Molt però poc conegut (7)

L’obra de Joan Baptista Guivernau sembla infinita. Continuant amb el recopilatori que vaig fent de mica en mica, aquí et presento nous descobriments escampats als llocs més insospitats.

La patrona de la muntanya

Per començar, l’advocació a la Mare de Déu —així, en termes genèrics— té mil noms, segons l’indret on hagi estat trobada o venerada. D’aquesta manera tens la molt desconeguda Mare de Déu de Collserola. Dic desconeguda perquè ningú en parla, tot i que té diversos llocs dedicats. Per exemple, a Collserola, dins el districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha un monument amb la seva imatge. I a Sant Genís dels Agudells pots veure un plafó ceràmic amb una peculiar representació, ja que l’infant, d’una certa edat, ja camina i s’ha separat dels braços de sa mare.

Plànol de capelles

El plafó, executat el 1994, quan l’artista tenia vuitanta-cinc anys, mostra al voltant de la imatge una panoràmica dels indrets on és venerada, juntament amb la data de fundació. Hi són representades les esglésies d’Horta, la Font-rúbia (Carmel), Pedralbes, Gràcia, Sant Geroni de la Vall d’Hebron (desaparegut) i el Sagrat Cor del Tibidabo. Per cert, fundada al segle X, l’església que dona nom a aquest petit barri, està dedicada a dos sants amb el mateix nom: Genís d’Arle, un soldat que fou secretari perquè sabia escriure i Genís de Roma, un actor que morí decapitat.

M’ha cridat l’atenció la inscripció P. S. Thomas More, 1968 que hi ha al plafó. Sembla que la data correspon a quan s’obrí aquesta parròquia dedicada a Tomàs Moro —una pèssima traducció del nom, ho sé. Poca, poquíssima informació he trobat sobre aquest indret que sembla que hauria estat ubicat al carrer de Collserola i actualment és al carrer Roger de Flor. Per si tens curiositat, More nasqué a Londres al segle XV. Aquest jurista, escriptor i canceller d’Enric VIII s’oposà a la separació de l’església anglicana de la catòlica —la qual no aprovava el divorci del monarca. Empipat com una mona, el rei manà tallar-li el coll. Tanmateix, coses de la vida, ara és considerat sant per ambdues confessions.

Vigatà universal

Continuem a Barcelona i en aquesta ocasió ens plantem al principi del carrer Balmes on hi ha una altra obra de Joan Baptista Guivernau. La placa, que passa completament desapercebuda per propis i forans, ret homenatge —en castellà reglamentari— al filòsof, teòleg i clergue catòlic Jaume Llucià Balmes i Urpià. Nasqué a Vic el 1810 i visqué en primera persona els importants canvis socials i polítics que es produïren en l’època que li tocà viure.

Aquesta convulsa situació el dugué a escriure “El Criteri”, la seva obra més coneguda. En l’esmentada obra, l’autor es pregunta en què consisteix pensar bé. I es respon que es tracta de conèixer la veritat o, com a mínim, d’intentar dirigir l’enteniment pel camí que hi mena. És a dir, que abans d’actuar és important entendre la situació —tenir criteri— abans d’actuar. Un missatge molt actual, especialment quan hi ha eleccions i, bombardejats amb mil notícies i opinions, hem de triar una persona dirigent o un partit.

Taller d’artistes

A continuació, anem al barri de Sant Gervasi-La Bonanova, ben a prop de l’anterior. El carrer de Lleó XIII és més o menys paral·lel a l’avinguda del Tibidabo. Aquí tenia el seu taller l’orfebre Modest Morató Ojer. S’especialitzà en la tècnica de l’esmalt, produint joies, calzes i creus. Més tard es decantà per la reproducció d’esmalts antics fets amb gran fidelitat als originals. A partir de 1976, els seus dos fills continuaren l’ofici patern fins que el 2006 l’Albert Morató es faria càrrec del taller. 

Al portal d’entrada resta un petit plafó ceràmic de quatre rajoles que indica la ubicació del lloc de treball dels Morató. L’obra, signada només amb les inicials de l’artista, sembla haver patit els efectes del vandalisme. A la fotografia he eliminat digitalment algunes nafres que dificultaven la contemplació del conjunt. Gràcies a l’amabilitat d’Albert Morató he pogut saber que el seu pare i Guivernau tenien una bona amistat que els dugué a exposar conjuntament en alguna ocasió.

El sant de la campaneta

Sense marxar de Barcelona, acosta’t al carrer de Sant Antoni Abat, on Guivernau plasmà el titular d’aquesta via del Raval. En aquesta ocasió ha estat necessari fer una bona restauració digital, per tal d’apreciar l’obra, mig oculta pels cables, la pols i un llum col·locat al damunt sense cap contemplació. 

Conegut també com a Antoni el Gran, Antoni d’Egipte, del porquet o dels ases, sembla que nasqué al segle III a Memfis, ciutat egípcia a uns vint-i-cinc quilòmetres del Caire. La seva família estava ben posicionada i, com sol passar en els sants que són d’allò més altruistes, en quedar orfe, repartí els calerons entre la gent necessitada. Se n’anà al desert a viure sol com un mussol i hagué de lluitar contra un munt de temptacions ordides per la mala peça d’en Banyeta. També fundà un orde de canonges especialitzats en la curació de malalties contagioses.

Segons la tradició, a l’Antoni li agradaven els animals, que guaria si els veia ferits. Un dia curà un porquet el qual, agraït, seguí el sant tota la vida. Se’l sol representar amb una campaneta penjada al bàcul, ja que el seu so servia els eremites per foragitar el dimoni i evitar-ne les temptacions.

Un port ple de sorra

Encara no marxis de Barcelona. Aquesta obra de Joan Baptista Guivernau es troba en un lloc ben especial. Al número quaranta-sis del carrer de Ticià —barri de Vallcarca i els Penitents— l’artista tenia el seu taller. A la façana hi ha un plafó ceràmic que representa el port de Barcelona al segle XVIII. Està parcialment extret d’un gravat executat cap al 1780 per Francesco Ambrosi. 

En primer terme es veu la llanterna del port i l’escullera. Al fons, darrere de la muralla de mar apareixen els principals edificis de la ciutat, Montjuïc i fins i tot, Montserrat. A diferència del gravat original, Guivernau afegí alguns vaixells extres fondejats. Cal recordar que en aquella època el port de Barcelona tenia un seriós problema a causa d’una important acumulació de sediments que dificultava l’aproximació de les embarcacions.

El plafó ha patit les diverses pintades de la façana on es troba, de manera que hi ha parts, com la signatura, que estan ocultes sota les esquitxades de pintura. En aquesta ocasió també he fet una restauració digital per contemplar millor l’obra.

Les escales que no hi són

Seguidament, anem a Caldes de Montbui on hi ha més obra de Joan Baptista Guivernau. Anteriorment, ja vaig parlar del plafó del carrer de Roma, però després n’he trobat un parell més. En primer lloc, hi ha el del carrer dedicat al sacerdot calderí Joaquim Delguer Bueno. Nascut el 1880 fou el darrer propietari d’un immoble situat en aquest carrer i que actualment és un museu que comentaré més avall.

Un petit plafó ceràmic de només tres rajoles indica —en castellà— que antigament aquest carrer es coneixia com “Les Graus”. El mot grau prové d’una paraula llatina que vol dir pas i que a partir del segle XIV passà també a significar caminar. De forma dialectal, en alguns indrets s’utilitzà com a sinònim d’esglaó o graó. He llegit que fa molt i molt de temps, aquest carrer tenia unes escales que motivaren el nom.

Els calderers de Caldes

En segon lloc, al mateix carrer de Caldes de Montbui, hi ha un històric edifici actualment reconvertit en el Museu Delguer. En aquest habitatge, també conegut com a Casa de les Graus, és a dir, de les escales, s’establí el 1765 una família de calderers que provenien de la colònia francesa d’Algèria. Els primers descendents continuaren amb la tasca familiar, però més tard es dedicaren a la fabricació d’aiguardent. Finalment, com he comentat més amunt, el darrer propietari lliurà l’edifici a l’Ajuntament.

Al costat de la porta hi ha un parell de plafons ceràmics signats per Guivernau. Un d’ells, que dedueixo que és el més antic perquè està escrit en castellà, deu datar dels anys seixanta del segle XX, quan l’edifici es convertí en museu. En ell apareix l’escut de la vila abans de la normalització. L’altre plafó, ja en català, indica l’horari de visites dessota d’un escut que he de suposar que és el del cognom Delguer. Para atenció que aquí l’artista va signar només amb les inicials.

El carrer dels Rosers

I ara, cap al Maresme! A principi segle XVIII Argentona experimentà un important creixement urbanístic. Un dels primers carrers que s’obriren en aquesta època fou el del Raval —del “Rebal”. Imagino que el nom venia donat perquè es trobava fora del centre històric. Actualment, és conegut com a carrer dels Rosers, tot i que desconec la raó. Només començar el carrer hi ha una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu del Roser. 

Dessota es col·locà una placa amb el nom del carrer, probablement cap als anys cinquanta o seixanta, ja que encara es llegia ‘calle’. En algun moment posterior algú va pintar al damunt ‘carrer’ i aquí no passa res. La curiositat d’aquesta placa és causada pel fet que té un gruix considerable i la sanefa continua també per la vora. Un detall de Guivernau que només he vist aquí.

L’alcalde

Per acabar aquest recull amb obra de Joan Baptista Guivernau, ens desplacem a Lloret de Mar —La Selva. El carrer que fa de frontera entre el mar i la vila fou batejat com a passeig d’Agustí Font. El nucli antic, que es formà al segle XV i que s’enriquí de manera notable amb els indians del segle XIX, patí la descontrolada febre constructora —destructora— a partir dels anys seixanta del segle XX amb la vinguda massiva d’estiuejants, esborrant bona part del patrimoni. Aquesta avinguda n’és un exemple, ja que només subsisteixen Can Garriga —actual Museu del Mar— i la Casa de la Vila. 

És en aquest edifici neoclàssic del 1872 on hi ha una placa amb el nom de la via. Nascut el 1824, el lloretenc Agustí Font i Surís era el propietari d’una fàbrica de taps de suro que estaria en funcionament catorze anys. Dues vegades fou alcalde de Lloret, arribant a president de la Diputació de Girona. Per alguna raó que desconec, el 1867 rebé el títol de Cavaller de l’Orde de Carles II de mans de la reina Isabel II. Fixa’t com Guivernau va incloure la vara de batlle a l’escut del plafó. Des dels temps de les farinetes, el bastó era un signe de comandament o un atribut de dignitat, tant militar com judicial. El ceptre, que la reialesa francesa copià dels magistrats romans, derivà en bastons curts pels alts graus militars, en el bàcul eclesiàstic i també en el bastó de comandament de les autoritats civils.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• Sant Genís dels Agudells: rondaller.cat
• Casa Delguer: patrimonicultural.diba.cat
• Jaume Balmes: infocatolica.com – wikiwand.com
• Morató esmaltador: moratoesmaltador.com
• El creixement urbanístic d’Argentona durant el segle XVIII, per Enric Subiñà
• Agustí Font: lloret.cat
• Gravat del port de Barcelona: mmb.cat
• Si vols saber més sobre Guivernau o sobre ceràmica: rondaller.cat