La història en quinze metres

La història en quinze metres

El segle XIX, en Víctor Blajot Iglesias era banquer. Tot fa pensar que tenia les butxaques ben plenes quan li encomanà al valencià Rafael Guastavino el projecte d’un edifici d’habitatges al passeig de Gràcia.

Recordem que la quadrícula del Pla Cerdà feia ben poc que s’havia començat a instaurar i Blajot va triar un solar molt ben situat al xamfrà amb el carrer Diputació. 

Guastavino s’havia fet famós amb l’ús de la volta de rajola vista. Aquest sistema el patentaria i l’aplicaria a un munt d’edificis als Estats Units, on va fugir gràcies als diners aconseguits amb una sonada estafa que li impediria tornar al seu país.

L’edifici es va construir el 1872 en un estil que podem dir neoclàssic, és a dir que utilitza elements de l’arquitectura de l’any de la picor. Pel que sembla, els plànols no els va signar Guastavino, sinó Antoni Serra i Pujals, autor de diversos edificis a la ciutat. Així doncs, el dubte està servit.

Trenta anys més tard canviaria radicalment la fesomia dels baixos amb l’apertura de la botiga Gales, comerç que fins al 1995 marcaria tendència. De fet, la reforma del local va ser realitzada el 1943 per Francesc Mitjans i Miró, qui deu anys més tard seria un dels tres arquitectes que projectaria l’estadi del Camp Nou.

Els aparadors s’han conservat perquè realment són una obra d’art. Seria interessant realitzar un estudi comparant les figures tallades a l’aparador amb les representades per Aragay a la Font de Santa Anna. Però ara no hi entraré.

Amb una reforma efectuada els anys vuitanta, reapareix a la façana una part del fris realitzat per Rossend Nobas.

A més d’escultor, el barceloní Nobas va ser orfebre, treballant amb els Masriera, família coneguda especialment per les delicades joies modernistes que va produir. 

Nobas va ser molt sol·licitat com a escultor de retrats. Però probablement et sonarà més si et dic que és l’autor de quadriga que hi ha dalt de la cascada monumental del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

El fris de la casa Blajot, del qual només en resta una part, hi ha qui el bateja com a ‘Història del treball’ i també com a ‘Història dels progressos de la Humanitat’. Tria el que vulguis, que tots dos li escauen.

A partir d’aquí, tot són hipòtesis de collita pròpia, així que no te les prenguis massa seriosament.

En un principi…

El fragment conservat comença amb la prehistòria i amb els primers conreus, segueix amb els primers constructors -ensenyant el cul, això si- i seguidament la invenció del foc -també ventilant la part posterior-. 

Poc menys que sorprenent resulten un parell de figures femenines que semblen fóra de lloc. La primera recorda sospitosament la Venus de Botticelli. La segona, potser més relacionada amb l’escena del costat, sembla voler representar Hèstia, la deessa grega del foc i de la llar.

A continuació hi ha un home nu, aparentment treballant l’argila per a fer un recipient. Al seu davant -amb el cul ventilat com toca-, un grup estampa els primers signes d’escriptura, mentre una mare fa l’efecte de voler ensenyar a llegir el seu fill.

Un altre grup s’escarrassa a buidar un tronc, potser per a fer-ne una embarcació, ja que la dóna del costat sosté una teia que podria ser de brea per a impermeabilitzar la fusta.

Antics oficis.

Seguidament una mare amb un infant estan teixint i la dona del costat enrotlla un cabdell de fil. Mentrestant, al seu costat un parell d’homes es dediquen a la fosa de metall. Ignoro què fa l’home dempeus. Un nen recull fusta i tres homes -amb davantal, però sense calçotets- treballen al voltant d’una enclusa, mentre un infant -déu meu!- escalfa el metall que ha de ser forjat.

Després veiem un senyor gran que fa voltar una filosa, mentre una dona sosté la floca de fibra i un senyor sembla trenar cordes. Al seu darrere, dos homes estan construint una barca i dues dones sostenen el que podrien ser els flotadors d’una xarxa de pescar.

Pensadors i inventors.

A partir d’aquest punt la interpretació es complica. Diga’m si no, què fa Zeus al seu tron, just al mig del fris. Al déu suprem de l’Olimp grec l’acompanya un jove amb una clau -Sant Pere?- i un ancià que s’aguanta amb un bastó.

A l’escena del costat hi ha dos homes asseguts i un jove damunt d’una taula. Per dir alguna cosa, podrien ser Ptolemeu i Zoroastre discutint sobre les òrbites planetàries.

Després tenim uns vidriers bufant i coent recipients en un forn, un pintor amb el seu cavallet i uns monjos de diversos ordes en el que sembla una biblioteca medieval.

Probablement relacionat amb la tasca dels copistes medievals, hi ha un personatge dempeus, amb barba i una mena de turbant, que recorda molt Gutenberg, l’inventor de la premsa d’impremta.

Tot seguit tenim representada l’arquitectura i l’escultura, aquesta darrera amb un artista que deu voler representar Miquel Àngel qui acaba d’esculpir el famós Moisès.

La revolució industrial.

Un monjo dempeus i un home assegut que no identifico, miren a qui imagino que és James Watt, inventor de la primera màquina de vapor. Al seu costat un home es troba assegut davant d’un regulador de força centrífuga, invent que també s’atribueix a Watt.

L’escena d’una foneria ens introdueix a tot un seguit de referències a la industrialització. Precisament, la dona amb casc asseguda al costat d’un gran engranatge, sembla fer esment a Atena, deessa de la indústria.

Les noies que s’agafen entre elles representarien les Tres Gràcies, filles mítiques de Zeus i responsables de proporcionar alegria als mortals. Aquesta escena, representada mil vegades al llarg de la història de l’art, presenta la curiositat de què una de les figures sembla anar vestida a la moda de principis del segle XX més que no pas del XIX, quan va ser feta la casa. S’afegiria posteriorment aquest fris?

La invenció de la fotografia també queda reflectida amb la càmera amb un cos de plecs, model perfeccionat a partir del daguerreotip. Pel seu darrere passa una de les primeres màquines de tren. El senyor assegut, ben bé podria ser Darwin qui, potser per ridiculitzar-lo, és l’únic en tot el fris que s’asseu a terra.

L’escena final sembla tenir una funció moralitzant, mostrant el que podria ser una família, amb dida inclosa.

Resulta curiós que no hi ha cap al·lusió directe al cristianisme. Per altra banda, estaria bé saber què hi havia al fris que es va perdre, per tal de conèixer el significat global de l’obra. Però em penso que això no podrà ser.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Passeig de Gràcia, 32. Barcelona

Saber més:

Què veure a prop: