Gats i rates no fan lliga

El plafó “Batalla dels gats i les rates” al Museu Vicenç Ros de Martorell.

Quan el gat no hi és, les rates ballen

Vet aquí una vegada un gat que vigilava tan bé que cap rata s’atrevia a sortir del cau. Però ell volia atrapar-ne alguna i es feu el mort penjant-se del sostre. Les rates tragueren el nas i en veure’l van pensar que l’havien penjat a causa d’alguna malifeta. Confiades, sortiren i feren festa grossa. Llavors el gat es deixà caure i atrapà totes les que va poder. Més tard ideà una nova argúcia, però aquesta vegada, una rata vella s’adonà de la trampa i advertí les companyes a temps.

Aquesta és una de les diverses versions escrites a partir d’una faula atribuïda a Isop, escriptor grec del segle VII abans de la nostra era. Tot i que del relat es poden extreure lliçons moralitzants, les deixo estar perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Un món de guerres

Com els gats i les rates, els enfrontaments entre persones han tingut lloc des que el món és món. Sorprenentment, la paraula guerra és una aportació del francès, derivada d’una altra de l’antic germànic i no del llatí. En aquells temps reculats tenia el significat de discòrdia o picabaralla i no pas de conflicte armat.

Tanmateix, la primera guerra documentada tingué lloc fa més de trenta segles i fou una invasió egípcia al nord de què ara seria Israel. Escombrant cap a casa, tenim la inacabable guerra dels Segadors. Si una guerra per si sola ja és complicada d’entendre, aquesta encara és més embolicada d’explicar. Però faré un intent per fer-te’n cinc cèntims i no avorrir-te.

Desig de poder

Ens trobem a principis del segle XVII. Espanya encara no és un estat unificat. Més aviat has de pensar en el regne de Castella que, això sí, ja apuntava maneres d’apropiar-se —com fos— de tot el territori. La monarquia hispànica estava a mata i degolla amb mitja Europa i se la passava de guerra en guerra fonent les arques i empobrint-se. Altrament, Catalunya es trobava una mica al marge d’aquest fanguer.

El comte-duc d’Olivares, que et sonarà si vas estudiar batxillerat, molt afí a Felip IV era un instigador dels bons. Temptà el monarca de Castella amb ser el rei més poderós. Una de les fórmules proposades fou unificar el cos militar de tots els territoris on tenia certa potestat —Aragó, Catalunya, Mallorca, Sardenya, Nàpols, Portugal, Flandes… Però Catalunya es negà i aquí començaren els estira-i-arronses.

De fora vingueren

D’altra banda, el 1635 esclatà una nova guerra entre França i Castella per la sobirania de diversos territoris del centre d’Europa. Com pots imaginar, Catalunya era al mig com el dijous. Olivares mobilitzà les seves tropes i obligà les catalanes a afegir-s’hi. Altra vegada aquí digueren que demà m’afaitaràs. Però diguem-ne que, finalment, els catalans s’apuntaren al carro més aviat per defensar Catalunya que no pas per fer costat a les tropes castellanes.

Tant sí com no, la soldadesca castellana s’allotjà a cases particulars, fet que motivà un gran malestar entre la població així com enfrontaments. Santa Coloma de Farners s’hi negà en rodó i aquí la vam tenir. Pagesos armats anaren a defensar la població i la violència s’escampà arreu. El 1640 els pagesos entraren a Barcelona en el que es coneix com a Corpus de Sang, atacant els funcionaris reials. Era el començament de la guerra dels Segadors.

Pactar amb el diable

Com que la revolta era ingovernable, Catalunya demanà ajut a França, signant un pacte pel qual el principat rebria suport militar i es convertiria en república independent, tot i que sota la protecció francesa. Però una cosa són les promeses i l’altra la realitat. Castella envaí Catalunya, França va enviar molt poc reforç i aquí haguérem de demanar l’annexió a la Corona francesa.

T’estalvio la rècua de setges, ofensives i atacs per mar i per terra que deixaren un territori assolat i que, a més, ara s’havia d’enfrontar als estralls de la pesta. Amb totes les parts esgotades de tanta misèria, el 1659 se signà el Tractat dels Pirineus en el qual Felip IV cedia d’amagatotis a França —sense el consentiment de les institucions— el Rosselló, la Catalunya Nord i part de la Cerdanya. Finalitzaven així dinou anys de conflictes.

Defensa i atac

Uns dels molts fets que tingueren lloc durant la guerra dels Segadors es coneixen com els setges de Perpinyà i de Cotlliure. Succeïren el 1642 després que l’estol francès hagués de fugir de Tarragona i marxés al Rosselló. En aquells moments Perpinyà, ocupada per les tropes castellanes, feia mesos que patia un setge per part dels francesos. Fins i tot Lluís XIII de França havia estat present durant aquest episodi. Ara, a més, tocava alliberar Cotlliure on les tropes castellanes resistien de valent. Els regiments francesos envoltaren el lloc des dels turons i per mar bloquejaren el port. Finalment, els assetjats, que no podien rebre aigua ni aliments, hagueren de rendir-se. Poc després, es recuperava també Perpinyà.

Al·legoria bèl·lica

El Museu Vicenç Ros de Martorell conserva una peça singular. Es tracta del plafó ceràmic que duu per títol la “Batalla dels gats i de les rates”. L’obra, formada per més d’un centenar de rajoles, probablement fou executada cap al 1750, és a dir, prop d’un segle després de la contesa. El plafó és una al·legoria dels setges de Perpinyà i de Cotlliure, defensades per les tropes franceses i catalanes i atacades per les castellanes. 

La curiositat rau en el fet que les tropes catalanes i franceses han estat representades com a rates i les castellanes com a gats. Amb una extraordinària cruesa, la batalla dels gats i de les rates mostra les barbaritats que tingueren lloc en ambdós bàndols durant aquest episodi.

La batalla dels gats i de les rates està concebuda com si fos un còmic on simultàniament passen diversos fets que en realitat succeïren al llarg d’un any. A l’esquerra pots veure la ciutadella de Perpinyà bombardejada per les rates. A l’interior del Castellet es poden veure uns gats empresonats, mentre al peu, una rata dicta sentència contra un gat que condemna a mort. Més a la dreta, a prop de la costa, hi ha la fortalesa de Cotlliure assetjada per les rates amb una botifarra per emblema, mentre que l’armada dels gats —amb sardines a les banderes— intenta acostar-se per ajudar les seves tropes.

Botifarres i sardines

Per què gats i rates? Per què botifarres i sardines? Per què aquest episodi i no uns altres igualment crucials? No tinc la idea més lleu. Sí que resulta curiós que el plafó de la batalla dels gats i de les rates procedeixi de la cuina del Mas du Gari, un habitatge situat a la Crau, un indret a la vora d’Arle. Segons explica el museu, en provençal el mot gari significa rata, tot i que no he trobat la manera de confirmar aquesta dada.

Aquí i allà entre bombardejos pots veure gats ajusticiats de diverses maneres: amb el garrot, bullits en una olla o penjats. Així mateix, resulta ben curiós observar que només les rates han fet captius entre els gats i els han ajusticiat. En canvi, cap rata ha estat capturada pels gats. M’han vingut al cap les representacions dels grans faraons que foren immortalitzats com a vencedors, sotmetent i aniquilant enemics.

El plafó fou adquirit per Vicenç Ros al mercat d’antiquaris de París. Probablement estava molt malmès, ja que el 1962 encarregà al ceramista Joan Baptista Guivernau la restauració de les peces que mancaven. De fet, sembla que en mancaven una trentena de rajoles que l’artista, més que restaurar, va inventar. Actualment, això seria considerat poc ortodox per les persones dedicades a la restauració d’obres d’art. Però abans eren uns altres temps.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Museu Vicenç Ros. Av. Vicenç Ros i Batllevell s/n. Martorell

Saber més

• La Guerra dels Segadors: elgatsaberut.com
• Setge de Perpinyà: ca.wikipedia.org – 3cat.cat
• Setge de Cotlliure: ca.wikipedia.org – quinalafem.blogspot.com
• Plafó “Batalla dels gats i les rates”: La Mirada Tàctil