Monument a Joan Güell, un personatge políticament incorrecte.

El monument a Joan Güell, empresari del segle XIX amb una història tèrbola.

A Barcelona, a la confluència de la rambla de Catalunya amb Gran Via de les Corts Catalanes hi ha quatre infants muntats damunt peixos que cada dia es juguen la vida amb el trànsit. Dues nenes van la mar de ben pentinades, mentre que els dos nens, potser per ser més entremaliats, van escabellats. Aquesta font, projectada el 1928 per Frederic Marès, havia d’anar a la plaça de Catalunya. En un inexplicable ball de rams, fou col·locada al lloc on hi havia una estàtua de Joan Güell que mirava cap al port.

Aquarel·la amb una panoràmica del monument a Joan Güell als jardins de la Reina Victòria de Barcelona.

Empresari i emprenedor

En poques paraules, Joan Güell i Ferrer va ser un empresari que va fer fortuna a Cuba i en tornar, se la va passar creant indústries. Tanmateix, convé conèixer una mica millor la seva vida, per entendre que, actualment, aquest monument pot ser políticament incorrecte.

Nascut a Torredembarra el 1800, estudià a l’Escola Nàutica de Barcelona. Tenia divuit anys quan se n’anà a Cuba on, dos anys després ja era cap de l’associació d’empreses de l’Havana dedicades a la importació i exportació. Reuní una fortuna indecent, gràcies també a les plantacions que tenia, treballades per esclaus. De fet, Güell era president d’un important grup que estava a favor de l’esclavisme.

Quan, disset anys després, tornà a Barcelona, fundà una foneria dedicada a la construcció de maquinària tèxtil que després formaria part de La Maquinista Terrestre y Marítima, creada també per ell. Així mateix, obrí dues empreses tèxtils, una a Martorell i una altra a Sants. Fou president de la Junta de Comerç de Barcelona i fundà l’Institut Industrial de Catalunya. Com que tot això li devia semblar poca cosa, l’home entrà en política i arribà a diputat a Corts espanyoles, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i senador.

El 1878, sis anys després de morir s’obrí una subscripció popular per dedicar-li un monument. La recaptació va ser tot un èxit.

La faig, la trenco i la torno a fer

El 1888, durant l’Exposició Universal, s’inaugurà el monument a Joan Güell en reconeixement dels seus mèrits. En l’execució de l’ostentosa obra intervingueren l’arquitecte Joan Martorell i cinc escultors: Francesc Pagès, Rossend Nobas, Torquat Tasso, Eduard B. Alentorn i Maximí Sala.

Quatre figures representaven la Indústria, la Marina, l’Agricultura i l’Art, àrees on l’homenatjat va contribuir d’alguna manera. Als peus, Güell té un rusc d’abelles, probablement una al·legoria a l’infatigable esperit empresarial que tenia.

Només començar la Guerra Civil, enderrocaren l’escultura i la resta de la construcció es va dedicar a un monument a les «Víctimes del 19 de juliol». El 1941 es va refer en un altre estil, molt més discret, amb uns relleus en comptes de les figures al·legòriques i s’encarregà a Frederic Marès la reproducció de l’estàtua. El conjunt fou col·locat on ara el pots veure, tot donant-li un quart de volta perquè miri a plaça Espanya.

Escultor prolífic

Frederic Marès i Deulovol nasqué a Portbou el 1893. Treballà al taller d’Eusebi Arnau, qui deixà una gran empremta en l’escultura modernista. Marès s’especialitzà en l’escultura funerària, que ja entra dins l’estil noucentista. No obstant això, la seva fama li vindria de les escultures per a monuments, com les dues que hi ha a la plaça de Catalunya i d’altres escampades per la ciutat.

En acabar la Guerra Civil la seva nombrosa —i, a parer meu, irregular— producció se centra en la restauració de monuments, com la recreació de les tombes reials del monestir de Poblet, l’escultura religiosa i també obres oficials.

El que la història amaga

Tornant a Joan Güell, en nom de la burgesia industrial catalana i, no ho oblidem, per l’interès que tenia en els seus negocis a Cuba, s’oposà amb dents i ungles a la independència de Cuba, com també a l’abolició de l’esclavitud. Recorda que estant a l’illa, va arrodonir la seva fortuna amb el comerç d’esclaus. El 1871, el seu fill Eusebi, qui seria l’incondicional mecenes de Gaudí, es casava amb Isabel López i Bru. Per si no estàs al cas, la noia era filla d’Antonio López y López, primer marquès de Comillas. El senyor López fou un destacat navilier i empresari a les colònies espanyoles a Amèrica. Tot i això, bona part de la seva fortuna provenia del comerç d’esclaus.

El 1883 l’Ajuntament de Barcelona encarregava un monument amb la seva escultura que, després de la Guerra Civil hauria de ser refeta per Frederic Marès. Al peu del monument es col·locà una placa amb uns versos que Jacint Verdaguer li dedicà. Verdaguer? Doncs sí, el mateix. Resulta que havia estat capellà de la Companyia Transatlàntica, empresa fundada per Antonio López. Vaja, vaja, així que Verdaguer era amic d’un esclavista. Quines coses, oi?

Finalment, tot i que tard, però es feu justícia. El 2018 l’escultura de López que coronava el monument fou retirada, deixant només la base.

Per acabar, el monument a Joan Güell, continua dempeus, així que el dilema de la memòria històrica està servit.