El cementiri de Cabrera de Mar (Maresme).
Quan a mitjans del segle XIX la normativa obligava a realitzar els enterraments a una certa distància del nucli habitat, els antics fossars a la vora de les esglésies van ser clausurats i les restes es traslladaren a un nou recinte funerari.
La construcció del cementiri de Cabrera de Mar va comportar la destrucció d’una part d’un jaciment d’època romana. Només va restar un camí empedrat que va acabar de desaparèixer el 1976 quan es va realitzar l’ampliació del recinte.
La portalada neoclàssica dona pas a un ben disposat espai on, si tenies bones economies, podies ser enterrat en un panteó. Cas contrari, anaves a parar a un nínxol. Anem a veure’n alguns, ja que cada un amaga una història.
El repòs de l’arquitecte
Per exemple, el curiós mausoleu fet de llambordes on descansa l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Hi ha qui diu que ell mateix el va dissenyar, però en una font més fidedigna he llegit que va ser realitzat el 1921 pel seu fill Josep Domènech i Mansana.
Perquè et soni més, Estapà és autor a Barcelona de l’Observatori Fabra i l’edifici Catalana de Gas, entre molts altres edificis. El seu fill en canvi, va projectar a Barcelona l’edifici de l’Aliança, els desapareguts magatzems El Águila o l’església de Santa Teresa.
Un mosaic pel més enllà
A l’interior del panteó es veu un magnífic mosaic semicircular. Al centre apareix la Mare de Déu del Carmel, segons ens diu la inscripció al voltant de la màndorla. Una altra inscripció a la part exterior del mosaic, ens ve a dir que aquest és el signe de salvació i que qui mori encomanant-s’hi, no es rostirà eternament.
Si t’hi fixes, veuràs també una petita creu gammada o esvàstica. No et preocupis, que aquí no té cap significat polític. Domènech va morir el 1917, més de quinze anys abans que aquesta vergonyosa ideologia s’apropiés d’un símbol utilitzat en antigues cultures. A l’hinduisme l’esvàstica representa la idea de déu i per a una bona part de la població mundial és un símbol de pau i bona sort, vigent encara ara. De fet, el catolicisme l’utilitzà en la decoració d’abadies, convents i catedrals.
Tornant al mosaic, va ser realitzat per Mario Maragliano, al lloc on originalment havia d’haver-hi un vitrall. El mosaïcista genovès Maragliano s’establí a Barcelona on va treballar amb els més importants arquitectes modernistes, com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Seus són els mosaics de la cripta de la Sagrada Família, així com molts dels que hi ha a l’Hospital de Sant Pau, la Casa Amatller o el Palau de la Música de Barcelona.
Teatre i havaneres
Molt més recent i discret resulta el nínxol de l’actor aragonès Paco Martínez Soria, enterrat el 1982. Nascut el 1902 en una família humil de Tarassona (província de Saragossa), aviat es traslladà a Barcelona. S’uní a diversos grups de teatre pel barri de Gràcia. Abans de la Guerra Civil va fer diverses pel·lícules i després se centrà en el teatre.
El 1940 fundà la seva pròpia companyia i poc després seria nomenat director i primer actor del Teatro de la Zarzuela de Madrid. Va adquirir el teatre Talia de Barcelona on va actuar fins a la seva mort. Abans, però, encara tornaria a fer cinema, triomfant amb “La ciudad no es para mí“. El senzill nínxol recorda la seva faceta d’actor. No obstant això, m’estimo més posar la imatge del nínxol de la seva esposa, just al damunt. He esborrat el nom per tal de preservar la intimitat familiar.
El que m’atreu d’aquest sepulcre és el sentit escrit dels seus fills. La dedicatòria comença amb el títol de la coneguda havanera ‘Ulls de mar‘, composta per José Luís Ortega Monasterio, sí, sí, l’autor de la també famosa “El meu avi“. Probablement per aquest motiu -opinió meva personal-, el nínxol recorda les porxades de Calella de Palafrugell.
Família reunida
Resulta interessant el trio de nínxols de la família Roldós. Perdó, de ‘Teodoro Roldós Tolrrà y família‘. Cadascú al seu lloc. Allà pel 1914, en Teodoro era un contractista d’obres de Cabrera de Mar de qui, a part de diverses factures que es cotitzen entre col·leccionistes, poca cosa més he trobat. Per cert, ell va ser l’encarregat de la construcció del panteó d’Estapà que he comentat abans.
Resulten interessants els tres relleus que hi ha als nínxols, dels quals no he trobat la signatura. Al primer, una senyora que deu seu una santa o una marededéu, mostra la paraula Pax. El del mig presenta el nom del difunt i un parell d’àngels, un d’ells mostrant un llibre on llegim “Vida” i un altre que sosté una balança, que suposo és per pesar l’ànima justa. El tercer, amb un àngel sostenint un nounat, em fa pensar en algun succés molt i molt trist. Però no tinc més informació.
Ja que hi ets, mira un curiós nínxol a la vora, amb un deliciós i treballat balconet per posar les flors -de plàstic-.
El senyor dels teixits
En una cantonada hi ha el panteó dels Ordeig. Segons he llegit, va ser projectat per Joaquim Bassegoda. Aquest arquitecte bisbalenc provenia d’una nissaga molt vinculada amb la construcció. Fascinat per l’art medieval i especialment el gòtic, juntament amb el seu germà, és autor de destacats edificis de principis del segle XX, com les cases Rocamora o la casa Berenguer a Barcelona.
Quan passes pel davant de l’Ajuntament de Cabrera, res et diu que al costat hi va haver una important indústria que encara ara, els vilatans la recorden com ‘la fàbrica‘. El 1889, juntament amb un altre soci, Francesc Ordeig va instal·lar una empresa de teixits de cotó on treballaria bona part de la població.
La fàbrica va aguantar les dificultats de la Guerra Civil i es va fer un nom entre les camiseries del Passeig de Gràcia de Barcelona, que es disputaven la seva producció. El 1962 no va aguantar la crisi del sector i va ser comprada per una empresa tèxtil alemanya.
Al senzill panteó destaca una creu que recorda l’estil de les creus de terme. Al davant apareix el monograma de Crist IHS i al darrere hi ha l’omega, la fi de tot. Les parets estan decorades amb uns esgrafiats, al centre dels quals hi ha sengles peveters.
Les tortugues pietoses
Tot i que sembla la capella del cementiri, l’edifici de color salmó amb cúpula, on se’n va la vista, és en realitat el panteó de la família Sala del quan en parlo en detall en un altre article. Tenint en compte la discreta amplitud del cementiri, sorpren que hi hagi aquesta edificació amb unes proporcions tan grans.
En tot cas, para atenció a un curiós detall. El forrellat de la porta conté quatre tortugues. Potser tan sols és un element decoratiu, però dins l’imaginari cristià, aquest rèptil té diversos significats. El fet que roman immòbil mirant el cel, es compara amb la pregària i el recolliment.
Així mateix simbolitza la prudència, ja que davant un perill, es reclou. Per la seva closca arrodonida, representa l’univers i pel fet que algunes espècies hivernen i tornen a la ‘vida’ amb el bon temps, també és un símil de la resurrecció.
Flor d’un dia
Hi ha un parell de panteons familiars amb una escultura femenina. Una sosté uns grapats de flors. L’altra en canvi, mostra una corona floral. En general, les flors representen la brevetat de la vida: floreixen i es marceixen en poc temps. Però també simbolitzen la renaixença final, ja que l’any següent tornen a florir. D’altra banda, cada flor té el seu particular significat.
Per la seva forma circular, la corona s’associa amb el sol, font de vida. A l’antiguitat es coronaven els vencedors amb fulles. Es col·locava damunt el cap, és a dir, la part més alta. Qui duia la corona representava que estava en contacte amb el regne celestial, com diverses divinitats que també en duen.
La fatalitat dels Antonis
Per acabar aquesta visita al cementiri de Cabrera de Mar, ens acostem a un túmul de trencadís que és la tomba d’Antoni Isern, qui probablement no et sonarà de res. Nascut a Alcover el 1883 va ser un pagès que escrivia versos i es va fer amb una colla d’intel·lectuals.
Marxà a França a provar fortuna, però deprimit del poc èxit, tornà a peu a Catalunya, guanyant-se les garrofes fent de pagès. Finalment, no ho va poder aguantar més, va pujar al castell de Burriac i se suïcidà. Tenia vint-i-quatre anys.
Per si no hi havia prou, set anys més tard, un contemporani seu nascut a Ponts, va seguir les seves passes. Es tracta del polifacètic Antoni Samarra i Tugues, poeta, picapedrer, escultor, dibuixant i pintor. És en aquesta darrera faceta on va destacar especialment, amb un estil molt particular. Admirador d’Antoni Isern, va pujar al castell de Burriac quan tenia vint-i-vuit anys i es disparà un parell de trets, acabant així amb la seva curta carrera.
I fins aquí crec que ja hi ha prou de parlar del cementiri de Cabrera de Mar i de temes fúnebres. Espero que no t’hagis deprimit molt.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Camí d’Agell, 40. Cabrera de Mar
Saber més
- Què veure a Cabrera de Mar: municipiscatalans.com
- Audioguia de Cabrera de Mar: audioguides-bluehertz.com
- Josep Doménech i Estapà: dbe.rah.es
- L’Antoni Isern, el poeta camperol, per M. Sunyer
- Antoni Isern: wikiwand.com
- Antoni Samarra: paeria.cat
- Jaciment de Cabrera: patrimonicultural.diba.cat
- Santuari de la Mare de Déu del Carme: castellinterior.files.wordpress.com
- Josep Domènech i Estapà (1858-1917), per S. Fuentes
- Mario Maragliano: wikiwand.com
- Documents de Teodoro Roldós: document 1 – document 2
- José Luís Ortega Monasterio: havanerus.cat
- Paco Martínez Soria: dbe.rah.es – 20minutos.es
- Esvàstica: graffica.info – encyclopedia.ushmm.org – elpais.com
- La ‘fàbrica’ de Cabrera de Mar: murallesilturo.blogspot.com – cabrerademarpatrimoni.cat
- Joaquim Bassegoda: dhac.iec.cat – dbe.rah.es
- Bestiario románico: El románico
- Simbolisme de les flors
Bones,
Primer de tot, moltes gràcies per tota la informació compartida. Només una coseta: sobre Antoni Samarra: diria que no es va tirar sinó que es va disparar 2 trets.
Records, gràcies per tot, bon estiu i fins la propera
Manel Trenchs Mola
Manel,
Moltes gràcies per l’aclariment. Ja he rectificat aquesta dada a l’article.
Em podríes dir on trobar aquesta informació? He estat incapaç de localitzar-la a cap de les fonts consultades.
Alfons
Moltes gràcies!
Hola Rondaller,
Volia saber quina és la font que indica que el mosaic és obra de Mario Maragliano. Com sempre, molt interessant! Gràcies
Hola Kusi,
Moltes gràcies! La referència a Maragliano la trobaràs a la pàgina 635 del document “Josep Domènech Estapà (1858-1917). Eclecticismo, arquitectura y modernidad”, escrit per Sergio Fuentes Milà. Al final de l’article he posat l’enllaç.