El nucli d’Orriols, pertanyent al municipi de Bàscara (Alt Empordà).
Una carretera molt llarga
Segurament has sentit a parlar de la Via Augusta, aquella mena d’autopista romana que, baixant des de Narbona, passava per Figueres i Girona i resseguia la costa fins a arribar a Cadis. Correspon si fa no fa, a l’actual N-II. Doncs bé, sembla que aquesta important via, que tradicionalment sempre s’ha dit que passava per Sant Miquel de Fluvià, hauria tingut una variant que entrava per Bàscara i continuava per Orriols i Fellines.
Al llarg d’aquest segon ramal s’han trobat tot de restes d’època romana que confirmarien l’existència de diverses vil·les, com la d’Oriolus —el nom d’algun senyor romà— embrió de l’actual nucli d’Orriols. Més tard, arran de les persones que anaven en peregrinació a Compostel·la, la via formaria part de l’extensa xarxa del Camí de Sant Jaume.
Lluites de poder
Ubicat a mig camí entre el Ter i el Fluvià, el nucli d’Orriols té una història que, amb el permís dels romans, es remunta al segle X, que és quan apareix el nom d’Oriolus Villa. Poc després ja s’esmenta el castell així com un tal Tedmar qui, per redimir-se i deixar de dependre del comtat de Besalú hagué de pagar un tribut.
Al segle XIII, en una turbulenta etapa, Jaume I combatia l’aristocràcia militar que s’havia revoltat perquè pretenia controlar el Consell Reial —organisme de la Corona d’Aragó. Creuen les persones enteses que per aquest motiu l’exèrcit de Jaume el Conqueridor degué atacar el castell d’Orriols i el deixà fet una coca.
De castell a casal
Un segle més tard, senyorejava en Bernat Alemany qui, gràcies a un profitós matrimoni, havia obtingut la vila d’Albons. A més, obtingué diversos càrrecs importants al servei del rei. Per alguna raó que no he entès, el comte d’Empúries Joan I, s’enfrontà amb el senyor d’Orriols, així que el castell fou novament atacat i molt malmès.
La propietat anà canviant de mans i entre els segles XVI i XVIII la fortalesa és ampliada i reconvertida en un gran casal fortificat, dotant-lo de comoditats mundanes així com de garites i espitlleres, més idònies en cas d’atac amb armes de foc. A la senyorial façana renaixentista de ponent s’afegiren quatre grans finestrals decorats amb relleus i un portal com s’escau a una construcció com aquesta. Finalment, l’edifici tingué un ús agrícola fet que motivà la desaparició de qualsevol resta de la decoració original que hi havia a l’interior.
Fent i desfent
Però reculem novament al segle XI. A només cinquanta metres del castell devia haver-hi una capella que es feu de bell nou uns cent anys després. L’església parroquial es posà sota l’advocació de sant Genís. Tanmateix, l’edifici que pots veure actualment és un poti-poti resultat de les diverses ampliacions i reformes que ha patit. Sense anar més lluny, l’absis és romànic i la portalada del segle XIX.
El mossèn
Al paviment davant de la porta del temple hi ha una llosa sepulcral. Correspon a Miquel Vidal i Llombart qui fou rector d’aquesta parròquia entre el 1859 i el 1892. Com a curiositat he llegit que Narcís Farró i Albert, qui havia estat batlle de Girona durant l’època republicana, tenia un plet contra mossèn Vidal que no he pogut esbrinar de què es tractava.
No era l’únic problema amb la justícia que tenia l’exbatlle. A més de polític, Farró era negociant, financer i prestador, activitats que li reportaren diversos plets i denúncies, arribant fins i tot a ser engarjolat. Potser per tot això fou assassinat el 1889 a ple dia i el cas amb el rector d’Orriols quedà sense resoldre.
El notari
Anem ara pel patró. Tot i que hi ha més d’un Genís al santoral catòlic, aquí és venerat Genís d’Arles —Arle en occità—, un soldat nascut en aquesta població francesa al segle III. Expliquen les cròniques que sabia escriure, motiu pel qual un funcionari el prengué com a secretari. Un dia va passar per les seves mans un decret de persecució contra els cristians. En aquell temps el noi s’estava preparant per ser batejat. Empipat pel que considerava una injustícia, va trencar el document i fugí.
Però com sol passar, l’enxamparen i li tallaren el coll. A continuació, ajudat pels suposats miracles del màrtir, el seu culte s’escampà ràpidament i arribà a Roma, on es confongué amb un altre Genís. A casa nostra probablement arribà a partir del segle IX de la mà dels repobladors de l’altre costat dels Pirineus.
Vells murs, noves arts
Para atenció als esgrafiats que hi ha a l’escala d’accés al temple. Es tracta d’una intervenció duta a terme el 2005 pel pintor i paisatgista gironí Ignasi Esteve Bosch. De fet, el mur que envolta l’església delimita el que havia estat l’antic cementiri de la vila.
Durant uns anys l’Esteve va viure a la rectoria, tot just al davant, on també decorà la façana amb discrets esgrafiats. L’artista ha dissenyat, a més, jardins i patis a Torroella de Montgrí, Girona i Banyoles. Actualment, té el taller en un casal del segle XIX a Bàscara.
En una cantonada del mur hi ha esgrafiat el breu poema “Tanka” escrit per Josep Pujol Coll i del qual he extret el títol d’aquest article. Nascut a Vilobí d’Onyar, Pujol és escriptor, musicòleg i professor d’Història de la Cultura i no necessàriament en aquest ordre.
Preservar el passat
Menció a part mereix la sorprenent i extensa col·lecció d’estris i maquinària de temps passats, principalment vinculades a les tasques del camp. També hi ha altres objectes d’ús quotidià a les llars, com aixetes, llums de carbur o planxes.
Curosament restaurades principalment per persones jubilades, veuràs eines a l’aire lliure a tots els espais públics. Una original manera no només d’embellir els carrers sinó també de preservar la història dels avantpassats.
Creients i anticlericals
Mentre passegis pels carrerons del nucli d’Orriols, ves observant les llindes de les portes, les finestres i els pous que parlen d’un temps passat. Els habitatges, arrecerats al voltant del temple recorden aquella època en què els vilatans s’acollien a la protecció eclesial per evitar els abusos dels senyors feudals.
Però la història dona moltes voltes. Anys i anys després, durant la Guerra Civil es feu tristament conegut el comitè de milícies antifeixistes d’Orriols. Qualsevol persona que discrepés del seu exagerat anticlericalisme era objecte d’implacables i cruels accions repressives.
Ací i allà
Per acabar aquesta visita al nucli d’Orriols, i si et pica la curiositat, et diré que hi ha altres indrets amb el mateix topònim. Per exemple, la masia d’Orriols a Navès —Solsonès— o Ca n’Orriols d’Agell a Cabrera de Mar —Maresme. I a València hi ha el barri dels Orriols que forma part del districte de Rascanya. Potser el nostre Oriolus pertanyia a una extensa família, ves a saber. D’altra banda, l’Enciclopèdia Catalana registra la localitat Orriol a l’estat nord-americà de Missouri, tot i que penso que es tracta d’una mala traducció d’Oriole.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- El poblament antic i altmedieval a Bàscara, Orriols i Calabuig, per Cristian Foch i Jordi Gibert
- Sant Genís d’Arlés i l’extensió del seu culte a Catalunya, per Antoni Pladevall
- Ignasi Esteve: ignasiesteve.com
- El castell: invarquit.cultura.gencat.cat
- Josep Pujol: pàgina personal
- Estris antics: bascara.cat
- L’assassinat del l’exbatlle Farró…, per Joan Barbarà
Al nord de l’Horta de València existia la Partida d’Orriols, actualment ocupat pel Barri dels Orriols, barri Obrer i d’immigrants. Potser la nomenclatura provinga per la repoblació catalana (desconec si apareixen donacions amb eixes nom al “Llibre del Repartiment” de Jaume 1
Julià,
Moltes gràcies per la teva aportació!
Coneixia l’existència d’aquest barri, tot i que ignoro quin pot haver estat l’origen del nom. Seria molt interessant arribar-ho a esbrinar.
Alfons