Aquarel·la del cementiri de Cabrerar de Mar, al Maresme.

Ulls de mar

El cementiri de Cabrera de Mar (Maresme).

Quan a mitjans del segle XIX la normativa obligava a realitzar els enterraments a una certa distància del nucli habitat, els antics fossars a la vora de les esglésies van ser clausurats i les restes es traslladaren a un nou recinte funerari.

Aquarel·la del cementiri de Cabrerar de Mar, al Maresme.

La construcció del cementiri de Cabrera de Mar va comportar la destrucció d’una part d’un jaciment d’època romana. Només va restar un camí empedrat que va acabar de desaparèixer el 1976 quan es va realitzar l’ampliació del recinte.

La portalada neoclàssica dona pas a un ben disposat espai on, si tenies bones economies, podies ser enterrat en un panteó. Cas contrari, anaves a parar a un nínxol. Anem a veure’n alguns, ja que cada un amaga una història.

Cementiri de Cabrera de Mar. Retolació d'una de les illes del recinte.
Una illa ben tranquil·la.

Un mosaic pel més enllà

Per exemple, el curiós mausoleu fet de llambordes on descansa l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Hi ha qui diu que ell mateix el va dissenyar, però en una font més fidedigna he llegit que va ser realitzat el 1921 pel seu fill Josep Domènech i Mansana.

Perquè et soni més, Estapà és autor a Barcelona de l’Observatori Fabra i l’edifici Catalana de Gas, entre molts altres edificis. El seu fill en canvi, va projectar a Barcelona l’edifici de l’Aliança, els desapareguts magatzems El Águila o l’església de Santa Teresa.

Panteó de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà, realitzat amb llambordes.
Arquitectura de llambordes.

A l’interior del panteó es veu un magnífic mosaic semicircular. Al centre apareix la Mare de Déu del Carmel, segons ens diu la inscripció al voltant de la màndorla.

Una altra inscripció a la part exterior del mosaic, ens ve a dir que aquest és el signe de salvació i que qui mori encomanant-s’hi, no es rostirà eternament.

Si t’hi fixes, veuràs també una petita creu gammada o esvàstica. No et preocupis, que aquí no té cap significat polític. Domènech va morir el 1917, més de quinze anys abans que aquesta vergonyosa ideologia s’apropiés d’un símbol utilitzat en antigues cultures. 

A l’hinduisme l’esvàstica representa la idea de déu i per a una bona part de la població mundial és un símbol de pau i bona sort, vigent encara ara. De fet, el catolicisme l’utilitzà en la decoració d’abadies, convents i catedrals.

Tornant al mosaic, va ser realitzat per Mario Maragliano, al lloc on originalment havia d’haver-hi un vitrall. El mosaïcista genovès Maragliano s’establí a Barcelona on va treballar amb els més importants arquitectes modernistes, com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch.

Seus són els mosaics de la cripta de la Sagrada Família, així com molts dels que hi ha a l’Hospital de Sant Pau, la Casa Amatller o el Palau de la Música de Barcelona.

Mosaic realitzat per Mario Maragliano a l'interior del panteó de Josep Domènech i Estapà.
Tessel·les místiques.

Teatre i havaneres

Molt més recent i discret resulta el nínxol de l’actor aragonès Paco Martínez Soria, enterrat el 1982. Nascut el 1902 en una família humil de Tarassona (província de Saragossa), aviat es traslladà a Barcelona. S’uní a diversos grups de teatre pel barri de Gràcia. Abans de la Guerra Civil va fer diverses pel·lícules i després se centrà en el teatre.

El 1940 va fundar la seva pròpia companyia i poc després seria nomenat director i primer actor del Teatro de la Zarzuela de Madrid.

Va adquirir el teatre Talia de Barcelona on va actuar fins a la seva mort. Abans, però, encara tornaria a fer cinema, triomfant amb “La ciudad no es para mí“.

El senzill nínxol recorda la seva faceta d’actor. No obstant això, m’estimo més posar la imatge del nínxol de la seva esposa, just al damunt. He esborrat el nom per tal de preservar la intimitat familiar.

El que m’atreu d’aquest sepulcre és el sentit escrit dels seus fills. La dedicatòria comença amb el títol de la coneguda havanera ‘Ulls de mar‘, composta per José Luís Ortega Monasterio, sí, sí, l’autor de la també famosa “El meu avi“. Probablement per aquest motiu -opinió meva personal-, el nínxol recorda les porxades de Calella de Palafrugell.

Dedicatòria al nínxol de l'esposa de Paco Martínez Soria.
Poesia eterna.

Família reunida

Resulta interessant el trio de nínxols de la família Roldós. Perdó, de ‘Teodoro Roldós Tolrrà y família‘. Cadascú al seu lloc. Allà pel 1914, en Teodoro era un contractista d’obres de Cabrera de Mar de qui, a part de diverses factures que es cotitzen entre col·leccionistes, poca cosa més he trobat. Per cert, ell va ser l’encarregat de la construcció del panteó d’Estapà que he comentat abans.

Relleu d'un àngel amb un infant en un nínxol del cementiri de Cabrera de Mar.
L’àngel i l’infant.

Resulten interessants els tres relleus que hi ha als nínxols, dels quals no he trobat la signatura. Al primer, una senyora que deu seu una santa o una marededéu, mostra la paraula Pax.

El del mig presenta el nom del difunt i un parell d’àngels, un d’ells mostrant un llibre on llegim “Vida” i un altre que sosté una balança, que suposo és per pesar l’ànima justa.

El tercer, amb un àngel sostenint un nounat, em fa pensar en algun succés molt i molt trist. Però no tinc més informació.

Ja que hi ets, mira un curiós nínxol a la vora, amb un deliciós i treballat balconet per posar les flors -de plàstic-.

Nínxol amb un petit balconet amb flors de plàstic.
Balcó florit.

El senyor dels teixits

En una cantonada hi ha el panteó dels Ordeig. Segons he llegit, va ser projectat per Joaquim Bassegoda. Aquest arquitecte bisbalenc provenia d’una nissaga molt vinculada amb la construcció.

Fascinat per l’art medieval i especialment el gòtic, juntament amb el seu germà, és autor de destacats edificis de principis del segle XX, com les cases Rocamora o la casa Berenguer a Barcelona.

Quan passes pel davant de l’Ajuntament de Cabrera, res et diu que al costat hi va haver una important indústria que encara ara, els vilatans la recorden com ‘la fàbrica‘. El 1889, juntament amb un altre soci, Francesc Ordeig va instal·lar una empresa de teixits de cotó on treballaria bona part de la població.

Cementiri de Cabrera de Mar. Creu del panteó dels Ordeig.
Al peu de la creu.

La fàbrica va aguantar les dificultats de la Guerra Civil i es va fer un nom entre les camiseries del Passeig de Gràcia de Barcelona, que es disputaven la seva producció. El 1962 no va aguantar la crisi del sector i va ser comprada per una empresa tèxtil alemanya.

Al senzill panteó destaca una creu que recorda l’estil de les creus de terme. Al davant apareix el monograma de Crist IHS i al darrere hi ha l’omega, la fi de tot.

Les parets estan decorades amb uns esgrafiats, al centre dels quals hi ha sengles peveters.

Peveter i esgrafiat al panteó de la família Ordeig.
Llum que no il·lumina.

Les tortugues pietoses

Tot i que sembla la capella del cementiri, l’edifici de color salmó amb cúpula, on se’n va la vista, és en realitat el panteó de la família Sala. He fet un munt de cerques, però no he aconseguit treure aigua clara de qui va ser aquesta família. Imagino que pertanyien al proper mas de can Sala d’Agell.

Dedueixo que un descendent és el popular -i també controvertit- economista i professor Xavier Sala i Martín. D’altra banda, he trobat un Josep Sala Comas que va ser l’arquitecte de la magnífica torre noucentista de Can Ametller, a poca distància d’aquí.

Sigui com sigui, no passen per alt les descomunals proporcions del mausoleu. Tenint en compte la discreta amplitud del cementiri, sembla evident que volien fer-se notar.

En tot cas, parem atenció a un curiós detall. El forrellat de la porta conté quatre tortugues. Potser tan sols és un element decoratiu, però dins l’imaginari cristià, aquest rèptil té diversos significats. El fet que roman immòbil mirant el cel, es compara amb la pregària i el recolliment.

Així mateix simbolitza la prudència, ja que davant un perill, es reclou. Per la seva closca arrodonida, representa l’univers i pel fet que algunes espècies hivernen i tornen a la ‘vida’ amb el bon temps, també és un símil de la resurrecció.

Cementiri de Cabrera de Mar. Pany de forja al panteó de la família Sala.
Les tortugues vigilants.

Flor d’un dia

Hi ha un parell de panteons familiars amb una escultura femenina. Una sosté uns grapats de flors. L’altra en canvi, mostra una corona floral. 

En general, les flors representen la brevetat de la vida: floreixen i es marceixen en poc temps. Però també simbolitzen la renaixença final, ja que l’any següent tornen a florir. D’altra banda, cada flor té el seu particular significat.

Per la seva forma circular, la corona s’associa amb el sol, font de vida. A l’antiguitat es coronaven els vencedors amb fulles. Es col·locava damunt el cap, és a dir, la part més alta. Qui duia la corona representava que estava en contacte amb el regne celestial, com diverses divinitats que també en duen.

Escultura funerària al panteó de la família Carbonell Castellà.
Flors de dol.

La fatalitat dels Antonis

Per acabar aquesta visita al cementiri de Cabrera de Mar, ens acostem a un túmul de trencadís que és la tomba d’Antoni Isern, qui probablement no et sonarà de res. Nascut a Alcover el 1883 va ser un pagès que escrivia versos i es va fer amb una colla d’intel·lectuals. 

Marxà a França a provar fortuna, però deprimit del poc èxit, tornà a peu a Catalunya, guanyant-se les garrofes fent de pagès. Finalment, no ho va poder aguantar més, va pujar al castell de Burriac i se suïcidà. Tenia vint-i-quatre anys.

Per si no hi havia prou, set anys més tard, un contemporani seu nascut a Ponts, va seguir les seves passes. Es tracta del polifacètic Antoni Samarra i Tugues, poeta, picapedrer, escultor, dibuixant i pintor. 

És en aquesta darrera faceta on va destacar especialment, amb un estil molt particular. Admirador d’Antoni Isern, es va llençar també daltabaix del castell de Burriac quan tenia vint-i-vuit anys.

Cementiri de Cabrera de Mar. Mausoleu de trencadís del poeta Antoni Isern.
Tot just al bell florir.

I fins aquí crec que ja hi ha prou de parlar del cementiri de Cabrera de Mar i de temes fúnebres. Espero que no t’hagis deprimit molt.

Nínxol al cementiri de Cabrera de Mar (Maresme).
Descans etern.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Camí d’Agell, 40. Cabrera de Mar

Saber més

Què veure a prop