Aquarel·la de l'entrada de camp Narcís Sala de Sant Andreu.

Gooool!

El monument de la inauguració de l’estadi municipal de Sant Andreu.

Els anglesos, que saben com dir molt amb paraules ben curtes, ens van llegar el mot ‘goal‘, que nosaltres encara vam simplificar més eliminant una vocal, perquè total, no la diem. Aquest anglicisme en realitat significa meta, objectiu o límit, però dins el món futbolístic ha acabat per designar el fet de fer entrar la pilota a la porteria, que en si és l’objectiu del joc.

L’estadi municipal de Sant Andreu duu el nom de Narcís Sala, president de la U. E. Sant Andreu els anys cinquanta i setanta del segle XX.

De fet, la tradició esportiva a Sant Andreu es remunta al 1909, però aquest estadi es va inaugurar el 1970 i veuria pujar l’equip a la Segona Divisió.

A l’entrada del recinte hi ha un ruïnós monument fet de formigó que commemora la inauguració. Cal fixar-s’hi bé per entendre alguns dels elements, però aviat distingim una pilota fent gol a la xarxa del que imagino és una porteria.

Monument de l'Estadi municipal de Sant Andreu on es veu l'escut de Barcelona fet de ciment.

L’alcalde

Una numeració del dret i del revés he de suposar que es refereix als jugadors, ja que arriba fins a l’onze -els reserves aquí no hi compten-. També tenim l’escut de la ciutat i una difícilment llegible inscripció -en català- que diu que tal dia l’alcalde va fer els honors d’inaugurar l’estadi.

Qui era l’alcalde? Doncs en Josep Maria de Porcioles Colomer, qui ostenta el dubtós honor de ser l’especulador que més patrimoni va fer desaparèixer, durant els setze anys que va governar la ciutat.

Seguim amb el monument, que encara ens reserva alguna sorpresa.

El flamant estadi havia estat encarregat a la constructora Huarte. Aquesta empresa navarresa és prou coneguda per haver estat qui va construir el Valle de los Caídos. Aquí queda.

Aquarel·la de l'entrada de camp Narcís Sala de Sant Andreu.

L’artista

En un rampell d’altruisme, Vicente Hidalgo, l’aparellador de la companyia sembla que s’oferí a realitzar un monument que perpetués la memòria de tan magne esdeveniment. Dit i fet, l’home, qui evidentment no tenia prou desenvolupat el vessant artístic, va signar una obra de difícil catalogació. 

La signatura de “l’artista” no l’he trobat, però sí que veiem el nom de la constructora juntament amb el relleu convex d’un casc de treballador, a fi que quedi més clar a què es dedicava.

L’Institut d’Estudis Catalans ha tingut el detall d’incloure aquesta creació a la seva llista de monuments commemoratius. Imagino que més aviat ho ha fet perquè ningú qüestioni la imparcialitat d’aquesta important i reconeguda recopilació.

El monument -perquè d’alguna manera l’he de nomenar- és un mur de formigó que actualment cau a trossos, fet que poc o res diu de bo de la constructora.

Estadi municipal de Sant Andreu. Detall del monument realitzat per Vicente Hidalgo, amb l'escut del barri.

Encara hi ha més

Si l’home no en va tenir prou amb l’oblidable part frontal, millor no et perdis el dors. Dividit en una quadrícula, l’espai mostra l’empremta de pilotes, botes i xiulets de futbol al voltant del que hem d’entendre que és la figura d’un jugador amb el dorsal número 2.

També hi ha una penosa representació de l’escut de Sant Andreu -el colom, la creu i la mà- i, per si no quedava prou clar, la paraula Gol. El que ja resulta de tot punt inexplicable és la presència de dues ferradures de cavall.

Ningú s’ho prengui malament, però només queda desitjar que el temps, que tot ho esborra, ens deslliuri de l’intent de qui va voler jugar a ser artista i no va fer gol. Entenc que forma part de la història del club, però penso que el Sant Andreu es mereix quelcom més digne.

Estadi municipal de Sant Andreu. Monument de ciment esquerdat amb la paraula gol i la marca de dues ferradures.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer del Pare Manyanet amb carrer de Santa Coloma. Barcelona

Saber més

Què veure a prop