Aquarel·la amb una vista del panteó Mir, projectat per Gaietà Buïgas i Monravà.

“Com més cel, més quïetut”

Segona visita al cementiri de Vilassar de Mar (Maresme).

Després d’haver vist la portalada i el primer recinte, continuem amb la descoberta de l’espai obert a partir de 1845. En aquesta ocasió ens centrem en els panteons i sepulcres, alguns dels quals han donat merescuda fama al recinte.

Aquarel·la amb una vista del panteó Mir, projectat per Gaietà Buïgas i Monravà.
La creu i el panteó Mir.

Recorda que els nombres que veuràs entre parèntesis corresponen a la numeració d’aquest plànol:

Plànol amb indicacions del cementiri de Vilassar de Mar.
Plànol del cementiri. Fes clic al damunt per ampliar.

Desconsol modernista

A més de projectar la portalada, l’arquitecte municipal Eduard Ferrés i Puig també va rebre encàrrecs particulars per construir alguns dels panteons. Per exemple, el de la família Casanovas (42), fet el 1918. Damunt d’un discret i elegant sòcol, hi ha la coberta de la tomba amb la inscripció del propietari: Jacint Casanovas.

Conegut com en Cintet Nyol, Casanoves era el propietari de can Nyol Gran, una fàbrica tèxtil a Vilassar de Mar, que arribaria a tenir més de dues-centes persones treballant.

Va ser regidor durant la dictadura de Primo de Rivera i després de la Guerra Civil va passar estades a un sanatori a causa de la tuberculosi, morint el 1940.

El més destacat del panteó és l’escultura de la desconsolada dona asseguda. Tot i que no està signada, a causa de la gran qualitat d’aquesta talla, s’ha atribuït a Enric Clarasó Daudí.

Aquest escultor modernista nascut a Sant Feliu del Racó, freqüentava els cercles de Rusiñol i Casas. La seva obra sovint s’ha comparat amb la de Josep Llimona. Precisament a l’època que va fer aquest magnífic àngel, Clarasó començava a fer un bon grapat d’escultures funeràries i religioses.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Escultura al panteó de la família Casanovas.
El desconsol dels Casanovas.

L’àngel sense trompeta

Enfront de la noia desconsolada, tenim l’àngel de la família Mir (43) muntant guàrdia. Els Mir són un dels llinatges més antics de la vila i es dedicaren a oficis relacionats amb el mar: pescadors, pilots i capitans de marina.

Concretament, aquest monumental panteó pertany a Nicolau Mir i Julià, un destacat capità que a mitjan del segle XIX comerciava amb ultramar. Juntament amb el seu germà crearen una important companyia naviliera que arribà a reunir fins a vuit vaixells.

L’obra va ser realitzada poc abans de finalitzar el segle XIX per un destacat tàndem. En primer lloc, l’arquitecte barceloní Gaietà Buïgas i Monravà s’encarregà del projecte. En realitat l’home va fer carrera militar, arribant a coronel d’enginyers. El seu vessant eclèctic el va fer molt popular barrejant estils com el neogòtic, neoàrab i altres neos que feien furor en aquells temps.

Va deixar una bona estesa d’edificis per tota la geografia catalana. Probablement, et sonarà el balneari Vichy Catalán de Caldes de Malavella. Però l’obra que l’immortalitzaria és el monument a Colom de Barcelona.

En segon lloc, l’escultor d’aquest àngel tan perfecte a qui només li manca la trompeta, és Rafael Atché i Farré -segons altres fonts, Ferré o Fané-. Nascut a Barcelona el 1851, Atché va muntar un taller amb un soci, produint un munt de talles religioses i altres d’aire més monumental. Seva és l’escultura de Colom, altra vegada en col·laboració amb Buïgas.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar.Escultura d'un àngel de Rafael Atché.
El panteó Mir.

Pagesia tradicional

Seguidament, parem atenció a un panteó grandiloqüent, tot i que poc interessant -punt de vist molt personal- (44). Amb un aire més aviat clàssic per l’època en què probablement es va fer -principis del segle XX-, el conjunt emmarca la figura d’una dona que mira amunt esperançada.

Pertany a la família Gel, provinent d’Argentona. Aquesta branca es dedicaria a la pagesia i acabaria fundant el Sindicat Agrícola.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Panteó de la família Gel.
La tristesa de la família Gel.

Modernisme neogòtic

Continuem amb aquesta visita al cementiri de Vilassar de Mar amb un destacat panteó que fa cantonada. Correspon al de la família Guardiola (32), un altre antic llinatge establert a la vila al segle XVII. Alguns dels seus descendents es dedicaran a oficis relacionats amb el mar i en sortiran pescadors, pilots i capitans de marina. Altres esdevindran regidors, alcaldes i un serà historiador, amb una plaça dedicada i tot.

Amb tot de pinacles, lletres gòtiques, escultures, un variat bestiari i un ampli repertori decoratiu, recorda molt l’estètica de les esglésies medievals. Un mateix text, en llatí i català, demana misericòrdia cap als difunts.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Sepulcre neogòtic de la família Guardiola.
Pregant pels difunts.

El projecte es deu a Antoni Maria Gallissà i Soqué, arquitecte barceloní, autor d’un altre sepulcre en aquest cementiri que després veurem.

Va col·laborar amb arquitectes de la talla d’Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep Maria Jujol. La seva obra es caracteritza per la inspiració en l’estil gòtic i va conrear a més el disseny de mobles, esgrafiats, mosaics i paviments hidràulics.

Al cementiri de Lloret va erigir un esvelt panteó, també en estil neogòtic. I potser hauràs vist a la façana d’uns grans magatzems al carrer Fontanella, la reproducció de la tribuna d’un tristament desaparegut edifici. L’original era seu.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Sepulcre neogòtic de la família Guardiola.
L’àngel dels Guardiola.

El repòs del notari

A continuació observem el sepulcre de Jaume Arús i Font (35), obra en estil neogòtic projectada també per Gallissà. Nascut a Canet de Mar el 1840, Arús va ser notari de l’Espluga de Francolí, on protagonitzà diversos actes heroics durant la darrera guerra carlina. El 1878 esdevingué notari de Vilassar de Mar. Molt vinculat al moviment catalanista, participà en agrupacions i assemblees.

Examina l’elaborat conjunt escultòric que corona el sepulcre. En ell veiem dos àngels resant al peu d’una creu, un motiu ja representat des de molt antic.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Sepulcre neogòtic de Jaume Arús.
El sepulcre neogòtic de Jaume Arús.

Explica la llegenda que un cabdill àrab preguntà a un sacerdot quin era el seu ofici. Aquest respongué que celebrar missa. Llavors el cabdill li feu portar el necessari perquè ho fes. Però mancava la creu. En aquell moment, aparegueren dos sol·lícits àngels amb la creu on Crist havia estat crucificat. No cal dir-ho, l’àrab i tota la seva família es van batejar.

Finalment, al peu del sepulcre hi ha un parell de dracs que no queda clar si estan muntant guàrdia o bé representen l’infern, en contraposició a la creu.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Sepulcre neogòtic de Jaume Arús.
Els dracs del notari.

Volumetria mística

Per la seva singularitat, en aquesta visita al cementiri de Vilassar de Mar, mereix parar atenció a la sepultura del rector i d’altres sacerdots (37). La projecció tridimensional de la creu és plena de simbolisme. D’una banda, està formada per sis eixos que assenyalen totes les direccions. A més, el centre correspondria al mític nombre set i és l’eix principal que sosté la creu i assenyala la direcció a dalt i a baix (cel i terra).

Encara que et sembli increïble, la creu no va ser un símbol cristià fins a partir del segle IV amb el seu suposat descobriment per part d’Helena de Constantinoble. Abans d’això, les persones creients s’havien identificat amb l’àncora i el peix.

D’altra banda, com complementant aquest missatge, a la llosa apareix el missatge “Donec venias“, és a dir, ‘fins que vinguis’. Aquesta expressió forma part de la litúrgia catòlica i va ser afegit el 1988 com una aclamació per part de la congregació. Per tant, la inscripció d’aquest sepulcre ha de ser posterior a aquesta data.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Creu tridimensional.
La creu del rector.

Sants patrons

Paga la pena aturar-se davant del sepulcre del matrimoni Llorenç Roig i Rosa Carrau (1).

Els Roig també són dels primers pobladors del Veïnat de Mar, que era com antigament es deia aquesta vila. Molts estaran vinculats amb el mar i tres d’ells seran alcaldes. Però d’aquest matrimoni, no tinc cap informació.

Com en altres sepulcres que ja hem vist, aquí també triomfa l’estil neogòtic, finament treballat. A banda i banda s’alcen les delicades escultures de sant Llorenç i santa Rosa, patrons dels difunts. Per si hi ha cap dubte, damunt de cada talla hi ha el nom amb unes treballades lletres gòtiques.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Sepulcre neogòtic dels Roig-Carrau.
El neogòtic dels Roig-Carrau.

Llorenç de Roma era un diaca que va ser rostit en una graella al segle III. Aquí el pots veure amb la palma del martiri i l’instrument amb què va ser martiritzat.

Rosa de Lima, en canvi, era una religiosa que en realitat era filla d’espanyols i es deia Isabel. Nascuda al segle XVI a la capital del Perú, es bolcà en ajudar els indígenes i malalts. Se li atribueix el miracle que els holandesos no ataquessin el Callao. Va morir de tuberculosi, així que no té la palma de màrtir.

Escultura de santa Rosa al sepulcre de Llorenç Roig i Rosa Carrau.
Santa Rosa.

Trencadís funerari

Un altre grup de nínxols ben peculiar és el de la família Suari-Solà (46). Una sanefa de trencadís de rajoles blanques i negres culmina amb una creu entre petits rocs.

Ignoro si aquests dos colors tan contrastats van ser triats a l’atzar o bé pretenen simbolitzar la vida i la mort o bé la llum i la foscor. 

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Nínxols de la família Suari-Solà.
El trencadís dels Suari-Solà.

Què és un mausoleu?

Al segle IV abans de la nostra era, hi havia un important aristòcrata persa. Es deia Mausol i amb el temps arribà a ser un destacat governador que se’n va anar a viure a Halicarnàs -a l’actual Turquia-. Quan va morir, la seva esposa -i també germana- va ocupar el tron i va fer edificar un gran monument funerari pel seu difunt marit i germà.

Conegut com el mausoleu d’Halicarnàs va ser considerat una de les set meravelles del món antic. I també va donar nom a tots els monuments funeraris de personatges rellevants. Amb els romans passaren a ser llocs on enterrar diverses persones d’una mateixa família, tal com actualment es fa als panteons familiars.

A tall d’exemple, en aquesta visita al cementiri de Vilassar de Mar, pots veure el de la família Farina (38), amb una interessant porta de ferro forjat. Nascut a la Llombardia (Itàlia) el 1887, Beniamino Farina i Ferrari era fill d’una família nombrosa dedicada al cultiu del clavell.

Però va haver d’emigrar a Amèrica i, després de voltar molt, va establir-se aquí. Llogà un terreny a Vilassar de Mar, ara ocupat pel Mercat de la Flor, on va plantar clavellina, un conreu inexistent al Maresme. Amb el temps incrementà les varietats i la producció, revolucionant l’agricultura d’aquesta comarca. Va morir el 1970.

Visita al cementiri de Vilassar de Mar. Mausoleu de la família Farina.
La reixa dels Farina.

Les osseres

A banda i banda de la capella s’alcen tot un seguit de sepulcres en disposició vertical. En realitat cadascun consta de tres nínxols i una ossera a la part inferior.

Aquest model el veuràs en diversos indrets, repartits per tot el recinte, fins i tot ocupant dues arcades, és a dir, sis nínxols.

Les osseres van sorgir com una necessitat d’espai. El tema és morbós, però les restes dels difunts més antics s’havien de treure per tal d’encabir els nous difunts. Aquelles famílies que s’ho podien permetre i que no volien que les despulles anessin a parar a una fossa comuna, disposaven d’una ossera particular.

D’entre totes, destacaré la del matrimoni Jaume Puig i Maria Puigvert (14), per la tipografia emprada i per ser de les poques que està escrita en català. Per cert, també es pot dir ossari (31)

Ossera del sepulcre de Jaume Puig.
L’ossera dels Puig i Puigvert.

Nous temps, nous missatges

Per acabar, voldria fer esment d’alguns nínxols que resulten certament trencadors per algun motiu. Comencem pel de la pintora Carme Rovira (24). Nascuda a Vilassar de Mar el 1907, va treballar com a teixidora en una fàbrica.

Després d’una vida desencisadora, decideix agafar els pinzells mentre es recupera d’un accident. La seva obra ingènua aviat atreu els galeristes i se la passa fent exposicions fins a la seva mort el 1985. Al nínxol pots veure la reproducció en ceràmica d’un dels seus alegres quadres.

Nínxol de la pintora Carme Rovira, amb la reproducció d'una obra seva.
L’art etern de la Carme Rovira.

Altres nínxols peculiars són per exemple, el que mostra l’emblema de Superman (39), el que té un cercle de trencadís (3) o el que és tot de fusta (32), fent esment a l’ofici familiar. Al costat mateix, un altre nínxol reprodueix una parella de dansaires extrets del monument als sardanistes que hi ha a Blanes. L’obra original es deu a Francesc Ros i Portas, escultor blanenc nascut el 1945, de qui també tenim a la vila la placa del carrer Mare Caterina Coromina.

Dol pels nadons

Menció a part, en aquesta visita al cementiri de Vilassar de Mar, mereix el singular espai per al dol gestacional i neonatal (49). Aquesta iniciativa està pensada per facilitar el procés de dol a aquelles famílies que han perdut el seu nadó durant la gestació o després de néixer. L’acollidor espai mostra una encertada frase: “En aquest jardí és on tu i jo ens trobem“.

Espai de dol gestacional i neonatal dins el recinte funerari.
Espai pel dol gestacional i neonatal.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avinguda Montevideo, 3. Vilassar de Mar

Saber més

Què veure a prop