El cementiri de Lloret de Mar (la Selva).
Per començar, ens podem morir de mil maneres. Per exemple, de malaltia, accident, suïcidi, sobredosi, homicidi, per un tsunami o una coça de conill. Considerada pels filòsofs com la negació de la vida que engendra angoixa i temor, la mort ha estat un dels fets inqüestionables que ens iguala a tots els éssers vius. Bé, això d’igualar caldrà parlar-ho amb més detall.
Més enllà de la mort
Al seu voltant, cada cultura ha desenvolupat creences, ritus, mites i supersticions per tal d’evitar pensar que amb la mort s’acaba tot. La reencarnació, la resurrecció, el cel, el judici final, el paradís, les setanta-dues dones de l’islam… Mentre hi ha qui té el ple convenciment de l’absurditat d’una vida que acaba amb la mort, també hi ha qui espera que les coses seran millors —o pitjors— en el més enllà. I passem pel més aquí sense gaudir-lo com toca, acumulant andròmines i obsessionant-nos amb aparentar una joventut que no tenim.
Diferències fúnebres
Abans he qüestionat la suposada igualtat del darrer badall. Una visita a qualsevol cementiri ho deixa ben clar. Sempre hi ha un panteó que destaca més que els altres, mentre al seu voltant, rengleres de senzills nínxols —alguns fins i tot anònims—, posen de manifest que no tothom accepta de la mateixa manera la desaparició del cos.
Un magnífic exemple el pots veure al cementiri modernista de Lloret de Mar on, qui més qui menys va destinar fortunes per deixar una bona memòria de les seves exitoses vides. Tanmateix, com que hi ha molts llocs que parlen d’aquesta insòlita acumulació de patrimoni funerari d’autor, només faré una breu incursió, destacant petits detalls que solen passar desapercebuts enmig de tanta fastuositat mortuòria.
Llar de difunts
Inaugurat el 1901 arran de les disposicions higienistes del moment, el cementiri de Lloret de Mar fou impulsat principalment per famílies que s’havien enriquit amb el comerç —qualsevol mena de comerç— d’ultramar.
El projecte del nou recinte funerari, gestat deu anys abans, fou encarregat a Joaquim Artau i Fàbregas, un mestre d’obres nascut a Girona el 1876 i de qui només he trobat que projectà el desaparegut teatre Clausell així com un notable edifici per Nicolau Font al centre de Lloret de Mar. Artau organitzà l’espai al voltant d’una àmplia avinguda central on se situen els sepulcres dels indians.
Cadascú al seu lloc
Dins del cementiri, Artau també és l’autor de tot un seguit de sepultures en forma de capella d’estil neogòtic que, malgrat tenir una aparença similar, cadascuna mostra decoracions diferents. Situades a la rereguarda del passeig central, són conegudes com a enterraments de segona categoria. També hi ha un sector amb sepulcres de tercera categoria, un espai per sepultures civils i una darrera per a no batejats. Tot això et pot donar una idea que no tothom, ni tan sols amb la mort, és tractat per igual.
Com que les persones promotores del cementiri de Lloret de Mar estaven molt relacionades amb famílies burgeses de Barcelona, és normal que intervingueren arquitectes d’alt nivell.
Hipogeu o panteó o mausoleu?
Malgrat que arreu veuràs que la majoria d’enterraments al cementiri de Lloret de Mar aquí els anomenen hipogeus, em permeto dubtar que sigui la paraula correcta per descriure aquests enterraments. M’inclino més aviat per mausoleu o panteó. Però, quina és la diferència?
Un hipogeu és una construcció subterrània amb passadissos i estances on es disposen els sepulcres. Això ho feien a l’antic Egipte i també els fenicis. El mausoleu, en canvi, és una estructura aixecada damunt de les despulles d’un únic difunt. La finalitat és homenatjar la persona que hi ha enterrada. Finalment, el panteó és una construcció on s’enterren diverses persones, generalment, de la mateixa família
I si cap d’aquestes definicions et convenç, doncs li pots dir sepulcre, sepultura o tomba i tothom la mar de content. Que de paraules en tenim per tot i més.
Fer-se notar
El primer que veuràs, fins i tot abans d’entrar al recinte, és el panteó Esqueu-Vilallonga, fet edificar el 1907 per la filla soltera d’un pilot de vaixell. Un drac amb males intencions és interceptat per les Taules de la Llei, mentre una descomunal creu d’aires futuristes s’eleva com un far per escampar la llum als mortals.
El conjunt es deu a Bonaventura Conill i Montobbio, qui probablement no et sonarà de res. És autor, entre altres, de la bonica estació de Vallvidrera Superior, d’un xalet a pocs metres d’aquesta estació i de l’antic escorxador de Lloret. Malgrat la seva monumentalitat i la profusa decoració que, personalment, trobo inconnexa, penso que hi ha altres enterraments més interessants. És clar que això és una opinió molt personal.
Neogòtic etern
A continuació, acosta’t al panteó Casanovas-Terrats, que és com un pastís de noces de diversos pisos. Fixa’t que, a diferència de la resta de panteons situats paral·lelament a l’avinguda, aquest s’orienta obliquament, de manera que, juntament amb la privilegiada situació en una cantonada i la considerable alçada que té, motiva que es vegi encara millor.
Projectat el 1901 per Antoni Maria Gallissà Soqué, destaca el fals sarcòfag —a dins no hi ha cap cos— suportat per una mena de tritons. A la cara principal hi ha dos personatges vestits amb túniques sostenint un escut en blanc i altres dos que semblen estar llegint uns pergamins.
A la vora superior, apareix un text que, entre que està en llatí i escrit en lletra gòtica, costa déu i ajut de llegir. Reprodueix dos versets bíblics, un dels quals diu així: “Em cridaries, i jo et respondria, miraries amb afecte l’obra de les teves mans.” (Job 14:15). El sarcòfag sosté unes delicades columnes que, al seu torn, suporten un elaboradíssim coronament en forma de templet o edicle.
Gallisà fou un arquitecte barceloní qui col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep Maria Jujol. La seva obra es caracteritza per la inspiració en l’estil gòtic i va conrear a més el disseny de mobles, esgrafiats, mosaics i paviments hidràulics.
És autor d’un parell de sepulcres al cementiri de Vilassar de Mar també en estil neogòtic. I potser hauràs vist a la façana d’uns grans magatzems al carrer Fontanella de Barcelona la reproducció de la tribuna d’un tristament desaparegut edifici. L’original era seu.
Apoteosi artística
Al seu costat s’alça el panteó Costa-Macià que, a primer cop d’ull et semblarà una capella sense un atractiu destacable. Però a mesura que t’acostes i comences a veure els detalls l’interès va augmentant amb el finíssim treball de les reixes, les gàrgoles d’éssers marins difícilment identificables i al peu les lloses sepulcrals d’aires neogòtics. Un delicat relleu al timpà representa dos àngels que ajuden l’ànima a ascendir al cel, que dit com cal, és un psicopomp, estranya paraula grega que vol dir guia de les ànimes.
La gran sorpresa ve quan fiques el nas i mires a l’interior. El sostre és totalment recobert d’un esplèndid mosaic amb motius florals, escuts i cintes amb inscripcions —filactèries si ho hem de dir correctament— amb textos al·lusius al judici final extrets del Rèquiem o missa de difunts. Al mig, una clau de volta, que devia sostenir una làmpada, esculpida amb quatre calaveres amb corones que ves a saber si potser representen els poders terrenals: religiós, polític i militar.
En l’execució d’aquesta excepcional obra participaren quatre noms rellevants. D’una banda, Josep Puig i Cadafalch projectà la construcció. De l’altra banda, Eusebi Arnau Mascort es responsabilitzà de la part escultòrica —et sonarà per les que executà a la Casa Amatller—, Manuel Ballarín de la serralleria —feu la forja de la Casa Amatller— i els mosaics anaren a càrrec de Lluís Bru i Salelles —autor dels mosaics del Palau de la Música.
La noia del roser
Molt a la vora, hi ha l’hipogeu —diversos sepulcres sota terra— de la família Camps-Nonell, projectat el 1908 i atribuït a un joveníssim Ismael Smith i Marí. Una noia amb els braços plegats al pit i els ulls clucs aixeca el cap amunt. Executada amb pedra més fosca, una creu formada per un roser florit emmarca la figura d’una manera un pèl sinistra i estén les punxegudes branques als seus peus, formant els pilons que tanquen el conjunt.
Smith fou un artista barceloní qui, a més de l’escultura, conreà també el dibuix i el gravat. Després d’estudiar dibuix a la Llotja, es formà als tallers de rellevants escultors del moment, com Llimona o Atché. Tot i que no poso en dubte l’atribució d’aquesta obra, costa una mica de creure-ho veient el que el xicot feia en aquell moment —i més encara el que feu posteriorment. Tanmateix, els Museus de Sitges conserven una obra seva que bé podria tractar-se d’un estudi preparatori —o d’una còpia, que mai se sap.
La trompeta del judici
Malgrat que els àngels sempre són presents a tots els cementiris, penso que paga la pena destacar el que hi ha a l’hipogeu Macià-Roca, del qual es desconeix l’autoria. El conjunt no és especialment destacable i sembla que havia de contenir més escultures, però ves a saber si les economies minvaren. L’àngel, però, està delicadament treballat i ben segur que és obra d’un escultor rellevant.
Els àngels que, com aquest, duen una trompeta fan esment de la resurrecció el dia del judici bíblic. Segons el relat de l’Apocalipsi, hi haurà set àngels amb trompetes. El setè anunciarà la vinguda del regne de Crist.
El diputat
Seguidament, tot i que ve a ser com un tortell sense un interès especialment rellevant —sempre a parer meu—, acosta’t al panteó Cabañas, projectat cap al 1902 per Vicenç Artigas i Albertí. Aquest poc conegut arquitecte barceloní nascut el 1876, era fill d’arquitecte i de mare lloretenca. En aquest mateix cementiri executà diversos hipogeus i panteons i poca cosa més.
El panteó té una presència pesada on destaquen els quatre àngels orants a les cantonades i les decoracions vegetals de pedra. Fixa’t també en la filigrana de forja de la porta, obrada pel prestigiós serraller Josep Perpinyà, qui col·laborà amb Gaudí a la casa Calvet i la casa Batlló. A l’interior s’ubica una capella amb un gran Crist de braços oberts esculpit al finestral.
Tot i que actualment el panteó pertany a una altra família, es coneix pel primer titular qui fou diputat a Corts, Josep Cabañas Puig. A l’entrada de la porta hi ha les inicials E.E.R.M. de l’expressió llatina Exspecto Resurrectionem Mortuorum. El text, que traduït vol dir “I espero la resurrecció dels morts” està extret de la penúltima línia del Credo de Nicea —any 325— el qual recull per primera vegada els continguts considerats com a dogma de fe del cristianisme.
Sentida senzillesa
A tocar del mur exterior hi ha tot un seguit d’enterraments destacables, com el de la família Pujol i Conill atribuït a Bonaventura Conill. Tot i que és molt senzilla si la compares amb altres d’aquest recinte, l’escultura de la dona dipositant un ram transmet molta pau.
Llibre obert
Així mateix, molt a la vora, fixa’t en la llosa del sepulcre de Vilà i Domènech que sembla un llibre obert. A una banda hi ha el nom de la propietària i a l’altra, amb una tipografia que costa de llegir, el títol del psalm 129 “De profundis” —des de l’abisme.
Per acabar, et recomano donar una volta més àmplia pel cementiri de Lloret de Mar per descobrir altres petits detalls, com els noms dels carrers, els extraordinaris treballs de forja, la uniformitat dels sepulcres de tercera, alguns nínxols d’ètnia gitana —el reconeixeràs per les flors cridaneres— o el curiós epitafi que diu, en anglès, “A gentleman passed this way”.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Plató, 2. Lloret de Mar
Saber més
- Panteó Costa i Macià: invarquit.cultura.gencat.cat
- Més enllà de les nocions del romànic i gòtic en la primera fase de creació arquitectònic de Josep Puig i Cadalfach…, per Rosa Alcoy
- Les dones i el cementiri de Lloret de Mar, per Montserrat Sala: lloret.cat
- Art, arquitectura i memòria al servei de la mort, per Ramon Dilla i Maria Torras
- Diferència entre panteó i mausoleu: parc-roquesblanques.com
- Panteó Casanovas-Terrats: ca.wikipedia.org
- Hipogeu Camps-Nonell: Butlletí del SAMLM, núm. 19, juny 2020, pàgs. 19-20
- Hipogeu Macià-Roca: ca.wikipedia.org
- Bonaventura Conill: ca.wikipedia.org
- Panteó Cabañas: ca.wikipedia.org
Quina meravella de cementiri que convida a passejar-s’hi.
Sí, realment és preciós i conté veritables obres d’art.
Siempre s’aprenen un munt de coses amb aquests escrita. La documentació emprada és amplia i convida a aprendre més.
Moltes gràcies, Anna!