Itinerari per Castelló de la Plana (la Plana Alta).
A l’article anterior ens hem quedat a les portes de la part més cèntrica de la ciutat. Doncs ara hi entrarem de ple.
Parades d’herba
Només passar el carrer Colom hi ha un petit espai conegut com a placeta de l’Herba. En aquest recinte emmarcat per l’església, la rectoria —Casa Abadia— i la llotja tenia lloc el mercat medieval. Amb el trasllat de les parades a la plaça Major, tot just al costat, només quedaren els venedors d’herba que acabaren per donar-li el nom. El que no em queda clar és si la raó és perquè venien cànem, plantes medicinals, fruita i verdura o alguna herba fumable.
Nou gòtic
Des de la placeta de l’Herba ja pots veure la cocatedral de Santa Maria. Rep aquest títol perquè comparteix la condició de seu —o càtedra— del bisbat de Sogorb. Malgrat que la construcció s’inicià al segle XIII, l’edifici que pots veure actualment és el resultat de diverses reformes. Efectivament, poc després de finalitzat el primer temple, fou destruït per un incendi. Amb la destrossa de la Guerra Civil només se salvaren tres portes i alguna clau de volta que veuràs encastada als murs. La resta és un projecte en estil neogòtic dut a terme només acabar la contesa.
Si observes l’edifici en un mapa, veuràs que està orientat de manera diferent que els carrers i la plaça un es troba. De fet, l’absis mira a l’est —per on surt el sol—, mentre que la portalada s’orienta a l’oest —on es pon el sol. Això recorda que la perduda i miserable persona pecadora, quan entra al temple passa de les tenebres a la llum celestial. Amèn.
El fadrí
I tu preguntaràs, però aquesta església no té campanar? I jo et diré, i tant que sí! Però en aquest cas està separat —exempt— de l’edifici principal. Per aquest motiu es nomena popularment com “el Fadrí”, mot que en valencià vol dir solter. Aquesta emblemàtica torre de prop de seixanta metres és un bell exemple de què hi ha qui en diu gòtic valencià. Edificat al segle XV, dins hi havia l’habitatge del campaner i la presó, a més de l’espai pel rellotge i les onze campanes. Una inscripció a la portalada n’indica quan s’inaugurà i qui regnava en aquell moment.
El rovell de l’ou
Com ja t’ho pots pensar, la plaça Major ha estat i és el centre neuràlgic de la ciutat. D’una banda, tens el poder eclesiàstic. De l’altra banda, el govern local es troba a la seu del Consistori que ocupa part de l’antic cementiri. A un costat hi ha l’edifici del mercat que simbolitza l’economia. I, presidint-ho tot, el Fadrí que, mira com són les coses, és de propietat municipal. Com a curiositat, abaixa el cap i veuràs un gran laberint al paviment davant mateix del temple. Ha estat col·locat en dates recents, tot i que ignoro la raó. Sembla haver estat inspirat en un altre molt més gran i antic que hi ha a la catedral de Chartres, a França.
L’ofici de caçar
Continuant aquest itinerari per Castelló de la Plana, baixa pel carrer Caçadors. És un dels pocs que, malgrat que antigament havia rebut fins a tres noms diferents, ha conservat el que tenia al segle XVII, tot i que desconec la raó de què s’anomeni així. A l’inici hi ha unes boniques rajoles a les quals en algun moment recent afegiren, amb ben poc encert, el nom de la via.
Art reaprofitat
Al final d’aquest mateix carrer hi ha un habitatge on els baixos conserven una interessant decoració de pedra, essent la resta de l’edifici totalment oblidable. De fet, la façana de pedra prové de la desapareguda Casa dels Miquels, un palauet que estava situat en un indret proper i que fou enderrocat durant la Guerra Civil. L’obra, executada al segle XV, presenta tot un seguit de flors de lis representades fins a l’exasperació. A les llindes de les finestres hi ha uns anyells portant estendards que, a més d’un símbol heràldic, podrien simbolitzar Crist. La resta de l’edifici és un despropòsit executat cap als anys cinquanta del segle XX.
Un carrer, tres personatges
Continua a la dreta pel carrer Peixcadors, l’altre que també conserva l’antiga denominació. Seguidament baixa pel carrer de Campoamor. Nascut Astúries el 1817, Ramón de Campoamor i Campoosorio va tenir algunes vocacions inacabades, com la filosofia, les matemàtiques o la medicina, que abandonà. Finalment, un mestre l’aconsellà dedicar-se a la literatura. Com que el xicot tenia idees molt monàrquiques, s’afilià al Partit Moderat. Tenia trenta anys quan, entre altres càrrecs, fou nomenat governador civil de la província de Castelló.
Continua baixant i passa pel costat de la plaça del Jutge Borrull. El valencià Francesc Borrull i Ramon —segle XVIII— fou catedràtic a la Universitat de València i arribà a ser bisbe de Tortosa. També ostentà diversos càrrecs polítics i religiosos relacionats —o no— amb la seva tasca de jurista.
Tot seguit, el carrer es transforma en l’avinguda dels Germans Bou. Justo i Cristóbal Bou Álvaro varen néixer a l’Alcora a final segle XIX. El primer se n’anà a viure a Barcelona i fou marxant d’obres d’art. El segon fou un artista que pintava una mica influenciat per Romero de Torres i, en companyia del seu germà, viatjà per diversos països hispanoamericans. En tornar, també anà a viure a Barcelona. Morí jove i en Justo donà bona part de la seva obra pictòrica al Museu de Belles Arts de Castelló, que visitarem tot seguit.
El passat que no passa
Baixant per aquesta avinguda trobaràs el carrer Ulloa que no em queda clar si es refereix a una persona o a la comarca gallega. Aquí s’alça un complex que et transportarà a una altra època.
El 14 de juny de 1938 les tropes de Franco van entrar a Castelló. Per aquesta ciutat s’acabava la Guerra Civil. Vint anys més tard —1958— s’inaugurava un gran complex de 260 habitatges que fou batejat com a Grupo 14 de Junio —el rètol el pots veure si t’arribes fins a l’avinguda del Mar. Tota una declaració d’intencions. El cas és que cinquanta anys després de la mort del dictador encara no s’ha canviat la retolació.
Damunt de cada portal apareix un símbol: un martell —indústria—entre una espiga —agricultura— i quelcom que ningú sap si es tracta d’una ploma, una palma o ves a saber què, ja que cadascú ho dibuixava d’una manera diferent. És clar que el martell de vegades semblava un pic i d’altres, una creu. Es tracta de l’emblema de la Organización Sindical Española (OSE), més coneguda per Sindicato Vertical. En aquells temps foscos, va ser l’única central sindical on tant els treballadors com els empresaris havien d’estar obligatòriament afiliats.
Conservar la història
Finalment, acosta’t al Museu de Belles Arts, una fita imprescindible en aquest passeig per Castelló de la Plana que mereixeria un article a part. Sense entrar a opinar sobre l’edifici inaugurat el 2001 i que, segons com el miris, ja sembla antiquat, el museu conserva una magnífica col·lecció. Potser destacaria l’apartat de Belles Arts amb pintures de rellevants autors. Et recomano de manera especial la secció de ceràmica que ocupa dues plantes. Conté peces úniques des del segle XIII fins al XIX, que podràs gaudir si tens sort i no s’han fos els fluorescents o bé et barren el pas sense avisar perquè estan fent una visita guiada.
Per exemple, m’ha cridat l’atenció un bonic plat decorat amb la joieria típica de l’aixovar d’una núvia. La pinta apareix a la part central i al seu voltant es distribueixen les arracades, collarets, polseres, el ventall, un rosari i altres ornaments. Aquest tipus de peces reben el nom de vaixelles idíl·liques, tot i que popularment es coneixen com a plats de demanà i es posaven en un prestatge de la futura llar.
I a més…
Si en aquest itinerari per Castelló de la Plana tens temps i encara t’has quedat amb ganes de veure més obra ceràmica, això t’interessa. Et suggereixo acostar-te al carrer del Mestre Arrieta, dedicat al compositor navarrès Emilio Arrieta, conegut per les seves òperes i sarsueles de les quals ara probablement no et sonarà cap ni una.
En aquest carrer hi ha una gran peça ceràmica amb un Hermes —déu del Comerç— despullat i en una postura que sembla haver acabat de sortir d’una festa nocturna plena de disbauxa. Fou executat pel ceramista Rafael Guallart Carpí. És el rètol d’una antiga fàbrica de taulells bastida el 1914 que va estar operativa fins als anys noranta del segle XX. Ràpidament, s’enderrocà l’edifici, salvant únicament el rètol i la xemeneia. L’espai s’urbanitzà amb una plaça anodina i un tancat de blocs igualment oblidables.
Bancs florits
Per acabar aquest itinerari per Castelló de la Plana ves uns pocs metres més amunt on hi ha la plaça de les Comunicacions, també envoltada d’edificis de pa i calbot. L’únic interès rau en el fet que han tingut l’encert de decorar unes grans jardineres circulars amb bancs recoberts de boniques rajoles amb ocells que volen entre florides branques d’ametllers.
I aquí finalitza aquest itinerari per Castelló de la Plana. Hi ha més coses i indrets per veure, però alguna cosa t’he de deixar perquè la descobreixis pel teu compte. Tanmateix, tampoc generis expectatives massa altes.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Cocatedral de Santa Maria: castellonturismo.com
- Casa dels Miquels: carlosrenau.wixsite.com
- Campoamor: penylane22.wordpress.com
- Francesc Borrull: ca.wikipedia.org
- Museu de Belles Arts: ivc.gva.es
- Fàbrica Diago: es.wikipedia.org – rutasceramicas.castello.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: