Rajoles de vetes del Museu del Taulell d’Onda (la Plana Baixa).
Saps què tenen en comú unes calces, una cortina, el transport d’objectes pesats, els gossos, una persiana i un banyador? Doncs que totes utilitzen vetes o cintes. El mot veta deriva del llatí “vitta” i es tradueix com a bena o cinta. Tanmateix, en català i en valencià és més adient parlar de vetes i no pas de cintes. La veta és aquella peça de roba llarga i estreta que s’usa per cordar o rivetejar.
Tot i que documentada al segle XVIII, va ser amb la industrialització del segle XIX que la veta assolí una gran producció i diversificació. Produïda al principi en petits telers, la majoria ubicats a Manresa, la cinteria esdevingué una important indústria en aquesta ciutat. Vetes de vellut, cotó, seda o setí, entredós, farbalans, passamans, llaços, cintes de cortina, de frunzir, de biaix o de rivetejar i fins i tot cordons de sabates, són només algunes de les mil varietats que, encara ara, es comercialitzen.
Per mostra, una rajola
Tan rellevant va ser l’ús d’aquest element, que influí fins i tot en la decoració. Per aquest motiu, avui ens n’anem a Onda a veure el Museu del Taulell Manolo Safont, on es conserva una extraordinària col·lecció de rajoles de mostra -o com diuen a Llevant, taulells, taulellets, manises i manisetes- de totes les èpoques i estils. Ara pararem atenció només a les que presenten vetes o cintes com a motiu predominant.
En primer lloc, cal aclarir que es coneix com a rajola de mostra aquella que té un motiu que, agrupant diverses rajoles es pot repetir tant com es vulgui, aconseguint patrons variats. Doncs bé, dit això, ja podem començar.
Els inicis
Al segle XVII la ceràmica barroca reinterpreta -a la seva manera- els dissenys renaixentistes i utilitza especialment el blau, el verd, el groc i el taronja. A més de motius vegetals, comença a incorporar tímidament elements del sector tèxtil amb cintes i sanefes.
És a principi del segle XVIII que els artistes es comencen a deixar anar amb dissenys de creació pròpia. És un bon moment per l’economia peninsular i això es nota amb una mida de rajola més gran i una ampliació de la paleta de colors. Les fruites prenen el protagonisme, però les sanefes tèxtils apareixen cada vegada més.
Un moment àlgid
Seguidament, amb el moviment rococó a mitjan segle XVIII, arriba el moment d’esplendor per la taulelleria valenciana. Amb una gran riquesa cromàtica i una qualitat indiscutible, es produeixen magnífiques peces. Les cintes tèxtils a les rajoles de vetes prenen més protagonisme i adquireixen efectes de moviment.
La raó
A continuació, també a mitjan segle XVIII sorgí l’estil neoclàssic, un moviment artístic i literari que prengué com a base els valors filosòfics i estètics de l’antiguitat. El neoclassicisme era una reacció contra el barroc i el rococó, considerats excessius. Un dels diversos aspectes que caracteritzen aquest moviment és l’equilibri i la simetria, refusant l’excés decoratiu anterior. Així doncs, els dissenys se simplifiquen, es redueix la gamma de colors i desapareix el perfilat de les formes.
En aquesta època sorgeixen altres centres de producció rajolaire fora de València, entre els quals es troba Onda. Com a exemples de finals del segle XVIII, el museu conserva excel·lents rajoles de mostra amb senzilles sanefes, sovint recuperant aquell blau cobalt de la taulelleria gòtica.
Estil apolític
Un breu parèntesi per parlar del poc conegut període Biedermeier, desenvolupat principalment a l’Europa Central. Tingué lloc just acabades les Guerres Napoleòniques, entre el 1815 i el 1848. El terme fa esment a un personatge fictici que era mestre d’escola en un minúscul llogaret i que s’utilitzava per caricaturitzar les posicions apolítiques de la petita burgesia sorgida amb la industrialització.
Durant el període Biedermeier els artistes, passant de la política, es concentraren en el terreny més segur de la vida casolana. D’aquesta manera, dissenyaren mobles i decoraren interiors amb regust classicista emprant motius tèxtils i vegetals que a casa nostra també quallaren.
Motiu helicoidal
Un d’aquests motius fou precisament, la veta, que a les Illes Balears es popularitzà i ara es coneix com a cinta volandera. Els primers dissenys sovint presentaven una cinta amb forma de serpentina o espiral desenrotllada, generalment de color blau. De mica en mica, el motiu s’enriquí amb més colors, formes -ziga-zaga, ondulada, helicoidal- i s’incorporaren motius vegetals. Tanta acceptació va tenir aquesta gamma, que sorgiren mil versions, per emmarcar escenes religioses, arrimadors, balcons i contrapetges d’escales.
Raons pràctiques
Per la seva utilitat higiènica, durant el segle XIX es revalora l’ús de la rajola en l’arquitectura. S’usa tant en cuines com per revestir armaris, bancs i prestatges. A més, la nova burgesia apareguda amb la industrialització, té moltes ganes de demostrar a la societat que té poder adquisitiu. És així com embellirà els habitatges amb rajoles de mostra, cosa que fins a aquell moment, només utilitzava l’aristocràcia i la comunitat religiosa.
Paremiologia tèxtil
Per acabar, a part de les rajoles de vetes, la influència d’aquesta peça en el llenguatge popular ha deixat algunes dites ben curioses. A més de la que encapçala aquest article, he fet una breu tria.
Prometre és com una veta, que dura fins que no peta. Es refereix a les persones que prometen coses fàcilment tot sabent que no les compliran. Una altra versió diu que “el prometre és una veta que tot estirant se peta“.
Aigua calenta i veta apretada, sagnia encertada. La sagnia consisteix a extraure sang d’una vena. Molt usada a l’edat mitjana, avui dia només s’aplica en casos molt puntuals, com per exemple, per tractar persones amb massa ferro o glòbuls vermells a la sang.
Estar de mala veta. És una manera de dir que està de mal humor.
Seguir-li la veta. Es diu quan se segueix la conversa d’un altre sense gens d’interès, només perquè estigui entretingut explicant coses. Sense discutir i no portant mai la contrària. Donant la raó, sense creure que la té.
Sempre s’estira, com sa veta d’es marxando. A les Illes Balears un marxando és un venedor ambulant. S’utilitza en referència d’una cosa elàstica i, més concretament, de la justícia de les persones.
I per avui ja hem tirat prou de veta, així que posem punt i final a aquest repàs de rajoles de vetes conservades al Museu del Taulell d’Onda.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Museu del Taulell Manolo Safont. Carrer París s/n. Onda
Saber més
- La cintería en Manresa en el siglo XIX. Industrialización y pequeña empresa, per Llorenç Ferrer i Alós
- Vetes i cintes: bibiloni.cat
- Veta: dcvb.iec.cat
- L’epicentre de la cinteria: ara.cat
- La fabricació de vetes: historiesmanresanes.cat
- Col·leccions del Museu del Taulell: museoazulejo.org
- La cinta volandera en el context de les Balears, per J. Bernat Adrover Artigues
- Biedermeier: hisour.com
- Paremiologia: pccd.dites.cat
Altres articles de rajoles
- Rajola de la dona i l’ocell lligat
- Més rajoles de cintes
- Rajola del caganer
- Rajola del macer
- Rajoles d’oficis
- Rajola de València (1)
- L’auca
- Ceràmica al monestir de Pedralbes
- Can Tinturé
Una mostra sensacional de com es pot ‘tirar de veta’ al llarg de la història. Gràcies per aquest apunt sobre rajoles llevantines i per les mostres tan ben triades!
Gràcies a tu pels elogis!