagans, col·locant una petxina que emmarcava el cap del difunt, especialment en persones ‘venerables’.

El cristianisme va reutilitzar aquest símbol per emmarcar o fer destacar les figures de Crist, Maria i els sants, ja que també tenia una relació molt directe amb el nou naixement cristià.

Font de la Sagrera de Sant Feliu de Codines amb una gran petxina al damunt.
La closca de la font.

El que resulta curiós és que, si ara gires el cap i mires a l’altre costat de la plaça, veuràs una font amb una altra petxina enorme al damunt. Casualitat?

La font de la Sagrera de Sant Feliu de Codines va ser construïda el 1906, segons la inscripció que llueix, però a causa de l’explosió que va destruir l’església, també va quedar molt malmesa.

Potser la closca de la font es justifica per la seva relació amb l’aigua. Potser amb el bateig. Potser amb la dignificació de la figura de Sant Feliu. Són molts potser, però no deixa de ser interessant.

Decoració de la font de la Sagrera, realitzada amb rajoles de temàtica floral.
Font de la Sagrera.

Tres eren tres

Al segle XIX, amb el decret que prohibia fer enterraments dins els nuclis urbans, el cementiri medieval devia desaparèixer.

Probablement com a record -o no- de l’existència del cementiri, en un mur davant l’església hi ha una pedra amb la data 1748 que representa una creu entre dos xiprers.

Per la seva alçada, longevitat i perquè sempre és verd, el xiprer ja va ser considerat com un símbol funerari pels grecs. El cristianisme, que mai va tenir cap problema a apropiar-se de símbols aliens, va saber treure profit a una espècie que representava molt bé la unió amb el cel i també amb la vida eterna. Per aquest motiu el trobem als cementiris.

Per si no hi ha prou, tenim qui argumenta que la creu on Crist va ser crucificat era de fusta de xiprer. Altres diuen que era de cedre i també de pi. Cadascú triï la que millor li sembli.

La imatge de la creu entre xiprers és poc habitual. Entre alguns exemples que he trobat, tenim un frontal d’altar del segle XVIII al Museu Episcopal de Vic i un altre brodat a l’Hospital de Sant Pau. El mateix motiu, esculpit, es pot veure a la façana de l’església parroquial de Cabrils i a la llinda a l’antic Hospital de la Santa Creu (s. XVII).

Sagrera de Sant Feliu de Codines. Esgrafiat de la Mare de Déu de la Mercè en un racó.
La Verge protegint la Sagrera.

El nombre diví

El nombre tres, associat a la divinitat, el trobem molt present a les escenes de la crucifixió. Normalment se sol representar Maria i Joan al peu de la creu. En altres ocasions, hi ha tres creus. Segurament tot plegat va donar pas al símbol que ara trobem aquí.

D’altra banda, l’habitatge on es troba aquesta pedra és conegut com a Cal Coronel. Antigament aquí s’hi reunien els cartoixans i s’ha volgut relacionar el símbol de la creu entre xiprers com a l’escut de la cartoixa de Montalegre, que tenia propietats en aquests verals.

Però segurament dec ser jo que no ho veig clar, ja que l’escut d’aquest orde generalment presenta dues muntanyes amb una creu al damunt, no dos xiprers.

Sagrera de Sant Feliu de Codines. Carreu decorat amb una creu entre dos xiprers i la data 1748.
El calvari de Cal Coronel.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop