La Casa Joan Casals, al carrer Diputació.
En aquest país -i a la resta també-, si alguna cosa no existeix, ens la inventem. Com si no hi hagueren prou bèsties, vam donar vida al pegàs, l’unicorn, el drac o el fènix. Especialment entre el segle X i el XIV va tenir lloc una fosca època, molt prolífica en tota mena d’animalons. Com més terrorífics, millor.
Un d’aquests bitxos malignes i imaginatius era el basilisc. Posa imaginació i agafa el cos d’una gran serp, afegeix-li unes poderoses urpes als peus, unes ales punxegudes, el cap d’un gall amb cara de pocs amics i ja tens -més o menys- un basilisc. Aquest ferotge ésser podia cremar els arbres i fins i tot trencar roques només amb el seu alè, propietats que deuen ser molt pràctiques si vius al camp.
Però el que més atemoria els habitants d’aquells temps -ara només ens espanta la política-, era la punyent mirada. Tan sols podies mirar tan salvatge criatura a través d’un vidre. Sí, sí, una ampolla de gasosa serveix! Una antiga llegenda assegura que Alexandre III el Gran en va matar un. La fantasiosa història diu que va fer construir grans ampolles de vidre on aixoplugar els seus soldats. A continuació, va fer polir el seu escut on el basilisc es va enlluernar i així el rei va acabar amb la fera.
Atrapat a la paret
Com que ningú l’havia vist, trobem diverses descripcions afegint o modificant l’aspecte. També influeix la interpretació de l’artista segons l’època. Per posar un exemple, ens acostem a la casa Joan Casals, al carrer Diputació de Barcelona. Costa una mica de veure que l’esgrafiat de la façana representa un basilisc.
Forçat a adaptar-se a la forma que l’emmarca, l’animal recorda més aviat un gall dindi que vigila alguna cosa que passa per damunt seu, potser la carota del fris superior que se’l mira atentament i que està acompanyada per dues bèsties igualment ferotges.
Als seus peus, dos xicots treballen asseguts, tal com van venir al món. L’un sembla picar pedra i per tant podria tractar-se de la representació de l’escultura. L’altre agafa un compàs i es disposa a fer alguna cosa, així que direm que potser representa l’arquitectura.
L’arquitecte
L’edifici és del 1897 i es deu a Modest Fossas i Pi, arquitecte que va deixar especialment a Barcelona, un grapat d’habitatges d’estil eclèctic. Aquest poc definit corrent, que va fer furor a finals del segle XIX, li encantava combinar estils de diverses cultures i èpoques. En tractar-se d’una mena de self-service difícilment classificable, donaria lloc a tots els ‘neos‘ que et puguis imaginar: neogòtic, neoromànic, neobarroc, neomudèjar… Tu mateix, afegeix el que vulguis. I si no ho tens clar, digues eclèctic i segur que l’encertes.
Fossas va ser l’arquitecte municipal d’Igualada. També va ser regidor, conservador o acadèmic de diversos organismes. Així mateix, formà part de la direcció de l’Exposició Universal de 1888. Pel que sembla, a l’home li encantava inspirar-se en la fauna medieval. Ho pots comprovar alçant la vista per veure dos ferotges caps, que no sé si vigilen que no entri algú que no toca o bé és que es volen menjar els inquilins. Però una mitja por sí que fan.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Diputació, 167. Barcelona
Saber més
- The arts and nature, per P. Capellà i A. Galmés
- Basilisc: muyinteresante.com – museunacional.cat
- Modest Fossas: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: