Un xicot xinès ve xiulant xino-xano de la Xina

Rajoles d’oficis amb motius orientals.

N’estic segur que en algun moment de la teva vida has sentit a parlar de Marco Polo. Potser vas llegir un llibre, veure una pel·lícula o bé una sèrie televisiva. Les aventures d’aquest mercader venecià nascut el 1254 han captivat persones de totes les èpoques i edats. Durant vint-i-quatre anys convisqué a la Xina amb el gran Khublai Khan, obrint finalment la coneguda com a ruta de la Seda.

Obrint fronteres

Després de segles de tancament, la Xina permetia als comerciants occidentals tafanejar un món fins llavors impensable. És així com, a través de vuit mil quilòmetres transitaven metalls preciosos, ambre, ivori, espècies, porcellana, corall i, no cal dir-ho, la seda que donà nom a la ruta.

Inspiració llunyana

A continuació, al segle XIV es començaren a produir a Lucca les primeres peces de seda amb motius inspirats en els d’Àsia. Més tard, una fàbrica dels Mèdici elaborava porcellana blanca i blava. Al segle XVII els pintors europeus inclogueren en els seus bodegons motius orientals, com gerros i altres peces de porcellana. En aquella època proliferaren els tapissos, la plata i els mobles lacats, tot amb figures xineses. A més, es feu famosa la ceràmica fabricada a Delft.

Passió xinesa

Però la fascinació per tot el que venia de la Xina arribà encara més lluny, donant pas a tot un seguit d’extravagàncies decoratives. Per exemple, entre moltes altres idees que ara ens semblarien estrafolàries, es feren construir pagodes als jardins de les mansions i decoraren estances completament amb motius xinesos.

Decoració exòtica

És així com en belles arts s’encunyà el terme chinoiserie, una paraula que descriu l’estil pseudoxinès que inundà l’Europa dels segles XVII i XVIII. De fet, és una interpretació occidental i totalment fantasiosa de les obres artístiques que arribaren de l’Orient Llunyà. Dragons, aus estranyes, pagodes, paisatges amb ponts de fusta i personatges vestits amb robes exòtiques s’introduïren a qualsevol mena de manifestació artística, com l’arquitectura, els teixits, les pintures, objectes decoratius i la ceràmica.

També arribaven peces d’altres països, però com que a Europa ningú sabia distingir si una imatge era xinesa, coreana o japonesa, qualsevol cosa artística vinguda d’aquells llunyans verals ja els estava bé.

De l’esplendor al no-res

Tot això li anava molt bé a l’estil barroc, desesperat per enlluernar l’espectador. La màxima esplendor de la chinoiserie arribà durant el període rococó, és a dir, entre el 1750 i el 1770. I, de cop, tot desaparegué quan el neoclassicisme entrà en escena, estil molt més racional, on vas a parar. Tot i això, encara visqué una revifalla a principi segle XIX que durà menys que un caramel a la porta d’una escola. De fet, espavilats com són, a la Xina crearen fins i tot peces de porcellana específiques per exportar, amb dissenys fets segons el gust europeu. La competència amb altres estils orientalistes vinguts de Turquia, Egipte i Grècia era massa forta i la Xina quedà en el record.

A la catalana

Aquí també ens volguérem apuntar al carro de l’exotisme. Així que amb l’arribada de les peces de ceràmica d’Europa, principalment la de Delft, els tallers començaren a copiar altres motius ben diferents dels que fins llavors hi havia a les auques, aliens a la nostra cultura. D’aquesta manera, sorgiren les primeres rajoles d’oficis amb motius orientals.

Per tant, no t’estranyi trobar al costat d’un macer, un xinès caçant una gran papallona. O a la vora de la Mulassa, del Bou o de la Tarasca, pot ser que hi hagi una senyora vestida a la manera tradicional xinesa i amb un para-sol, una pagoda o un paisatge amb un estany i un desmai.

Models perduts

Les rajoles d’oficis amb motius orientals dels segles XVII i XVIII encara estan prou ben executades. Concretament, observa la rajola de Triana amb la representació que més aviat recorda una geisha japonesa que no pas una concubina xinesa. Està pintada amb un traç molt segur que demostra la professionalitat de qui l’executà. En canvi, en les altres peces és evident que els artistes anaven per feina i no miraven prim. L’important era la producció, no la qualitat. Les distingiràs perquè, a part del marc de color groc, estan dibuixades de manera matussera i no tenen cap altre element decoratiu.

A més, el fet d’anar copiant una vegada i una altra obres anteriors motivà que l’escena anés perdent elements i el dibuix manqués de definició i de qualsevol referència, de manera que finalment ja no saps què va voler representar l’artista. Per exemple, fixa’t en el personatge que intenta caçar una papallona desproporcionadament gran. O bé el personatge amb un para-sol assegut ves a saber en quina mena d’estructura. De fet, penso que es pot tractar d’un barquer al qual el barret ha acabat semblant un paraigua.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• Chinoiserie: wikiwand.com – es.gallerix.ru
• El arte chino como fuente de inspiración para Occidente: museodelasculturas.mx
• Si vols veure altres articles sobre rajoles: rondaller.cat