El nucli de Vilafreser pertanyent al municipi de Vilademuls (Pla de l’Estany).
Pactes enverinats
Feudal ve de feu. Això sembla obvi. Però feu deriva de la llengua germànica i vol dir possessió o propietat. Gots (no els de beure), visigots, ostrogots… Segurament tot això et sona de quan anaves a l’escola, oi? Aquestes tribus germàniques, considerades bàrbares pels romans, van estar per casa nostra fa uns vint segles, deixant-nos paraules com conrear, ferrer, òliba, boig i Alfons.
Per tant, feu era una mena de pacte entre el senyor i el seu vassall pel qual aquest li jurava fidelitat i obligacions de tota mena -militars, econòmiques i judicials- a canvi d’una possessió. Generalment, es tractava de l’usdefruit d’un territori o bé d’un camp per conrear. Això, que considerat així pot semblar un conveni equitatiu, es convertí en un salvatge sistema d’explotació de la ciutadania. I no et pensis pas que els senyors eren cavallers, reis o comtes. També podien ser de l’àmbit religiós com priors, bisbes i cardenals. Així com t’ho dic.
El llibre verd
Doncs bé, fa molts i molts anys, concretament al segle XIV, un senyor que dedueixo es devia avorrir com una sargantana, va escriure el Llibre verd dels feus. Es tracta d’un inventari de les possessions -feus- que tenia la diòcesi de Girona. L’autor es deia Guillem Bernat de Perles, un religiós a les ordres del bisbe de Girona. En Bernat, que s’ho devia prendre amb tota la calma del món, va trigar prop de deu anys a finalitzar l’obra, després que el successor del bisbe li digués que espavilés d’una vegada.
En Guillem Bernat era nascut a can Pagès un destacat mas al veïnat de Perles. Aquest petitíssim indret és molt a la vora del nucli de Vilafreser que actualment pertany al municipi de Vilademuls. L’edifici, molt ben conservat, és del segle XVII i es troba adossat a l’antiga capella dedicada a sant Llorenç i ara dessacralitzada i reconvertida com a magatzem agrícola. Observa el ràfec amb formes triangulars pintades sota les teules. És un antic costum popular per foragitar bruixes i mals esperits.
El topònim Perles, tot i que no he estat capaç de desentrellar el significat, suggereixo que pot derivar del llatí ‘petra’, és a dir, pedra. Per exemple, a l’Alt Urgell trobem un altre nucli amb el mateix nom.
Vila de pau
Tornant enrere, tenim que allà pels temps de la sopa d’all -abans del segle X-, un d’aquells gots que es deia Fride, que vol dir pau, fou el propietari d’aquests verals. El lloc es conegué com a “Vila Fride“, és a dir, vila de pau, que anys i panys més tard, derivaria en Vilafreser. Al segle XI ja se sap que hi havia l’església dedicada a sant Sadurní. I qui va ser aquest senyor? A continuació t’ho explico.
Sant Sadurní, el fred gros ja és aquí
La vida de Sadurní (també Serní o Serni), es va escriure cinc-cents anys després de la seva mort. Per aquest motiu, la seva història, farcida de fets més fantàstics que “El senyor dels anells“, cal agafar-la amb pinces. Segons relaten les cròniques, el xicot nasqué allà pel segle I en un poble de Grècia. Fins i tot afirmen que fou deixeble de Jesús.
Tanmateix, altres fonts asseguren que en realitat va viure al segle III. Predicà per la Gàl·lia, enviat allà pel papa per tal de convertir els irreductibles gals. Amb el temps formà una comunitat cristiana i a continuació, fou escollit bisbe de Tolosa. En aquella ciutat edificà un temple on cada dia celebrava missa. Penso que només hi devia haver un carrer, ja que per anar-hi havia de passar pel davant d’un temple pagà.
Poc clar queda si el bisbe va provocar els sacerdots d’aquest temple, però el cas és que l’obligaren a fer un sacrifici als déus pagans. Com no podia ser d’altra manera, el guió ens diu que Sadurní va dir que creu-t’ho. Seguidament, en una de les escenes més conegudes d’aquest home, el lligaren a un brau el qual l’arrossegà pels carrers fins a deixar-lo fet una coca.
A l’indret on va morir s’edificà una església que, cinc segles més tard, resultà insuficient pel nombrós pelegrinatge i en feren una com toca. Les relíquies es dipositaren un vint-i-nou de novembre, dia que, encara ara, se celebra la seva diada. És en aquest moment quan es redacta la -suposada- biografia del màrtir. El 1032 es té constància de les primeres relíquies i culte a terres catalanes. Concretament, a Santa Maria de Ripoll.
L’església
A continuació, dins el nucli de Vilafreser, que al llarg dels segles ha estat comprat, venut, cremat i saquejat a causa de les diverses guerres, destaca l’església de Sant Sadurní. Tot i que esmentada molt abans, l’actual construcció és la que ens ha arribat del segle XV, quan, arran dels terratrèmols d’aquells anys, la primitiva església romànica se’n va anar en orris.
L’edifici, situat al final d’un estret passatge, sembla trobar-se literalment encaixonat entre les cases. Molt modificat i ampliat amb el temps, destaca la torre del campanar. A la seva base i sota una arcada, s’obre un peculiar espai presidit per una antiga pica d’aigua beneita. Segons explica una inscripció, el veïnat recuperava aquest recinte el 1996.
Repòs etern
Abans d’entrar hauràs de passar pel damunt d’un parell de rectors que descansen en pau. Antigament, era habitual enterrar a la porta els capellans que havien atès la parròquia. Reposar al lloc on passava -trepitjava- la feligresia per accedir a l’església era un símbol d’humilitat i la manera d’indicar que l’objectiu del sacerdot era servir a la població.
Parlant d’enterraments, a la dreta del portal d’entrada, hi ha l’accés al cementiri, un dels pocs que es conserva a tocar de l’església. També aquí, per entrar cal passar pel damunt del senyor rector. A l’interior para atenció a un nínxol on la persona difunta ens diu en clau d’humor que la deixem descansar. És agradable veure com, de tant en tant, hi ha qui es pren la mort amb bon ànim.
La Torre
Seguidament, a mig camí entre el nucli de Vilafreser i Perles s’aixeca una construcció de divuit metres d’alçada visible des de lluny. Coneguda simplement com la Torre i també com a castell de Vilafreser, sembla que data del segle XIII i tant podia servir per vigilar i defensar-se de possibles visitants no desitjats, com per refugiar-se en cas de guerra o del freqüent pas de bandolers. I és que, ja des dels temps dels romans, aquest indret se situava molt a la vora d’un important pas.
Autopista romana
Diuen que tots els camins menen a Roma. Una d’aquestes vies era coneguda com a Via Francisca (hi ha qui també la nomena Strata Francigena) perquè, venint des de Cadis, s’endinsava al país franc. Les persones enteses creuen que un dels ramals d’aquesta històrica carretera passava precisament pel nucli de Vilafreser.
Per acabar, paga la pena fer la distreta i gens complicada excursió que permet conèixer els voltants de Vilafreser i obtenir bones vistes dels llocs esmentats en aquest article.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Vilafreser: cecbanyoles.cat – vilademuls.cat
- La Torre: invarquit.cultura.gencat.cat
- Can Pagès: wikiwand.com
- Llibre verd dels feus: ddgi.cat – wikiwand.com
- Guillem Bernat de Perles: wikiwand.com
- Sant Llorenç de Perles: romanicodigital.com
- Sant Sadurní de Vilafreser: romanicodigital.com – enciclopedia.cat
- El campanar: campaners.com
- Enterrar a la porta de l’església: farodevigo.es
- El got, l’alemany més antic, per Cèsar Sànchez
- Estudi sobre la iconografia de sant Sadurní de Tolosa, per Marta Bertran
- Etimologia de feu: etimologia.wordpress.com
- Etimologia de Perles: kms.cat
Molt interesant lo dels nostres avantpassats els gots.
Sí, és una cultura poc coneguda per aquests verals, però que va tenir la seva importància.